‘La portuguesa’, la sorprenent pel·lícula de Rita Azevedo

La protagonista és una dona jove, que ha marxat d’un Portugal enyorat i arriba a un castell ruïnós on espera el seu marit que és a la guerra

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fa un parell d’anys vaig poder veure a la Filmoteca de Catalunya La venjança d’una dona. Fins aleshores no sabia pràcticament res de la directora de la pel·lícula, Rita Azevedo. Les bones directores de cinema van en augment, però cal recordar que Azevedo porta ja més d’un quart de segle fent cinema, malgrat que per aquí no haguem tingut gaire ocasions de gaudir de la seva obra. En el context del D’A Film Festival s’ha pogut veure la seva darrera obra, La portuguesa, i, de moment, afortunadament, l’han estrenat a les sales Boliche. La pel·lícula parteix, de forma relativament lliure, d’un relat de Robert Musil i ens explica una història d’espera, situada en una antigor imprecisa i intemporal, ja que si bé se’ns donen diverses pistes referents a la guerra o la religió, més enllà de l’origen portuguès de la protagonista, d’un suposat conflicte amb el bisbe de Trento i de la situació, possiblement al nord d’Itàlia, del castell on es desenvolupa la narració, poques coses més podem constatar amb seguretat.

Aquesta és una de les seves moltes virtuts i un encert que incideix en una mena d’universalitat de la situació. Azevedo fa un cinema molt personal, juga amb els colors i, com a La venjança d’una dona en ocasions les imatges semblen, per separat, pintures, obres d’art fora de context. En aquella ocasió es jugava la carta dels colors forts, agressius, vermells i negres, sobretot. Aquí tot pren unes tonalitats més suaus, gairebé màgiques i tirant a pastel. La portuguesa del títol és una dona molt jove, que ha marxat d’un Portugal evocat i enyorat i ha anat a raure en un castell ruïnós, a causa de la marxa del seu marit, amb un cognom que sembla centreeuropeu, a la guerra. El castell és al mig d’un bosc mediterrani, aïllat i, aparentment hostil. Els anys passen i tot sembla haver-se aturat, al costat de la dama hi ha el seu fill, els servents, un llobató, gats, un cosí que la ve a veure. El marit retornarà, de forma temporal, però la crida a la lluita tornarà a ser més forta que l’amor i marxarà altra vegada per arribar, quan ha tingut ja un altre fill, malalt i sense forces.

Tot s’esdevé sense trasbalsos, enmig d’un artifici hipnòtic i fascinant. Pot ser que ens trobem al segle XVI, però tot resta en una gran indefinició i els anacronismes són subtils i evidents. Un estrany personatge, fora de la història central però també intemporal, interpretat per Ingrid Caven, musa de Fassbinder, canta i recita textos poètics diversos, amb més o menys relació amb la narració. Ens recorda, potser, que estem lluny d’una pel·lícula històrica, o el podem relacionar amb els cors de les tragèdies gregues? Es poden fer moltes interpretacions, és clar. La majoria de plans ens mostren escenaris naturals, mobles i vestuari no responen a cap reconstrucció concreta del passat, respiren poesia i bon gust. Tot evoca una mena de bona representació teatral, acurada i evocadora.

Hi ha elements feministes recurrents, en el cinema d’Azevedo. L’home i la dona se situen en universos diferents, la llar i l’art, la construcció una mica ensopida d’un espai propi, i la guerra, o la cacera, l’acció constant, la destrucció inevitable, car, com s’esmenta en algun moment, per part d’un bisbe singular i decadent, la pau pot ser pitjor i abocar els homes al vici i la corrupció. Potser interpretar la pel·lícula en aquests termes sigui simplificar el seu contingut. Els criats, fidels i pacífics, tenen un pes evident en l’esdevenir d’aquesta comunitat tan particular. Com també tenen un pes, simbòlic i real, els animals, domèstics o salvatges.

Azevedo té el seu propi llenguatge però beu en moltes fonts, Oliveira, és clar, però també Bergman i d’altres. La pel·lícula dura una mica més de dues hores i no es fa gens llarga malgrat que, de fet, passin poques coses, o sembli que en passin poques. La guerra és llunyana, les escenes que ens n’arriben són breus, però contundents. La firma de la pau se situa en un palau episcopal modest però amb uns personatges significatius. Els moments que generen inquietud no deriven en tragèdia. Sura en l’ambient el tema de l’heretgia, però no va més enllà de la sospita. Els diàlegs, breus i que alternen amb llargs silencies, estan plens de frases extraordinàries. L’adaptació del text original als diàlegs fílmics és obra d’un pes pesat de les lletres portugueses, una dona extraordinària poc coneguda, malauradament, pels nostres verals, Agustina Bessa-Luis.

La protagonista és pràcticament una debutant, Clara Riedenstein, i sembla escapada d’una pintura d’un retaule gòtic o d’una pintura natzarenista, tot i que no es limita a ser un element decoratiu, ja que expressa molt bé tots els sentiments i estats d’ànim que la trasbalsen. No és la dona fràgil que el cavaller menciona, malgrat el seu aspecte i la seva blancor, sinó tot el contrari, una dona de caràcter i segura del que fa i sent. Rita Durao, la protagonista de La venjança d’una dona, probablement la més coneguda del repartiment, és aquí una serva musulmana, fidel i observadora. Marcello Urgeghe és aquest cavaller amb necessitat de combatre a qualsevol preu i incòmode amb la pau.

És aquesta una pel·lícula molt especial, com ho és, en general, el món de la directora. Cal deixar-se portar per les imatges, pels silencis, per les paraules i la música, més que no pas cercar una coherència convencional en tot plegat. El cinema portuguès és, encara, força desconegut a casa nostra i ens arriba amb comptagotes. La pel·lícula és en portuguès però moltes altres llengües hi tenen presència en algun moment. L’extraordinària fotografia és del gran Acácio de Almeida. S’ha de veure, vaja.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES