L’estratègia de la ultradreta

A ‘Instruccions per fer-se feixista’, Michela Murgia analitza les claus del discurs de l’extrema dreta i mostra com convencen als ciutadans

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

L’escriptora italiana Michela Murgia, coneguda especialment per la seva novel·la L’acabadora (Proa/Salamandra), ens proposa ara un llibre breu, lleuger, amb to d’humor, però que posa el dit a la nafra de la deriva que estem vivint en les societats europees amb l’auge de l’extrema dreta. Es tracta d’Instruccions per fer-se feixista (Empúries/Seix Barral), llibre parit en el context de la xenofòbia del president italià Matteo Salvini, però que, malauradament, també encaixa en el context d’altres països com és el cas d’Espanya, on Vox ha entrat, amb força moderada, al Congrés dels Diputats i ha estat la peça clau de la governabilitat (de la dreta, és clar) en diversos ajuntaments i comunitats autònomes.

Murgia parla com si ella mateixa fos una feixista i es dirigeix al lector, de manera molt intel·ligent, explicant-li les excel·lències d’aquesta ideologia, com si, en certa manera, el volgués convèncer del seu projecte. I, poca broma, perquè amb aquest exercici irònic, l’autora desemmascara el discurs de l’extrema dreta, deixa en evidència quines són les claus que fan que milers de persones facin seva aquesta política xenòfoba, masclista i, moltes vegades, repressora. El discurs feixista és coherent, profundament trampós, però el seu engranatge funciona, diguem que saben fer veure que dos més dos fan quatre sempre que el ciutadà no perdi gaire temps en fer-se preguntes i en qüestionar com es poden barrejar naps i cols.

El que, en certa manera, suggereix Murgia és que l’extrema dreta sempre ha estat allà, esperant el moment adequat per treure el cap, ja sigui per crisis econòmiques o socials o bé perquè l’esquerra i la dreta tradicionals han deixat via lliure als extremistes. No fa gaire, en una entrevista amb l’autor francès Philippe Claudel, em recordava que la pujada del partit ultradretà de Le Pen havia estat possible gràcies a la complicitat d’una esquerra que volia eliminar de l’escena política als comunistes. Ves per on. Un altre aspecte que destaca l’escriptora italiana és que el feixisme és un projecte a llarg termini, mirant al passat, és clar, però sense perdre mai el focus en el futur. És per això que l’extrema dreta posa en marxa estratègies tan perilloses com la manipulació històrica, inventant nous relats sobre el que ha succeït anys enrere, cosa que potser no es creuen les generacions de més edat, però les joves ja creixen assimilant aquest relat com a possible. En un moment del llibre, Murgia diu que la desconstrucció històrica comença quan un mestre a l’escola no pot arribar a explicar el segle XX, perquè el curs ha acabat abans. Via lliure, doncs, per ensenyar als més joves un relat manipulat que als centres educatius no hi hagut temps per contrastar.

Més enllà de tot això, Murgia també analitza el paper de la dona en el discurs feixista (per exemple, recordant que per a l’extrema dreta el fet que la dona hagi guanyat independència ha fet que siguin més vulnerables als atacs i les vexacions, cosa que vol dir que el masclisme és la millor protecció per una dona que queda relegada a casa seva i pot mantenir la seva família més unida). Murgia també parla del paper de la religió, dels homosexuals o dels immigrants. Especialment important és aquest grup, perquè acostumen a ser l’objectiu principal dels atacs dels feixistes, posant sempre la immigració com a font de tots els problemes, i és ben curiós (per no dir aterridor) com l’extrema dreta mou qualsevol debat econòmic o social cap als immigrants. Si creuen que tenen raó, fan tot el soroll que poden; si creuen que no en tenen, busquen la manera d’empescar-se un altre argument que, tot i no estar del tot relacionat amb el debat principal, els ofereixi una via (guanyadora) de sortida.

El discurs feixista és vàlid per a totes les capes socials. Si parlen amb els més rics, els polítics vesteixen amb corbata, els hi diuen el que volen escoltar; si parlen amb els més pobres, vesteixen de manera informal, també buscant la seva complicitat. Bé, tot s’ha de dir, això ho fan els polítics de tots els colors. El cas és que el discurs de l’extrema dreta és camaleònic, busca la manera de ser coherent sempre en cada context. I és a base de picar pedra com poc a poc van convencent les persones de què ells són els bons. Murgia ens avisa als demòcrates que no ens relaxem, que qualsevol de nosaltres, siguem de dretes o d’esquerra, en algun moment podem comprar algun dels arguments dels feixistes i convertir-nos-en. Per demostrar-ho, l’autora incorpora un test final perquè cada lector mesuri el seu grau de feixisme. En realitat aquest test és més irònic que científic, però tot plegat ajuda a què reflexionem sobre el que està passant en la nostra societat i a entendre millor com partits de l’estil de Vox estan guanyant suports. Realment no estan les coses com per relaxar-se gaire.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPolíticaSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...