La poesia com a instrument de recerca filosòfica

‘Vertical’ és el nou poemari de Teresa Pascual, obra a través de la qual l'autora burxa en la penombra del passat per dotar de sentit els dies

 

Miquel Aures. Girona

Cinc anys després de València Nord i gairebé una dècada justa d’ençà de Rebel·lió de la sal, els lectors amatents poden tenir ja a les mans un nou llibre de Teresa Pascual (1952), poeta valenciana no gaire prolífica però sí amb una llarga trajectòria (d’ençà de Flexo, 1987), reconeguda amb diferents premis. Vertical, el poemari publicat per Edicions 62, va ser guardonat, el novembre del 2018, amb el LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

De la generació dels 80 del segle XX, Teresa Pascual és una autora especialment preocupada pel tema del pas del temps i per donar forma poètica a les seves reflexions o intuïcions a l’entorn de la pròpia vivència del món i de la relació amb els altres, amb títols com Les hores, Arena, Currículum vitae, El temps en ordre o Rebel·lió de la sal, a banda dels ja esmentats. Vers sovint breu, espai en blanc, pulcritud visual, els poemes de Teresa Pascual estan fets per a ésser llegits (en totes les dimensions del verb llegir: intel·lectiva i visual), en veu alta o en lectura interior, però amb el llibre davant dels ulls. Preocupació pel llenguatge, per allò que es pot dir i per allò que és inefable, «indicible», per la veritat més que per la bellesa, pel temps. La poesia és, aquí, un instrument de recerca filosòfica, un «sisè seny» fet per burxar en la penombra del passat -en el sabut, en el sospitat, en el pressentit i en l’ignorat–, per «ordenar els dies», és a dir, per dotar-los d’un sentit.

Entrar en aquest llibre de Teresa Pascual és penetrar en una silent galeria pictòrica, on els quadres, de formes esquemàtiques, amb línies molt pures, ens plantegen l’enigma d’un teatre de la memòria que, de tant depurada, és la de l’autora, és clar, però també pot ser la nostra, a condició que ens hi sapiguem retrobar en l’essencial, a través de l’activitat mediadora del llenguatge. Un jardí d’hivern, amb els arbres despullats i compost per 38 poesies, distribuïdes en tres parts i un epíleg, precedides d’un poema, Amb les parets de vidre, a manera d’art poètica, on Pascual exposa el seu ideari o programa artístic. La primera part, intitulada Fils, té 10 poemes; la segona, Vidres, té 14 poemes (el nombre de versos d’un sonet); la tercera, Tornaràs a la mar, en té 9; l’epíleg, això s’anomena també, en té 4. El precedeix, cave canem, una citació de Vicent Alonso: «No és possible ordenar els dies: les paraules/ assagen capricis que ens il·luminen».

«Vertical», totèmic, s’alça, al bell mig, l’adjectiu del títol, el qual al·ludeix, precisament, segons confessió de l’autora, a la Torre del Rellotge, de 19 metres d’alçada, dels tinglados -emprats per emmagatzemar-hi les taronges- del port mariner del Grau de Gandia, els quals han estat declarats, el 2018 mateix, béns de rellevància local. No és estrany, doncs, que sigui aquest element que identifiqui aquesta obra, on el tema de la identitat hi té una rellevància potser més pronunciada que en d’altres de Teresa Pascual. Punt de referència, col·lectiu i universal, però també personal i familiar, i laboral també, car nogensmenys el pare de l’autora, pescador, va fer la seva vida laboral com a treballador del port: aquesta torre i el seu rellotge és el signe que guia aquest magnífic llibre de poemes. Enhorabona.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES