Misèries de l’ànima humana

A ‘L’arxipèlag del Gos’, de Philippe Claudel, els habitants d’una illa reaccionen de forma inhumana quan arriben tres cadàvers del mar

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Philippe Claudel, escriptor i cineasta francès, nascut l’any 1962, incideix de nou, amb L’arxipèlag del Gos (Angle/Salamandra), en un tema actual i trasbalsador, el dels refugiats que s’ofeguen tan sovint a prop nostre, sense que puguem o vulguem fer-hi gran cosa. Més enllà del punyent argument del llibre, Claudel ens captiva de nou amb la seva forma d’escriure, un estil molt personal, amarat de poesia. Paga la pena, si es pot, gaudir dels seus llibres en la llengua original, a banda de què no tots ens han arribat, fins ara, traduïts.

L’escriptor, com en d’altres llibres seus, ens situa en un univers imprecís, que ens en pot recordar molts d’altres. Els éssers humans que hi viuen esdevenen símbols, com el mateix paisatge, una illa mediterrània claustrofòbica, tancada, on la gent viu de forma planera, endarrerida i avorrida, amb poques ganes de canviar. Els noms dels personatges són simbòlics: El Professor, L’Alcalde, La Vella…

Al darrere de la prosa i la temàtica de Claudel, contemporània en molts aspectes, hi ha una evident denúncia social i política, ja que incideix en les misèries i egoismes de l’ànima humana, en les pors estèrils que ens enfronten amb nosaltres mateixos, tot sovint amb uns resultats ben galdosos. El llibre ens pot recordar aspectes de novel·les com ara El Crist de nou crucificat, o d’obres de teatre com Un enemic del poble. I és que els problemes humans poden canviar segons el moment històric però, en el fons, hi ha unes constants que es repeteixen de forma inquietant. Rere la producció literària de Claudel hi ha, a més a més, un gruix intel·lectual de pes.

L’espai resulta plenament metafòric, les illes són llocs tancats, en les petites comunitats, tot sovint, malgrat les idealitzacions turístiques, les passions, les enveges i els prejudicis, s’incrementen. L’illa simbòlica s’ha empobrit i l’única sortida sembla ser un possible i imprecís turisme futur, més enllà de l’amenaça constant d’un volcà inquietant. Es viu de la pesca però, si bé l’activitat, en un passat, va resultar adient a aquest petit món, ara s’ha convertit gairebé en una feina de subsistència. Els antics mites i celebracions es repeteixen de forma rutinària i ni tan sols el Capellà, dedicat a l’apicultura, no sembla creure en allò que predica i ensenya. El Professor, un foraster, és mirat de cua d’ull per la gent de l’illa, no és dels seus, dels de tota la vida.

Les promocions actuals etiqueten com a thriller molts llibres que no tenen res a veure amb aquesta qualificació, i això ha passat, en part, amb aquest, encara que hi trobem, com en d’altres de l’autor, morts misterioses o mal explicades, i d’altres violències. A la platja de l’illa arriben els cossos de tres homes ofegats, de pell fosca, i a partir d’aquí es desenvoluparà una trama que potser grinyola en alguns moments i en alguns aspectes pot resultar poc consistent, però que ens enfronta de forma intencionada amb fets diversos i ben actuals i amb actituds recurrents, en la història de la humanitat. S’intenta amagar allò que no interessa ni convé o que pot perjudicar els interessos generals i, quan algú no acaba d’estar d’acord en com van les coses, se’l converteix en boc expiatori, sense escrúpols o amb uns escrúpols fàcils de controlar, amb una calúmnia de gruix i una acusació falsa que posa en evidència d’altres misèries de la comunitat.

L’arxipèlag del gos (traduït al català per Jordi Martín Lloret i al castellà per José Antonio Soriano) és un llibre realista i simbòlic a la vegada, a partir de fets que tots coneixem ens parla de l’ànima humana i les seves ombres, de l’exclusió i la marginació, de la culpa, dels prejudicis, de les pors i les complicitats negatives, dels poders abusius, de la covardia, de la solitud del dissident i dels clientelismes indefugibles. Un munt de temes que la literatura, el teatre, la fotografia o el cinema han entomat en moltes ocasions, per denunciar com poden anar les coses si les circumstàncies ens hi empenyen. El més lamentable és que aquestes denúncies no han fet forat en la comunitat humana, no pas tant com caldria. I aquests ofegats es multipliquen, prenen formes diferents, i, un dia o un altre, acaben, com qui diu, per fer-se presents a la platja de casa.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES