Philippe Claudel: “El sentiment de culpa està en perill davant la progressió de l’egoisme”

A ‘L’arxipèlag del gos’, l’autor francès retrata la condició humana a partir de l’arribada de tres immigrants morts en una illa del Mediterrani
Philippe Claudel
Foto: Manel Haro

Philippe Claudel és un dels escriptors francesos més reconeguts, a més de ser director de cinema. Seus són llibres com El informe de Brodeck, Ànimes grises o La néta del senyor Lihn. En la seva darrera novel·la, L’arxipèlag del gos (Angle en català amb traducció de Jordi Martín Lloret i Salamandra en castellà traduït per José Antonio Soriano), aprofundeix en el tema de la immigració, l’esperit de culpa, el concepte d’estrangeria i, sobretot, la condició humana. Tot arrenca quan arriben a la costa d’una illa del Mediterrani tres cossos d’immigrants que han perdut la vida al mar. Alguns dels habitants de l’illa decideixen amagar els cadàvers per por a perdre atractiu turístic i, sobretot, la inversió d’una empresa que vol apostar per aquelles platges. Com és habitual en Claudel, el relat sembla una faula, amb un espai i un temps difosos. Diu l’autor que això ho fa per allunyar el lector de la seva realitat més immediata i fer-lo reflexionar sobre allò que ell creu fonamental en la nostra societat.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

L’arxipèlag del Gos és una novel·la que ofereix més d’una lectura…

En línies general podem dir que aquesta novel·la té dues lectures, una de més general, sobre la condició humana, i una altra que és més conjuntural a la crisi dels immigrants i a l’actitud ens els nostres països de no voler veure aquestes situacions de patiment. La condició humana, al cap i a la fi, es refereix a què les persones només es preocupen pel seu benestar i la seva felicitat més immediata, més que no pas del benestar dels demés.

Els moviments d’extrema dreta es focalitzen molt en la immigració com un problema. Per què?

Perquè és el més fàcil, perquè els homes i dones d’aquestes partits extremistes no busquen que les persones reflexionin, sinó que volen exprimir les seves pors. Els és útil convertir l’estranger en una realitat que fa por, perquè és més fàcil governar a qui té por que a qui no en té. És una manera de fer fràgil a la gent, per poder dirigir-la amb més facilitat.

La figura de l’estranger ja apareix en altres de les seves novel·les, com La néta del Senyor Linh o El Informe de Brodeck.

Sí, sense dubte, perquè és un tema fonamental en els meus pensaments des de fa molt de temps. Estic obsessionat en reflexionar sobre com tractem a l’altre, a l’estranger. Això ho he anat fent present en els meus textos. En l’actualitat veiem que es volen tancar fronteres, aixecar murs i mantenir l’estranger ben allunyat, així que vaig veure la necessitat de tornar a treballar aquest tema en aquesta novel·la.

De fet, amb l’augment que estan experiment els populismes d’extrema dreta, es pot ser optimista respecte a la idea de convivència amb els estrangers?

El que és estrany és que des de fa anys hem acceptat la globalització dels intercanvis comercials, la globalització de l’economia, la de la informació. Els fluxos financers creuen fronteres contínuament. Ara bé, no s’accepta tan fàcilment la globalització humana. És a dir, en un temps en el que tot viatja amb molta facilitat, el que més dificultats experimenta és l’ésser humà. En funció de si has nascut a Espanya, França, Estats Units, Bangladesh, Iraq o la Xina tindràs més o menys drets per viatjar. Tindràs dret o no d’instal·lar-te en un país o un altre. Per tant, vivim en un món on no tothom pot escollir on vol viure. ¿Com podem impedir que una persona visqui allà on vol si la Terra pertany a tothom? El problema és, en part, que l’home ha creat un sentit de possessió del lloc on viu: això és casa meva, tu no hi tens espai.

A Espanya estem vivint l’augment d’un partit d’extrema dreta, Vox…

Com a tot el món!

Sí, però a Espanya es pensava que això no passaria i ha passat. Com que a França ja fa anys que viuen vostès amb el partit de Le Pen, li vull preguntar si és fàcil acostumar-se a aquests moviments extremistes.

Partits com Vox o d’altres aniran existint, buscaran el seu moment per fer una passa endavant, es desinflaran i tornaran a créixer. Si agafem la història política de qualsevol país, sempre hi ha hagut una part de l’opinió pública que ha estat favorable a tesis extremistes, sigui de manera clandestina, més o menys visible, o directament oberta. El que fan els altres partits també és important en aquest sentit. A França el Front Nacional, a principi dels anys 80, era marginal, gairebé no tenia representació, però hi va haver una voluntat política per part dels socialistes i de Mitterrand de fer créixer aquest partit per enterrar els comunistes. Per tant, són jocs polítics maquiavèl·lics: l’esquerra va fer viure un partit d’extrema dreta per eliminar un enemic de la pròpia esquerra, com el Partit Comunista, perquè era molt poderós.

Entrem a la novel·la. Cadascun dels sis personatges té una professió concreta que no sembla casual.

Són professions simbòliques. M’interessava la funció religiosa, la política, la científica, la del coneixement… Tenim un capellà, un alcalde, un professor… És a dir, més que els personatges en si, m’interessa el que representa cadascun d’ells. La novel·la és un laboratori d’experiments humans.

El seu estil literari és més aviat al·lusiu, metafòric, ple de simbolisme. No sembla que li agradi la narració explícita.

Jo, com a lector, no vull que m’ho donin tot fet, m’agraden els llibres que em fan treballar. Per això odio moltes novel·les americanes, perquè t’ho expliquen tot, et fan llargues descripcions de situacions concretes. En el meu cas, vull que el lector s’espavili, puc indicar de què vull parlar però no dir-ho tot.

La mort acostuma a tenir molta presència en els seus llibres.

Si la mort no existís, no la posaria als meus llibres. La mort és l’única cosa certa de la nostra existència. No sé quin serà el teu futur ni quin serà el meu, però et garanteixo que tard o d’hora moriràs. I jo també. Em sembla interessant treballar amb això, no per tal de fer-te por, sinó per mirar la vida des d’una altra perspectiva, més optimista. Aprofita que et moriràs per dir a algú que l’estimes. Morir ens ajuda a prendre decisions importants, a viure el present.

El seu anterior llibre, Bajo el árbol de los toraya, parla d’un poblat d’Indonèsia on la mort és l’eix de la vida.

Tinc el sentiment que jo visc en un país, en una civilització i en una època en què s’ha intentat amagar la mort. Abans la mort era més visible, formava part de la vida. Un es moria, els seus éssers estimats tenien un parell de dies per acomiadar-se a la casa del difunt, després se l’enterrava, hi havia una mena de ritual, hi havia temps per reflexionar… Ara no, ara la gent es mor a l’hospital, no es deixa gaire temps per vetllar el cadàver, es fa una cerimònia ràpida i arriba l’enterrament o la incineració. Entre els toraja, en canvi, és tota una altra cosa, tot gira al voltant de la mort, és obsessiu. Això em va semblar patològic, tant com el nostre allunyament de la mort. Cal trobar un equilibri, ni podem dedicar la nostra vida a la mort ni fer-la fora radicalment. Hem d’aprendre a viure amb els nostres morts. A partir d’aquest pensament vaig escriure Bajo el árbol de los toraya.

L’arxipèlag del Gos incideix en el sentiment de culpa. Al capitalisme l’interessa el sentiment de culpa?

Més que la culpa, la infelicitat. Quan un jove condiciona la seva felicitat a tenir el darrer model de sabatilles esportives, alguna cosa falla. Per exemple, algunes xarxes socials com Instagram provoquen molta frustració, perquè sembla un catàleg de vides somiades, allà els joves veuen persones que admiren en botigues cares, platges paradisíaques. Això fa pensar a molta gent que té una vida de merda i el capitalisme ho sap aprofitar. El capitalisme funciona sobre la il·lusió de la felicitat.

El sentiment de culpa està desapareixent a Occident?

Està en perill davant d’una progressió molt clara de l’egoisme. L’èxit de la indústria del desenvolupament personal està basat en la felicitat personal, no en la felicitat col·lectiva. Quan critico això, em responen que primer has d’estar bé tu, per poder estar bé amb els demés i ajudar-los. Jo no n’estic convençut, d’això. Jo crec que és quan vivim en una societat en harmonia que podem ser feliços a nivell individual. Si la societat és feliç, podem aconseguir que cada membre sigui feliç, que ningú visqui aïllat.

La seva novel·la passa en el Mediterrani, un mar ple de tragèdies però també de convivència.

No és casual que la novel·la es construeixi en aquest mar, encara que en cap moment l’esmento. Volia treballar en aquest espai comú, compartit, mil·lenari, que ha construït la nostra civilització i les anteriors: la grecoromana, egípcia, fenícia… Totes han compartit aquest mar. A més, el Mediterrani ha estat la via de comunicació entre països. En l’actualitat hem de repensar tot això, no pensar en el Mediterrani com un cementiri o un mur, sinó com una mena de ciment que ha permès fer conviure idees i civilitzacions. Hem de donar més importància al Mediterrani, reivindicar-lo com un espai d’ajuda mútua, allunyar-lo de la idea de cementiri, encara que en el fons ho sigui per a moltes persones.

França ha estat sovint un referent del compromís de la cultura amb les reivindicacions socials i polítiques. Els escriptors i intel·lectuals encara alcen la veu? La societat els escolta?

No és perquè siguem escoltats o no, que ens hem de callar. En una època en què les persones no volen veure, hem de fer alguna cosa, encara que no tinc gaire esperança, perquè el poder vol que la societat estigui adormida. Hem de despertar la consciències, i una part de mi pensa que el que nosaltres diem pot fer el seu camí, pot obrir vies. La paraula s’esvaeix quan es pronuncia, però un llibre té més durada, va més enllà de la vida del seu autor. Un llibre i l’art encara poden fabricar pensament, Internet no.

Suposo que per aquesta durada del llibre més enllà de la vida del seu autor i per aquesta capacitat de fabricar pensament, en les seves novel·les els espais i el temps mai estan gaire acotats.

Exacte. Tinc la voluntat d’escriure relats desvinculats d’una època per poder donar un valor atemporal i universal a les meves històries, com en el cas dels mites. No vull pretendre estar a l’alçada d’aquests grans relats, però sí vull allunyar al lector de la seva realitat immediata, d’un context massa precís, perquè pugui reflexionar amb elements que són invariables en l’ésser humà. Les persones vivim una mena de nus sobre el que hem de reflexionar i això és el que intento amb les meves novel·les.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES