Abismes vitals

A ‘La mort lenta’, Xavier Mas Craviotto presenta una família en la qual els seus membres viuen enfonsats sota les seves ombres

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona dosi de qualitat narrativa. Des que el 2011 va quedar desert, n’he pogut llegir tots, des de Twistanschauung d’en García Tur fins al llibre que tot just tanco: La mort lenta, del jove Xavier Mas Craviotto, el guanyador més jove del Documenta que s’ha empescat una història de la qual és molt difícil escapolir-se. Craviotto dibuixa dos personatges excepcionalment ben definits, germans, l’Aram i la Lena, que viuen a un pis de Sants que esdevé refugi. Les descripcions que fa l’autor, ja per elles mateixes d’una subtilesa admirable, són complementades per allò que ell anomena Notes per a la cartografia d’un jo, i que ajuda a entendre més la psicologia del personatge: dèries, gustos i les marques emocionals que tothom portem tatuades al cor en forma de dates assenyalades al calendari.

El llibre és un viatge per l’adolescència d’aquests dos protagonistes, amb unes perspectives vitals ben allunyades l’un de l’altre i que l’autor sap presentar de forma molt àgil. D’una banda, l’Aram no troba el seu lloc al món ni que ningú pugui entendre’l, i el lector veurà que el personatge arrossega aquesta incomprensió des de ben petit, amb pensaments i reflexions que no són pròpies d’un jove. De fet, presenta la passivitat i la immobilitat d’una persona gran que espera el moment de marxar d’aquest món, com qui sap que estem de pas, i que segueix fil per randa aquesta màxima que diu que la mort ens deixa tota una vida d’avantatge, perquè sap que ens guanyarà. Craviotto, que també és jove, no té cap mena de dificultat per endinsar-s’hi, i fa servir —sovint— la intel·lectualitat de l’Aram per donar aire a la seva pròpia ment. L’autor no té problemes per profunditzar al món interior dels joves, com tampoc no en té per enfondir-se en una relació —la dels seus pares— que trontollava ja des d’abans de l’accident. El viatge per la psicologia de la parella demostra que a Craviotto li va bé qualsevol sabata, que ell farà ballar personatges ben diversos.

D’una altra banda hi ha la Lena, una dona en aparença forta, independent, que carrega amb el pes de les situacions més complicades sense demostrar un àpex de dolor per cap de les nombroses escletxes. Des de ben petits caminen de la mà, ell i l’Aram, i ara que són sols al món, només es tenen l’un a l’altre, i apareix aquesta complicada realitat d’haver d’entendre la persona que tens davant i saber créixer amb ella. Comprendre l’Aram és força més complicat. Obcecat en ell mateix i en els pensaments que esvaeixen la seva existència esdevé un ésser obscur que mai no arribes a despullar per complet. Aquesta situació encara s’agreuja més amb l’arribada al pis de la seva exparella, la Laia, que el va deixar per una dona i va anar-se’n a viure amb ella, a Suïssa. L’abandonament, que semblava superat, crea una situació de tensió entre tots tres, que hauran de conviure dintre del refugi creat pels dos germans.

Craviotto proposa una estructura que ens permet caminar per l’obra per diferents senders. El llibre barreja present amb esdeveniments del passat a diferents nivells, desordenant així els fonaments del llibre però dotant-los, al mateix temps, d’una riquesa pel que fa al món interior dels personatges. Els capítols que tracta en present, d’estil més poètic i refinat, queden complementats com un trencaclosques pels viatges a la infantesa, que tenen conseqüències directes en l’ara més immediat. La novel·la està plena d’encerts narratius, de lèxic precís i de mots ben cisellats que fan que aquesta jove promesa faci les primeres passes contundents al món de la narrativa catalana.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...
  • Si l’esperança és això…

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Ádám Bodor (Cluj-Napoca, Romania, 1936) no és un autor gaire conegut a Espanya, tot i que l’editorial Acantilado ha publicat ja tres dels...