Södergran, una veu en la foscor

'Encontraste un alma' és un volum bilingüe que recull tota la poesia de l'autora fino-sueca Edith Södergran, poc coneguda al notre país

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fa un parell d’anys l’editorial Nórdica va publicar aquest llibre, un volum amb tota la poesia de l’escriptora finesa-sueca Edith Södergran (en edició bilingüe). He de dir que no la coneixia de res, però els versos que l’editorial va utilitzar per promocionar el llibre em van cridar poderosament l’atenció: «Buscabas una flor y encontraste un fruto. / Buscabas una fuente y encontraste un mar. / Buscabas una mujer y encontraste un alma — / estás decepcionado.» Em van semblar uns versos absolutament colpidors, senzills, però terriblement ambiciosos. ¿Qui no s’ha sentit alguna vegada com aquesta veu? ¿Qui no ha tingut la sensació d’estar donant-ho tot i rebre a canvi només decepció i disgust? Us confessaré una cosa: vaig comprar aquest llibre un vespre que em sentia justament així i tenia aquests versos al cap. Pensava que llegint aquests poemes, m’entendria una mica més a mi mateix.

Edith Södergran (Sant Petersburg, 1892 – Raviola, 1923) no és una poeta extensament coneguda al nostre país, tot i que Maria del Mar Bonet en fes una cançó d’aquell poema l’any 1977 (això, és clar, ho vaig descobrir després). Södergran va tenir una vida molt curta, va emmalaltir de tuberculosi i va morir, en la més absoluta pobresa, amb trenta-un anys, i a jutjar pel que llegim en la seva poesia, no podem dir que tingués una existència gaire plàcida. Diguem que la seva és la veu d’una dona ferida, decebuda amb la vida, que pateix el desencís d’haver comprovat que les coses no són tan boniques com semblava que serien, especialment l’amor, i que mira, sense escrúpols, a la mort: «Tengo una Puerta hacia cada uno de los cuatro vientos. / Una Puerta dorada hacia el este: para el amor que nunca llega, / una Puerta para el día, otra para la tristesa, / y una Puerta para la muerte, que està siempre abierta.» Com diu Elena Medel en el pròleg d’aquesta edició, en Södergran hi ha conflictes entre la pròpia identitat i els actituds imposades, a més d’una necessitat de reivindicar els trets de la individualitat.

Els versos que hem llegit abans només són un petit exemple de tots els dedicats a l’amor i que podem trobar en aquest volum. En el mateix poema («El día refresca»), es pregunta: «¿Dónde està mi sonora risa de soltera, / mi libertad de mujer con la cabeza bien alta?» Poc abans, ens diu: «Oh, soberano de ojos gélidos, / tomo la corona que me alcanzas, que me dobla la cabeza hacia el corazón…». Ella, per tant, sent que ho dona tot, que arriba a anul·lar els somnis i la joia de la seva joventut («sobrevivo en la dulzura de los viejos tiempos», expressa en un altre poema), per un home («lejos de la felicidad duermo acostada en una isla marina») i una realitat que només la sumeixen en la derrota i la frustració. Davant d’això, l’única sortida sembla que és «la muerte apacible  / que traerá la libertad a mi alma.» Però què fer mentrestant? «De todo nuestro mundo bañado de sol / no deseo más que un banco de jardín / con un gato tomando el sol…» Södergran troba refugi en la calma del día a día, l’horitzó, la natura.

A mesura que avancem en els poemes, apareix un altre refugi, déu, que és allò que representa els límits a la llibertat, la condemna, però també és ajuda i suport («Dios es las miríadas de insectos y el éxtasis de las rosas; / Dios es un columpio vacío entre la nada y el todo»). Especialment en els darrers poemaris, Södergran recorre a l’espiritualitat a través d’una mena de transcendència mística on trobar-se estàlvia de la seva pròpia fragilitat, sense oblidar mai la realitat inevitable de la mort, una mort a vegades desitjada, d’altres assumides amb resignació, però mai perseguida: «Nada hay más repulsivo que la muerte a mano pròpia. / Deberíamos amar la vida / las largas horas de enfermedad / y los estrechos años de anhelo / igual que los cortos instantes en que florece el desierto». Quan l’autora escriu això, és clar, ja està malalta. Segurament els versos dedicats a déu són els més feixucs del volum.

Una altra característica de la poesia de Södergran és la reivindicació de la feminitat, una constatació del que significa ser dona més enllà del gènere: «No soy una mujer. Soy un neutro.» Aquests versos, per cert, sembla que no feien gaire gràcia en la societat finesa de la seva època, que veien en Södergran una veu massa estrafolària. Aquesta reivindicació és manifesta sobretot, i com ja hem dit, quan suggereix que el matrimoni és la fi de la individualitat, de la pròpia llibertat i dels somnis («Todos mis castillos de arena se han derretido como la nieve» i «Horrible fue el gran fuego que redujo mi juventud a cenizas»). En un dels poemes, llegim versos tan durs com aquests: «Una vez amé a un hombre que no creia en nada… / Vino un día frío con los ojos vacíos, / se fue un día espeso con el olvido en la frente. / Si mi hijo no vive, entonces es suyo.» Sovint, ella mateixa s’identifica amb la blancor, amb la pal·lidesa i amb la fredor, davant d’un món que encara mostra els seus colors (encara que sigui en els seus records): «De niña vi el mar: era azul, / de joven conocí una flor: era roja, / ahora se sienta a mi lado un extraño: incoloro.» Més clar s’entén en aquest vers «El destino dijo: “¡Blanca habrás de vivir o roja habrás de morir!”» Sovint, per reivindicar aquesta condició de ser dona, recorre a la figura de la «germana», una figura a qui parla directament: «¿Quién puede amarte, hermana? […] ¿No se burla de nosotras la estàtua de la bellesa, / en torno a la cual se desintegran las roses?» Cal dir que es creu que quan Södergran era encara molt joveneta, els seus pares van adoptar una nena petita, una germana per a Edith, Singa, qui va morir atropellada per un tren. Dic que es creu, perquè algunes persones consideren que aquesta història és falsa, tot i que encaixaria en aquestes constants mencions a la germana.

Diu la traductora d’aquests poemes, Neila Garcia, en una nota final que Södergran «era víctima d’una greu i doble crisi: la del món exterior en el que hi vivia i la del seu cos debilitat i malalt.» Garcia parla dels darrers anys de la seva vida, quan les crítiques a la poesia de Södergran van ser demolidores. S’ha dit moltes vegades que la seva és una poesia més filosòfica que poètica, si se’m permet dir-ho així, i que l’autora estava molt influïda per les lectures de Nietzsche, que va començar a partir de 1917, coincidint amb una recaiguda de la malaltia i amb l’esclat de la Revolució Russa. En aquest recull de poemaris trobarem pura poesia, però també filosofia, pensament i fins i tot aforismes. En una nota introductòria de La lira de septiembre (1918), la poeta diu: «mis poema deben considerarse como descuidados bocetos a mano», i a La sobra del futuro (1920), llegum: «¿Son esto poemas? No, son retales, migajas, / trozos de papel del día a día.» I una cosa, però, que no es pot negar: aquests moments durs de la vida d’Edith la van fer enfrontar-se a ella mateixa, a mirar-se a la cara una vegada i una altra, per això no ens ha d’estranyar llegir coses com aquestes: «la seguridad que tengo en mí misma se debe a que he descubierto mis dimensiones. No me conviene hacerme menos de lo que soy.» És a dir, podem debatre sobre quina mena de veu és la de Södergran, però no sobre la seva contundència. Una recomanació que faria és la de no llegir aquest llibre d’una tirada, sinó més aviat a poc a poc, al llarg d’una temporada i rellegint alguns poemes de tant en tant. Alguns versos us diran ben poca cosa, n’hi ha de més i de menys lúcids, però d’altres… us ho diran gairebé tot.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES