La vida d’Ernest Lluch

A 'Ernest Lluch: Biografia d’un intel·lectual agitador', Joan Esculies retrata la vida del polític del PSC assassinat per ETA l'any 2000

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Joan Esculies, escriptor i historiador, autor de diferents biografies i estudis sobre el catalanisme polític del segle XX, va guanyar amb aquest llibre, Ernest Lluch: Biografia d’un intel·lectual agitador (La Magrana/RBA Libros), el XVII Premi Gaziel de Biografies i Memòries. La biografia és un gènere imprescindible, que demana temps i recursos i que sovint, en l’actualitat i pel que fa als personatges polítics contemporanis, respon a demandes de fundacions o associacions diverses. La biografia a l’entorn d’un eix personal concret, la vida del biografiat, ens immergeix en el seu context i la seva època d’una forma més implicada, propera i concreta que no pas un manual convencional i generalista.

Lluch va ser un home del seu temps, un d’aquells joves que durant el franquisme eren conscients de què caldria entomar i liderar un canvi de règim i un pas cap a la democràcia. La llarga dictadura no va ser ben bé un desert, els canvis generacionals i els esforços de persones les quals, amb més o menys risc, treballaven en aquella llarga penombra, van potenciar una evolució que avui, per lògica però potser sovint amb poc rigor, és qüestionada.

Lluch va ser un polític agitador, polèmic, un intel·lectual en el sentit antic d’aquesta paraula, avui en crisi, com tantes coses. Tenia una gran i diversificada cultura, potenciada amb l’activisme, l’estudi, la curiositat i l’experiència. Va ser historiador del pensament econòmic, professor universitari, polític reformista, diputat a Corts, ministre de Sanitat i periodista d’opinió, a través d’articles publicats als diaris i de diferents intervencions en debats per la ràdio o la televisió. Hi ha la percepció de què avui els polítics no tenen la mateixa cultura que abans, però cal pensar que en el passat la cultura convencional, llibresca i universitària sobretot, era a l’abast de molt poca gent i que la massificació i la democratització pel que fa a l’accés als estudis perjudica en certa manera l’excel·lència o fa que aquesta no sigui tan visible. La mateixa paraula cultura compta amb moltes definicions, en ocasió, fins i tot, ben oposades.

Lluch, de família relativament menys afavorida, fins i tot aleshores, que no pas els seus companys d’estudi, va entrar aviat en contacte amb gent de pes, ben situada, com ara la del Cercle d’Economia. Lluch era un home brillant, ben plantat, extravertit, capaç d’accedir a una àmplia xarxa de  contactes. Era, també, un home ambiciós, en el  sentit positiu de la paraula, i aquesta ambició s’estenia al  camp acadèmic i al polític. La seva ambició tenia un interès enfocat vers la millora col·lectiva, i en accedir a llocs on la seva acció fos determinant. Però aquesta ambició i el seu tarannà li provocarien conflictes en més d’una ocasió, així com incomprensions que, en la perspectiva del temps es poden entendre molt bé. El seu abandonament del socialisme valencià, per exemple. O els enfrontaments amb Jordi Pujol. L’admiració per González, per Guerra, avui ens pot semblar una mica ingènua, però cal pensar que era una altra època.

L’època no va ser gens plàcida, cap època no ho és. El pas pel ministeri de Sanitat serà, en cert sentit, decebedor. La realitat no acostuma a respondre a les expectatives. La política s’ha d’adaptar a allò que és possible, un factor que sovint s’oblida o s’infravalora. El tema de la LOAPA, encara poc estudiat a fons, el situarà com a defensor d’una llei molt incòmoda, lligada a la situació del país després del 23-F, i no se’n podrà escapar. O el tema de l’OTAN, degut al qual molts socialistes catalans van haver de cedir o abandonar. El socialisme català, en el seu intent de continuar unit al PSOE, ha anat perdent molts referents i valors i la cosa ve de lluny. És evident així mateix, i en patim i patirem les conseqüències, que no s’ha fet net del franquisme i Lluch en va arribar a ser conscient. Les corrupteles i el tema de les clavegueres de l’estat van afectar la trajectòria política de Lluch.

La darrera part de la vida de Lluch, relacionada amb el seu dramàtic assassinat, va estar lligada a Euskadi. La seva mort va trasbalsar la societat catalana i va ser tan absurda com moltes altres. Hores d’ara no se sap qui ho va ordenar ni  tan sols si qui el va matar sabia qui era. Es tractava d’un objectiu senzill i va generar un altre debat controvertit, amb crides a un diàleg eteri i poc concret, que van tenir molt de ressò. Els personatges que han mort assassinats de forma injusta son fàcils de mitificar i hi ha una tendència a relativitzar les seves ombres, potser és inevitable. No podem saber què opinaria Lluch de la situació actual, sabem que era contrari a l’independentisme, però en aquella època aquesta opció era minoritària. Extrapolar al present idees i fets del passat perjudica la història però existeix una certa tendència en voler fer-ho.

Esculies ha escrit un llibre exhaustiu, en el qual, potser a causa de la seva extensió i l’acumulació de dades, ens podem perdre una mica. Més enllà de la vida d’Ernest Lluch hi  trobem un tros imprescindible d’història contemporània i al seu volt recuperem noms i personatges, alguns dels quals oblidats o gairebé. L’autor ha consultat un munt de fonts orals i escrites i ha comptat amb opinions diverses, la gran majoria molt respectuoses i crec que una part d’aquest respecte, a voltes excessiu sense arribar a l’hagiografia, es deu a la seva mort, prematura i absurda.

Avui ens sobta, així mateix, comprovar com aquell món polític i social era un món majoritàriament d’homes, les dones surten en aquesta biografia de passada, gairebé de forma anecdòtica, fins i tot les de la seva pròpia família. Entenc que sigui així, el context català acostuma a ser molt discret amb els temes personals però un excés de contenció, en moltes ocasions, ens allunyà en excés els personatges. La vida domèstica i afectiva hauria de ser tan important com la projecció social i política, en un mon realment igualitari. En tot cas és aquest un llibre imprescindible, amb molta feina al darrere, un volum més que ens ajuda a conformar el trencaclosques d’aquells anys, tan propers i tan llunyans al mateix temps, i a entendre el que hi havia en el rerefons de la política mediàtica i visible.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES