Nell Leyshon: “Tothom és un personatge ferit, qui no ho és?”

A ‘El bosque’, l’autora reflexiona sobre la relació entre una mare i un fill a través d’una història ambientada en la Segona Guerra Mundial

Nell Leyshon (Glastonbury, Regne Unit, 1962) és autora de la novel·la Color de llet (Angle/Sexto Piso), que ha aconseguit un gran èxit arreu del món. Em rep a un cèntric hotel de Barcelona amb un ampli somriure i saludant en castellà, llengua que parla gràcies a l’any que va viure a Espanya. El motiu de la seva nova visita és la publicació d’El bosque (Sexto Piso), novel·la a través de la qual l’escriptora reflexiona sobre la relació entre una mare i un fill. Ell és un nen imaginatiu, ella una dona que troba a faltar la llibertat que tenia quan no era mare. Els dos viuen en la Varsòvia ocupada per l’exèrcit alemany, quan una nit, el pare, membre de la resistència, porta a casa a un pilot britànic ferit de gravetat, cosa que desencadena una sèrie d’esdeveniments que obligaran a mare i fill a fugir i amagar-se al bosc.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Després de les anteriors novel·les, Color de llet i El show de Gary, en aquesta ha volgut fer un canvi…

Sí, les dues anteriors novel·les meves eren històries molt de personatge, escrites en primera persona. Això m’obligava a ser molt estricta amb el llenguatge, per assegurar-ne l’autenticitat. Aquesta vegada, però, necessitava canviar a una tercera persona, per utilitzar un vocabulari diferent i relaxar-me una mica en l’escriptura. Vaig tenir la sort que la història va venir a mi, gràcies a un amic de la família, que és un il·lustrador polonès de llibres infantils. Va viure la guerra i es va haver d’amagar al bosc, cosa que em va fascinar, perquè la ciutat és sofisticació, mentre que el bosc és quelcom molt elemental, almenys per a mi. Vaig agafar la història bàsica i hi vaig afegir situacions, personatges…

L’eix central de la novel·la és la relació entre una mare i un fill, Zofia i Pawe.

Exacte, aquesta relació és present en tota la història. Jo tinc dos fills i puc dir que ser mare és meravellós, és un rol molt profund, però a vegades complicat. Volia escriure sobre la relació entre ells dos, una relació que no és senzilla. Hi ha molts llibres sobre aquest tema, sobre el fet de ser mare, perquè tot i que és un paper molt important, en realitat és una tasca molt invisible. Volia examinar tot plegat a través de la novel·la.

El que li passa a Zofia és que sent nostàlgia per la vida que tenia abans de ser mare, un sentiment que ara es comença a compartir, però que sobta en l’època d’aquesta història, els anys 40.

Sí, abans era impossible, però ara tampoc és fàcil. Sembla que una dona no pot trobar a faltar la vida que tenia abans de ser mare. La maternitat és com un mite, té molt de fetitxista, has de ser perfecta o assumir que tothom et jutjarà. Si ets mare no et deixen ser sexual, ni ambiciosa, ni pots desitjar més llibertat. Quan el meu fill era petit, recordo que el seu pare podia sortir de casa tranquil·lament. Però jo no ho podia fer, perquè era la mare. Si un pare ha de marxar un parell de setmanes de casa, no passa res, però si ho fa la mare és diferent. Zofia vol tenir una vida plena, vol seguir sent ella mateixa, però veu que el seu món es fa més petit quan té el seu fill.

Abans parlava del bosc, habitualment situa les seves històries en entorns allunyats de les grans ciutats. Se sent seduïda pels entorns naturals i rurals?

Sí, jo sento una connexió molt forta amb els entorns naturals, però també m’agrada la ciutat. Em sento bé a tot arreu, suposo. Quan era joveneta i vivia a Londres, volia marxar cada cap de setmana per veure els arbres, però ara et dic que per a mi viure al camp és massa avorrit, no en tinc prou, tot i que reconec que als entorns naturals connectes millor amb el ser humà, amb la terra, la lluna i les estrelles. Necessito, però, les dues coses: camp i ciutat.

En totes les seves novel·les té molta cura a l’hora d’explorar l’univers femení…

Sóc una dona! Em resulta difícil ser una dona i no explorar aquest univers femení. Suposo que ho faig de la mateixa manera que exploro la maternitat quan parlo de les mares. Les dones, les mares, poden ser brillants, intel·ligents, talentoses, però molta gent encara no ho sap, perquè les releguen a la invisibilitat. Les dones no som només persones que ens movem bé en l’entorn domèstic, tenim valors i sentiments. No hem d’oblidar que saber cuinar un bon plat és un valor, però no pot ser un valor excloent, com si no poguéssim ser o fer res més. Els temps, per sort, estan canviant.

És optimista respecte a aquests nous temps? Creu que la societat serà cada cop més conscient del masclisme existent i anirà canviant més coses?

I tant! Jo sempre sóc optimista, mentre no em preguntin pel Brexit…

Bé, no pensava preguntar-li sobre el Bexit, però som a temps…

No, no, si us plau. Això és un embolic enorme, no sé què passarà. És increïble, tot plegat és una ximpleria de grans dimensions. Quin ridícul, quin ridícul! Canviem millor de tema…

D’acord! Li agrada donar veu als seus personatges?

Moltíssim. Donar veu a algú és un acte de poder, fins i tot quan ens la donem a nosaltres mateixos. Estar en un lloc i poder utilitzar la teva pròpia veu és increïble, perquè és la llibertat, és poder dir el que vulguis. Escriure és tenir poder.

Els seus personatges acostumen a ser persones ferides…

Tothom és un personatge ferit, qui no ho és? Parla amb qualsevol persona i veuràs que està ferida. Som així, éssers profunds que han experimentat la mort d’un ésser estimat, episodis dolorosos de la infància, ruptures de parella… Una persona sensible necessàriament ha de sentir dolor. En aquest sentit jo no sóc gaire britànica.

A què es refereix?

Els britànics no parlen de coses importants, tenim molt sentit de l’humor, però ens incomoden les qüestions massa profundes. De totes maneres, tornant a la pregunta anterior, és més interessant per a la literatura un personatge ferit que un de feliç.

Vostè ha escrit novel·la, teatre i narracions per a la ràdio. Són llenguatges molt diferents?

Sí, la lectura d’una novel·la és una experiència molt més íntima i individual que la del teatre o la de la ràdio, per exemple. Per altra banda, la ràdio et permet un llenguatge molt visual. Per exemple, puc dir que avui el cel és blau i jo porto un banyador groc. La gent immediatament és fa una idea que va més enllà del que acaba d’escoltar. En canvi al teatre, aquesta informació apareix d’una forma molt més exterioritzada. El teatre també exigeix que els fets que mostren estiguin lligats a un moment concret en el temps, mentre que amb la novel·la pots anar endavant i endarrere constantment.

En qualsevol cas, vostè sempre té molta cura pels diàlegs…

Els diàlegs en les meves novel·les han de tenir una funció, i aquesta és la de fer progressar la història. Jo no puc escriure mai un diàleg on un personatge pregunta a un altre si vol una tassa de cafè i aquest li respon que sí, perquè això no aporta res en absolut.

Hi ha una connexió emocional entre Color de llet i El bosque?

Diria que sí. Hi ha una mateixa profunditat, un món emocional compartit, una reflexió sobre el que és ser mare i ser fill. He de dir que em resulta molt complicat analitzar els meus llibres, és més fàcil escoltar què diuen els lectors perquè jo només puc opinar des de dintre del que he escrit.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...