Romain Puértolas: “Les coses negatives de la vida ens han de blindar, no destruir”

A ‘Les aventures d’un faquir al país d’Ikea’, l'autor recupera el seu faquir nascut a Bombay que viatja a Suècia a comprar un llit de claus

Romain Puértolas (Montpellier, 1975) és un home polifacètic que ha treballat en multitud de feines diferents fins acabar sent inspector de policia. Un dia, mentre anava a la feina va començar a escriure a l’embolcall d’una llaminadura i post –its l’argument de la seva primera novel·la L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea (Rosa dels Vents/Grijalbo). El llibre, que va guanyar diversos premis i que ja compta amb una adaptació cinematogràfica que s’estrenarà aquest 10 de maig, el va permetre agafar una excedència laboral i viure plenament de l’escriptura. Després de títols com La niña que se tragó una nube tan grande como la torre Eiffel i Todo un verano sin facebook, l’autor recupera a Les aventures d’un faquir al país d’Ikea (Rosa dels Vents/Grijalbo), el seu personatge fetitxe, el faquir Dhjamal Mekhan Dooyeghas, qui decideix viatjar fins a Suècia per comprar el llit de claus Misklavospikân, que està exhaurit a la pàgina web d’Ikea. Aquest viatge  li servirà per tornar a trobar la seva essència, recordar els seus inicis com a immigrant il·legal per Europa i rememorar la seva infantesa a Bombay.

 

Patricia Tena. Barcelona 

En quin moment va pensar que la història del seu faquir podia tenir continuïtat?

En un primer moment no hi pensava, de fet no sabia ni si s’arribaria a publicar! L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea em va canviar la vida, i això que el vaig escriure senzillament per entreteniment. Després d’aquell èxit, he escrit unes sis novel·les més, però no totes traduïdes a Espanya. De sobte, un dia, mentre era al tren a Anglaterra vaig pensar “escolta, al faquir li van passar tantes aventures pel camí que finalment no va poder concloure la seva missió que era comprar un llit de claus a Ikea” i vaig començar a escriure el primer capítol d’aquesta segona part.

Com ha imaginat que ha evolucionat el personatge en aquest temps?

Ell ha escrit un llibre que és un best seller, té molts diners, viu amb la Marie a un pis de luxe al millor barri de París, però se sent buit. El seu editor li recrimina que ha perdut la seva essència i que, fins i tot, la persona que contesta els seus correus electrònics té més món interior que ell. La riquesa l’ha transformat en una altra persona, però ell no és capaç de veure-ho. Per això havia de tornar a posar-lo en dificultats i suposo que estem d’acord en una cosa: no hi ha millor aventura que un nou viatge.

Vostè va escriure la primera part del llibre en suports insòlits com mocadors, el seu telèfon mòbil i  a embolcalls de xiclets i llaminadures. Ha repetit mètode en aquesta segona part?

Ambdós tenen en comú que són llibres amb un estil molt determinat que em permet una escriptura espontània i no massa reflexionada. He comprovat que em sortia millor anar escrivint el que em sortia de dins, sense rumiar-ho massa. Aquesta part l’he escrita en un 90% al telèfon mòbil. Ara estic en una fase totalment diferent, ja que escric un llibre molt més literari i complex que exigeix una escriptura molt més concentrada.

Per què es va decidir per Ikea?

Un dia mirant la pàgina web d’Ikea em vaig adonar que hi havia una secció molt curiosa que són els articles que es retiren de la venda al públic. Vaig pensar que seria graciós que en aquesta secció es trobés un llit de claus perquè la gent s’havia ferit quan s’anava a dormir. Sé que els meus arguments semblen una mica esbojarrats però en la meva ment tot funciona, tiro del fil i s’acaben encadenant tots els fets de manera coherent.

Precisament el noms d’alguns personatges són bastant curiosos i imagino que s’adapten a altres idiomes en les diferents traduccions: Mimama Memima, Mekhan Dooyehas, Haymooscas Enmisopa…

Tinc formació de lingüista i m’agrada molt jugar amb la llengua. Quan escolto un nom inevitablement el meu cervell el relaciona amb un altre que fonèticament resulti curiós. Són petites sorpreses que m’agrada tenir amb el lector. Jo escric en francès i després ho tradueixo i adapto al castellà amb l’ajuda de la meva dona, que és andalusa. Amb les traduccions a altres llengües explico als traductors les pistes perquè respectin i adaptin els jocs de paraules.

Vostè ha declarat a algunes entrevistes que no li agrada la part esnob de la literatura, que un llibre pot ser simplement un plaer per escapar de la realitat.

Jo, si un llibre no m’ha enganxat a la tercera pàgina, el deixo sense cap pietat.  Hi ha massa per llegir i poc temps, s’ha de ser selectiu. Crec que hi ha llibres que estan molt ben escrits però que en el fons no tenen cap història, que existeixen únicament perquè l’escriptor es pugui lluir. Per a mi això és imperdonable:  jo a un llibre li demano que al protagonista li passin moltes coses. Quan escric m’ho passo molt bé, si m’avorreixo directament ho deixo. Encara que jo aposto més per la via còmica, les meves novel·les sempre contenen missatges.

Per exemple, en aquest llibre parla de la immigració il·legal i dels abusos sexuals. És fàcil fer-ho tenint en compte l’humor que caracteritza els seus llibres?

No ho tracto en profunditat perquè aquest no és l’estil de llibre que ho ha de fer, però sí es mostra com una realitat latent. No és l’objectiu de la novel·la però em serveix per parlar del tipus de persona que a  mi m’agrada: aquelles que surten endavant malgrat les adversitats. En canvi, no m’agraden les persones que són víctimes tota la seva vida, jo admiro a aquells que, encara que hagin viscut el pitjor, ho superen amb força, ganes i optimisme. Les coses negatives de la vida ens han de blindar, no destruir.

Creu que aquest és un leitmotiv a les seves novel·les?

Sens dubte. El missatge més potent que puc donar és que tu pots fer el que vulguis amb la teva vida. Passi el que passi tu tens sempre l’última paraula. Aquest tipus de persones són les que tenen èxit, no?  A la televisió no veiem qui pateix una desgràcia i es passa tota la vida plorant, sinó un esportista que ha patit un accident, l’han amputat una cama i ara guanya una medalla d’or en una competició esportiva. Jo sóc un gran optimista amb un enorme instint de supervivència.

Això queda demostrat quan fem un cop d’ull a la seva vida laboral: ha estat DJ, traductor, auxiliar de vol, presentador d’un canal de YouTube, netejador de  màquines escurabutxaques i policia!

Sóc inspector de policia i estic d’excedència des de la publicació del primer llibre del faquir. Jo treballava en l’equivalent francès de l’UCRIF, que és el servei encarregat de desmuntar xarxes d’immigració il·legal. Per això aquest tema surt en els dos llibres, són reflexions meves com a policia però principalment com a ésser humà. No m’agraden les fronteres. M’encanta viatjar i crec que tots hauríem de tenir l’oportunitat de viure o treballar on volguéssim. Jo sóc francès i he estat ben rebut a Màlaga, però probablement si es tractés d’un marroquí seria diferent. A Hisenda l’interessa que jo visqui a Espanya… és injust perquè no naixem on volem, sinó que és una loteria que marca el principi de la teva vida. Tot i que, com ja he dit, sempre està en mans d’un mateix donar-li la volta.

Ara s’estrena l’adaptació cinematogràfica del seu llibre. Què ens pot explicar del que veurem a la gran pantalla?

Adapta el primer llibre però la part de la infantesa del protagonista beu d’aquesta segona part. Els primers minuts de la pel·lícula em resulten molt emotius perquè mostren molts naixements de nadons arreu del món, nens de classes socials i països diferents, i una veu en off ens diu que tots naixem iguals. En canvi, de seguida veiem que no és ben bé realitat, que ens comencen a condicionar diversos factors com el lloc de procedència, l’educació que rebem, el patrimoni de la nostra família…

Li dono tota la raó. A nivell personal, com ha estat l’experiència?

Ha estat molt divertida! Sóc coguionista i tinc un petit paper com actor, però sense diàleg.  Fa uns quants anys vaig treballar a Espanya com a figurant d’anuncis, fins i tot vaig fer un spot publicitari d’ING Direct amb Nuria Roca. Però treballar com a guionista és molt diferent perquè no et dóna la llibertat de fer el que vulguis. M’ho he passat molt bé gravant a l’Índia perquè tot és molt diferent: no tallaven els carrers i de sobte apareixia per darrere de l’escena un senyor amb una vaca o una rentadora! Resulta bastant surrealista veure a tota aquesta gent que  dóna forma a una història que tu vas inventar mentre anaves a la feina. És molt màgic! M’ha agradat tant que ja estic treballant en l’adaptació de la meva novel·la La  niña que se tragó una nube tan grande como la torre Eiffel, que serà una pel·lícula d’animació.

Al llibre diu que un escriptor sempre ha de viatjar i tenir una aventura maca que l’inspiri. És una creença del faquir o de Romain Puértolas?

Faig moltes conferències a gent jove i sempre dic que no han de tenir por, que han d’obrir-se al món. He viscut a molts països diferents, he treballat en feines de tot tipus i encara que sembli que no, a la llarga tota experiència et serveix. La pròpia vida t’alimenta. A l’hora d’escriure passa igual, no pots idear tot un món des de l’habitació de casa, necessites partir de la realitat per veure-la d’una altra manera. Viure és l’ingredient bàsic d’una novel·la.

 

Categories
EscriptorsHumorLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES