Onze històries barcelonines

‘Barcelona Suites’ inaugura el nou segell editorial Univers i aplega relats d’autors destacats com Bosch, Moliner o Pàmies

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia Catalana, s’ha estrenat amb un recull de contes sota el títol Barcelona Suites. L’editorial «vol agafar el testimoni agosarat i alhora homenatjar la mítica Biblioteca Univers que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia amb Antoni López-Llausàs». Així, Ester Pujol, la directora editorial, agafa el relleu d’un projecte engrescador que s’enceta amb un conte del bo i millor de les lletres catalanes actuals amb només una pauta: Barcelona com a fons.

Els onze noms que formen el recull són Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler. Autors que no necessiten presentació perquè ens són del tot coneguts. L’editora, com jo mateix —i segur que molts altres— lamenta que no hi puguin haver més noms que mereixen ser-hi, però hem d’entendre que l’espai és limitat i, si atenem al resultat, Ester Pujol ha fet una bona tasca de selecció.

En Xavier Bosch, qui inicia el recull, hi presenta el primer treball seriós d’un periodista que té per feina acompanyar durant tot un dia l’Andrés, més conegut com «el topo», un presidiari català que ara gaudeix d’un permís per ser entrevistat a la televisió pública. L’Empar Moliner narra una primera cita d’una sociòloga. Moliner sap jugar amb aquest punt tan característic de la seva forma de ser, ballant per la fina corda, amb equilibris, entre la correcció política, la ironia, i la naturalitat. L’Adrià Pujol, en canvi, com és ja particular en l’estil de l’autor de Begur, aposta per un català riquíssim, amb adjectius precisos que fan frisar el lector en mig de cases okupa, de hippies, de manifestacions i de trets que dispersen els aldarulls més reivindicatius.

Per últim, la paratextualitat més destacable vindrà en mans de Sergi Pàmies, qui trobarà la seva identitat gràcies a l’intent de reescriptura Cartes al pare, de Kafka, amb una inversió dels papers. Un esperit crític envers el fill que ja es deixa veure a L’art de portar gavardina (Quaderns Crema) i que ara capgira fins a adonar-se que ell no és ni Kafka ni Hermann, que és Pàmies, i que aquest paper li ve com anell al dit. Aquest és solament un petit tast dels onze contes, de contingut notable i de deliciosa lectura.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...
  • Si l’esperança és això…

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Ádám Bodor (Cluj-Napoca, Romania, 1936) no és un autor gaire conegut a Espanya, tot i que l’editorial Acantilado ha publicat ja tres dels...