El paisatge romàntic

A ‘La atracción del abismo’, Argullol analitza com el paisatge romàntic esdevenia la representació artística de la comprensió de la natura

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

En la introducció de La atracción del abismo (Acantilado) Rafael Argullol explica que aquest llibre és conseqüència directa de l’assaig anterior, El héroe y el Único (Acantilado), dedicat a l’estudi de l’esperit tràgic del Romanticisme. L’autor defensa aquí que el paisatgisme romàntic, és, primordialment, la representació artística d’una determinada comprensió de la Natura. En altres paraules, la natura, tal com la veuen o, millor dit, com la interpreten i l’expressen els pintors romàntics, no és purament el marc físic al qual s’accedeix mitjançant una descripció de la seua base, sinó, ans al contrari, un espai omnicomprensiu, profund, essencial, amb valor abstracte i, amb ell, valor civilitzatori. Per aquesta raó, el paisatge en la pintura romàntica esdevé la dramàtica nostàlgia que l’envaeix al constatar el seu propi ostracisme. Per això, també, l’home romàntic ansia reconciliar-se amb la natura, retrobar les seves senyes d’identitat en una infinitud que es mostra com una mena d’abisme desitjat però inassequible.

Amb aquesta minuciosa presentació dibuixa Rafael Argullol l’estructura del llibre. Perquè siga més atractiu, l’autor inicia un viatge amb nombrosos exemples que conformen un assaig deliciós. Un dels encerts d’Acantilado ha estat afegir imatges per sostenir les seues teories. És d’agrair perquè en un temps en què cada cop les editorials tracten d’estalviar el cost del producte, veure imatges a tot color en un assaig de 120 pàgines sorprèn. És un risc econòmic però un premi per al lector que, com jo, desconeixia el gruix del corpus gràfic. Així, per exemple, gràcies al quadre de Caspar David Friedrich titulat Monjo al costat del mar l’autor parla del paisatge com a despossessió. Un monjo absort, fugaç, amb els tres elements sobre el quadre: terra, mar i aire. Solitari, desprèn una nostàlgia complicada de descriure i, així mateix, un buit asfixiant. Quan el pintor crea aquest quadre, l’home ja ha perdut la seva centralitat a l’univers, així com la seua amistat amb la natura. Després de la gran aventura del Renaixement, on Déu és vençut per la Raó, ara l’home percep una nova angúnia, més titànica que la medieval, doncs ell mateix l’ha procurat.

També ho veiem, per exemple a la El caçador en el bosc de Paolo Ucello. En ella, davant d’aquesta concepció romàntica, el paisatge deixa d’entendre com a necessària la presència de l’home. El paisatge s’autonomitza i, sense esperar-ho, esdevé el protagonista. En el Romanticisme el paisatge es preveu tràgic, ja que reconeix de forma desmesurada el trencament entre la natura i l’home. En canvi, aquesta despossessió esmentada, aquesta pèrdua de la centralitat per part de l’home, aquesta consciència de l’automatització, el Romanticisme la rep del propi Renaixement. Després de la mort de Rafael, l’artista reconeix cada cop amb més dramatisme el vertader significat de l’època. Açò és, solament, un petit tast de què us trobareu en aquest estimulant assaig d’Argullol. Amb un llenguatge obert a tot el públic, solament requereix uns mínims coneixements d’art per a gaudir. encara més, d’aquest recorregut per la paisatgística de l’època.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
ARTArtHumanitatsLLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES