‘Anatomía de un asesinato’, un clàssic dels drames judicials

La pel·lícula, dirigida per Otto Preminger i protagonitzada per James Stewart, mostra l’habilitat d’un advocat en un complicat judici

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He tingut ocasió de tornar a veure, per la televisió, Anatomía de un asesinato, una pel·lícula que va tenir força èxit quan es va estrenar i que va propiciar la venda del llibre del qual prové la història que s’explica, pel Sant Jordi d’aquells primers seixanta. L’autor era John D. Voelker, que utilitzava el pseudònim literari de Robert Traver. L’escriptor era advocat i es va basar en un cas real, viscut per ell mateix, cosa que va provocar protestes dels afectats. Era un home molt afeccionat a la pesca, a la pel·lícula també surt el tema. Va escriure molts altres llibres però aquest va ser tan popular que fins i tot ha generat força turisme, per la zona on es va rodar.

Encara em sorprèn avui que aquella història passés censura, potser perquè no es veu res del que va passar, sexualment parlant, malgrat que tot s’expliqui amb pèls i senyals. Em temo que el doblatge devia fer de les seves, recordo que la primera vegada que la vaig veure, al cinema del barri, no es deia en cap moment bragues sinó pantis, potser és la primera vegada que vaig escoltar aquesta parauleta. I crec que no la vam acabar d’entendre, la veritat.

La pel·lícula, aleshores, no ens va agradar, ni a la meva mare ni a mi, era molt llarga, encara li pesa el metratge en l’actualitat, no hi havia romanticisme i el final és ambigu. No acabes d’aclarir què va passar, ara això sovinteja, al cinema, però aleshores la majoria de títols acabaven d’alguna manera contundent, bé o malament. I, en general, el crim es castigava i la veritat surava per damunt dels dubtes. Aquí tens els teus dubtes, ben fonamentats, per cert, i que l’escena final t’esvaeix, en part. El de menys a la història és la veritat, l’autèntic tema és l’habilitat de l’advocat a l’hora de portar l’aigua al seu molí.

Anatomía de un asesinato ha esdevingut un clàssic del gènere judicial. Ens semblava que allò dels jurats populars era una meravella però res no resulta tan senzill, en la realitat. De fet, els membres del jurat de la pel·lícula es deixen convèncer per l’habilitat de l’advocat, un magnífic Stewart, actor de llarga vida i molt estimat per tothom, el qual vaig trigar a valorar com actor, potser perquè quan jo era jove no resultava el tipus de xicot atractiu de moda. 

Otto Preminger va ser un gran director, amb una vida llarga i complexa i títols inoblidables, agosarat per l’època, ja que va tractar temes que eren, pràcticament, aleshores, tabús, entre els quals el de les drogues,  i amb una grapa cinematogràfica evident. Sembla que li hauria agradat ser actor, segons expliquen. El llenguatge original de Anatomia de un asesinato és molt explícit, per això crec que el doblatge hispànic devia fer de les seves, i a fons.

Lee Remick va ser una actriu que va arribar a esdevenir una mena de sex símbol de l’època, i això que en ocasions fa cara de nena que no ha trencat un plat. Malauradament va morir massa jove, amb cinquanta-cinc anys, d’un càncer. Gazzara també tenia una mena d’atractiu alternatiu, va arribar a  vell i va fer moltes altres coses. Els secundaris estan tots molt bé i no recordava que hi sortia Kathryn Grandt, que va estar casada amb Bing Crosby fins la mort de l’actor. Va quedar vídua per segona vegada a causa d’un accident en el qual ella mateixa, que avui encara és viva, va resultar ferida. Després de casar-se amb Crosby es va mig enretirar.

A Grant, que era molt bufona, l’havíem vist aleshores en una encisadora pel·lícula que ens va encantar, Simbad y la princesa. Malgrat que els efectes especials, avui, ens puguin semblar maldestres, la pel·lícula no ha perdut el seu encís i la seva grapa, amb el pas del temps. Simbad era Kerwin Mathews, un molt bon actor i molt bona persona que es va encasellar una mica en temes aventurers. Mathews va ser un home intel·ligent, molt discret, ja que era gay i corrien mals temps per aquesta mena de diversitats. Es va acabar retirant a San Francisco amb la seva parella, Tom Nicoll, durant més de quaranta anys, que el va sobreviure,  tenien una botiga d’antiguitats i anaven sovint al cinema, a concerts i al teatre. Expliquen que cada vegada que als cinemes o a la tele passaven el Simbad tornava a rebre un munt de cartes de tota mena de gent, que responia de forma personal.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES