Mentre la roda giri

Els relats de ‘La niña del pelo raro’, de Foster Wallace, estan protagonitzats per personatges en crisis existencials víctimes del sistema

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

David Foster Wallace va ser autor d’una obra bastant diversa, si tenim en compte que va escriure novel·les, narracions breus, articles i reportatges. En l’actualitat, a les llibreries tenim uns quants volums, tant en castellà com en català, amb gairebé tota la seva producció. Encara que diversa, és evident que DFW no podia renunciar a un estil, i és fàcil trobar punts en comú en tots els seus escrits. Per exemple, la mordacitat i la ironia d’Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (un ampli reportatge sobre un creuer pel Carib) és inseparable de la de L’escombra del sistema (la seva primera novel·la), de la dels relats de La niña del pelo raro o de la dels articles d’Hablemos de langostas.

DFW era un escriptor singular, amb un fi sentit de l’humor, observador de la vida americana, intel·ligent i crític. Les seves són històries que trenquen amb la realitat, plenes de situacions surrealistes i boges que serveixen per retratar el ciutadà americà mitjà. Els seus articles, en canvi, són anàlisis de fets reals però sempre des d’una mirada perifèrica, exprimint els detalls més absurds. Tot plegat per dibuixar una societat consumista i desnaturalitzada integrada per persones que han pujat al carro de l’estil de vida americà deixant de banda la seva pròpia essència. Podríem dir, doncs, que els personatges de DFW, els reals i els inventats, són víctimes d’un sistema deshumanitzat. Mentre la roda segueix girant, tot sembla estar en ordre. Els personatges no acaben de ser titelles, perquè cadascun d’ells té les seves ambicions, però aquestes passen sempre pel catàleg d’ambicions dirigides i pensades per aquest sistema.

Aquests dies he estat llegint La niña del pelo raro (Literatura Random House, amb traducció de Javier Calvo), un recull de relats de diversa llargària. El més extens és Hacia el oeste, el avance del imperio continúa, protagonitzat per un ric i ambiciós publicitari que vol reunir a Illinois als més de 44.000 actors i actrius que en algun moment dels darrers trenta anys han participat en algun anunci de McDonald’s. El seu objectiu és gravar l’anunci definitiu, aquell que ho canviarà tot, no només a nivell de marca, sinó també a nivell de concepte de la publicitat i també a nivell de societat. Res no serà igual després d’aquest anunci. És important, però, que no hi falti ningú, i en el darrer moment els darrers tres actors han patit un retard: són una excèntrica aspirant a escriptora que es defineix a ella mateixa com a postmoderna (i que ve acompanyada de la seva parella, un altre aspirant a escriptor que sembla que tampoc passarà d’aquí), un amic seu que és un actor fracassat que mai ha passat de l’etapa de fer proves per a qualsevol anunci i una hostessa de vol que recorda massa al professor d’escriptura creativa dels dos aspirants a escriptors. De fet, DFW juga en tot moment amb la identitat d’aquesta hostessa. Per altra banda, aquest professor d’escriptura creativa és client del publicitari ambiciós, i entre tots dos estan tirant endavant un projecte de «cases encantades», una mena de discoteques parides a partir dels seus relats i que han de servir per donar una empenta a aquest professor-escriptor, per tal de prestigiar-lo a ell i a la seva literatura. Hacia el oeste, el avance del imperio continúa (de gairebé dues-centes pàgines) és, en el fons, un exercici metaliterari del propi DFW, tot i que li serveix per reflexionar, no només sobre literatura, sinó també sobre aquesta societat americana (com sempre!) dirigida per les grans campanyes publicitàries.

En un altre dels relats destacable d’aquest recull és Lyndon, un retrat fictici del president dels Estats Units Lyndon B. Johnson. Aquí, l’autor juga amb l’estreta relació que s’estableix entre el polític i un dels seus assistents, un noi homosexual. Entre tots dos volten altres personatges com l’esposa de Johnson, que aquí es mostra una mica gelosa, i un jove caribeny, parella de l’assistent. A Animalitos inexpresivos ens trobem amb un concurs televisiu de màxima audiència que troba en un personatge feble (Julie), pels traumes que arrossega, la millor via per fer diners. En un primer moment, Julie supera amb facilitat als seus rivals, però després les seves victòries estan programades pels productors del concurs. A mesura que avancen les pàgines veiem que als empresaris no els importa la seva concursant sinó la supervivència del programa i els seus beneficis, així que la relació que Julie manté amb la Faye, una treballadora del show que no vol reconèixer al seva homosexualitat, se’n veu afectada. DFW mostra aquí, per una banda, la fredor dels espais televisius que tracten les persones de forma inhumana, però sobretot com les persones (i els seus sentiments) que poden ser diferents i especials són derrotades (novament) per un sistema corrupte i dirigit.

Una temàtica semblant ens trobem a Mi aparición, on una actriu es mostra molt nerviosa davant la seva participació al show de David Letterman, a qui DFW defineix com un home sense escrúpols que no dubta a deixar en ridícul els seus convidats a favor d’una millor audiència. En general, els personatges de Foster Wallace són homes i dones de mitjana edat en crisi existencial, com és el cas de Bruce, el protagonista d’Aquí y allí, qui va a teràpia de parella perquè no és capaç de tenir una relació estable amb la seva xicota, de qui es distancia sempre que pot. La parella té un problema de comunicació, fet que es mostra quan ella tracta d’explicar els seus sentiments mentre que ell es veu desbordat mentre explica la impotència i frustració que sent quan mira d’arreglar sense èxit el forn de la seva tieta. També és el cas d’un dels personatges de John Billy, qui després d’haver patit un greu accident que fa que els ulls li caiguin de les òrbites cada vegada que fa un moviment violent, té atacs de ràbia que no pot controlar.

A Di nunca, una dona explica a un vell amic la desgràcia que suposa la decisió del seu fill gran de trencar el seu matrimoni per començar una relació amb una noia molt més jove que ell (i que és la parella del germà petit d’aquest). La dona, vídua com el seu amic, està tan desfeta per la notícia que no s’adona que el seu amic l’estima. Un tema semblant el tenim a Todo es verde, on un home discuteix amb la seva parella, més jove que ell, per haver-lo enganyat i encara que veu que la seva relació no tira perquè ella pensa massa en si mateixa, ell no pot deixar d’estimar-la. I al relat que dona títol al llibre, La niña del pelo raro, DFW s’inventa un grup d’amics, alguns dels quals són hippies i d’altres ferms republicans. Com veiem, en els seus relats sempre hi ha crisis diverses, abismes existencials, i l’autor mai ens ofereix una sortida, no hi ha més solució que seguir enfilat a la roda que gira i gira de manera incansable. Quin gran sociòleg aquest David Foster Wallace.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HumorLLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La decisió de Circe

      Ricardo Gallego. Barcelona Una de les revelacions dintre del gènere fantàstic del 2019 està sent Circe, de l’autora estatunidenca Madeline Miller, que publica Alianza en castellà amb traducció...
  • Joc de miralls

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Novel·la, la primera novel·la de Pol Beckmann, és un llibre singular, una mena de joc de miralls, miralls d’aquests que deformen la realitat...
  • Temps de guerres i revoltes

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’escriptora Empar Fernández (Barcelona, 1962), amb una llarga trajectòria en el món literari, ens situa amb La epidemia de la primavera a l’època...
  • ‘Mister’, a l’ombra d’en Grey

      Patricia Tena. Barcelona Enfrontar-se a la pàgina en blanc després d’un gran èxit literari mai és una tasca fàcil. Si has escrit una trilogia que ha venut més...