El Museu Nacional reivindica l’obra d’Antoni Fabrés

Les 147 obres exposades, entre pintures, escultures i material documental, mostren la popularitat de l'artista català durant la seva vida

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El Museu Nacional continua amb aquesta exposició sobre Antoni Fabrés, comissariada pel doctor en Història de l’Art, Aitor Quiney, la remarcable tendència a posar en valor i redescobrir artistes catalans el record dels quals, per motius diversos i sovint lamentables, s’ha abaltit amb el pas del temps. Les avantguardes i els trasbalsos polítics van contribuir a què es considerés l’etapa pictòrica anterior passada de moda, amb una tendència inquietant a restar més que no pas a sumar. Fins al 20 de setembre de 2019 es pot recuperar l’obra d’Antoni Fabres (1854-1938), pintor i escultor català, cosmopolita, molt valorat i apreciat en el seu temps, llevat dels darrers anys de la seva vida, quan ell mateix es va sentir dolorosament menystingut per les noves generacions. Va morir à Roma, en els anys de la Guerra Civil, tot compta.

Antoni Fabrés i Costa va néixer al barri de Gràcia de Barcelona i de molt jove va guanyar, com Fortuny, una pensió per anar a estudiar a Roma, destí natural dels aspirants a artista d’aquells anys. Hi va arribar un any després de la prematura mort de Fortuny, del qual en molts moments se’l va considerar una mena de successor, tot i que això és molt relatiu, més enllà de la seva etapa orientalista. Un altre gran pintor que va seguir aquella tendència fou Josep Tapiró, a qui el Museu Nacional va dedicar una altra excel·lent exposició monogràfica. Fabrés va dominar el dibuix, la pintura i l’aquarel·la, i va ser considerat en algun moment el millor aquarel·lista de l’època.

Fabrés, a més de la temàtica orientalista, va pintar quadres de temes hispànics, tradicionals, com d’altres pintors del seu temps. Però va pintar moltes altres obres que es poden emmarcar, tot i que Fabrés defuig les etiquetes, en el realisme i el naturalisme, en les quals es percep una denúncia punyent a l’entorn de la societat del moment. Va ser un molt bon retratista, amb una gran preocupació pel color i la llum. El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya, a canvi d’una pensió vitalícia que va acabar per no rebre, cosa que va propiciar el seu retorn a Roma, on va morir.

L’exposició compta amb 147 obres de Fabrés, pintures, algunes escultures i material documental que mostren la popularitat assolida durant la seva vida. Fabrés va viure a París, a Roma, a Ciutat de Mèxic, es va dedicar a l’ensenyament i en aquest darrer país va ser molt valorat tot i que controvertit en algun moment. Molts pintors mexicans que van revolucionar l’art del segle XX, com Diego Rivera i d’altres, van ser alumnes seus. A l’exposició hi podem veure el retrat d’un Rivera molt jove, per cert. És possible que més d’una vegada, voltant pel MNAC, haguem quedat sorpresos i embadalits davant d’un quadre de Fabrés, sense donar-hi, però, la importància que calia, en desconèixer la trajectòria i la biografia del pintor.

Fabrés va triomfar a París, a Alemanya, a Itàlia, a Anglaterra i va tenir clients de tota l’Europa del seu temps. Com tants pintors de l’època, que havien de viure de la seva feina, hi trobem obres que volen satisfer un públic benestant, i intents de trobar nous camins, més personals i crítics amb el mon que l’envolta. La mostra, instal·lada de forma molt encertada en l’àmbit del museu dedicat a la pintura de l’època,  en lloc de a les sala habituals de les exposicions temporals, evoca l’acumulació pictòrica d’aquells gabinets de finals del segle XIX i principis del XX, i està dividida de forma cronològica, en cinc àmbits, relacionats amb la trajectòria vital i professional de l’artista.

Hi ha molt de temps per gaudir d’aquesta imprescindible exposició, si pot ser, més d’una vegada. Fabrés, tot i la seva vida itinerant, va tenir una família estable i adaptada a la seva vida artística. A l’exposició es poden veure uns bonics retrats de les  seves filles, Júlia i Glòria. El mític Goupil va ser marxant seu. Fabrés va tenir amistat amb personatges importants del seu temps, com Narcís Oller. Més enllà de la figura del pintor, que ens interpel·la, seriós i elegant, des dels seus autoretrats, l’exposició ens immergeix en un mon complex i divers, polièdric i fascinant, en el qual la pintura i el dibuix eren els pals de paller d’un món cultural en construcció i que comptaven amb una gran popularitat, força transversal malgrat les distàncies entre les classes socials que la conformaven. El MNAC ha editat un molt bon catàleg sobre el pintor i la seva obra que es pot trobar a la reformada i emblemàtica botiga del museu.

 

________

Antoni Fabrés / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 20 de setembre de 2019 / www.museunacional.cat

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES