José Sacristán protagonitza ‘Señora de rojo sobre fondo gris’ de Delibes al Romea

Dirigida per José Sámano i inspirada en la vida del propi Delibes, l'obra retrata un artista en crisi creativa per la mort de la seva esposa
senora-de-rojo-sobre-fondo-gris-teatre-romea-barcelona-4

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Al Romea es pot veure, fins a mitjans de maig, la versió teatral del llibre de Miguel Delibes Señora de rojo sobre fondo gris, un monòleg interpretat per José Sacristán. La novel·la, tot i que canviant alguns aspectes, conté un munt d’elements autobiogràfics i evoca la figura de la dona de l’escriptor, Ángeles de Castro. Formaven una parella enamorada i molt unida, que va tenir set fills, però la fatalitat va fer que un inesperat tumor cerebral s’emportés aquella dona lluminosa i alegre, abans de complir cinquanta anys. L’escriptor va viure molts anys més però mai no es va recuperar d’aquella pèrdua. La ficció narrativa va reconvertir l’escriptor en un pintor, qui, en la seva vellesa, evoca les circumstàncies d’aquella mort, agreujades amb l’empresonament d’una seva filla i el gendre, per motius polítics.

L’obra ens pot semblar una mica plana, no té els cops d’efecte ni la complexitat de Cinco horas con Mario. És intimista, moderada, sense estridències. José Sacristán es posa de ple en la pell d’aquest vell pintor que ha perdut l’amor de la seva vida, l’únic, de fet. El muntatge, molt sobri,  acomboia aquesta confessió, al llarg de la qual escoltem les característiques d’una relació sòlida, convencional per a la nostra esqueixada modernitat, envejable, malgrat el tràgic i asimètric final. Miguel Delibes va ser un escriptor emblemàtic però, ja durant la meva joventut, amb allò del boom hispanoamericà, alguns joves irats el titllaven d’antic, de poc innovador.

Home d’idees relativament conservadores, va lluitar, de molt jove, en el bàndol franquista i va evolucionar, amb una actitud modèlica i d’una ètica inqüestionable, vers posicions que van fer que tingués problemes en la seva tasca periodística, en més d’una ocasió. Avui se’ns pot fer estranya la seva defensa de la cacera, lligada a un profund respecte a la natura, que segurament ha incidit en la tasca com a biòleg reconegut d’un dels seus fills. La seva figura defuig qualsevol etiqueta i es va guanyar el respecte de tothom, tot i que no li van atorgar el Nobel, malgrat que se l’havia proposat en algunes ocasions.

Sacristán és un actor d’aquells que per ells mateixos justifiquen una anada al teatre. Si a això li afegim Delibes és possible que es generin unes expectatives exagerades, i això és un risc. Avui mateix escoltava per la ràdio algú que comentava que l’obra agrada però no entusiasma. No crec que pretengui pas entusiasmar. En ocasions ens han entusiasmat muntatges que han estat, amb el pas del temps, foc d’encenalls. És aquest un muntatge auster i molt ben fet, d’una durada relativa, que ens enfronta amb una situació amb la qual molta gent poc connectar, la de la pèrdua de persones que formen part de la nostra pròpia vida d’una forma profunda, fins al punt de què res no serà com abans quan faltin. Delibes i la seva dona ens poden semblar una família a l’antiga, amb els papers ben repartits, com abans.  Com aquest pintor, alter ego de l’escriptor, ell produïa i ella administrava, i allò que escrivia anava dedicat a la seva dona. Intuïm que a dins del nucli íntim i familiar es  devia trobar a faltar més la pèrdua de la dona que no pas si hagués sigut l’home qui hagués mort primer, malgrat el seu pes literari inqüestionable.

Delibes, ell mateix ho reconeixia sovint, va tenir molta sort amb les adaptacions al cinema i al teatre de les seves obres. Els seus textos, amb més o menys recursos, es van entomar sempre amb una gran dignitat i sense trair-ne l’essència, la intenció. Em aquest cas passa el mateix, la deliberada senzillesa de l’obra mostra un gran respecte per l’original. Delibes representa l’Espanya possible i desitjable, molt més real del que ens pot semblar, amagada sovint rere les inquietuds i trasbalsos del nostre temps. Hi ha un cert pòsit de tristesa en els seus llibres, lligat a una gran humanitat i a una profunda comprensió pels personatges, fins i tot per als més rebutjables. Señora de rojo sobre fondo gris és un homenatge a l’escriptor, un homenatge una mica crepuscular, Sacristán també es ja un home gran, amb un gran rodatge professional. El text defuig l’excés de dramatisme amb algunes pinzellades amables, iròniques, amarades de discreta grandesa, sobre una relació de parella d’aquelles que avui ens poden semblar, fins i tot, d’un altre temps. Tot i que sabem que aquestes relacions existeixen i existiran, afortunadament, i que la nostra vida depèn de l’atzar, a l’hora de trobar-les.

Miguel Delibes no ho era gens, d’antic, malgrat la seva constant defensa del medi rural, dels pobles, de la natura. Aquests dies, precisament, aquest mon hispànic que s’està buidant de forma constant, i que evidencia el poc interès real dels poders públics per a millorar-ne les perspectives, s’ha manifestat de forma contundent i em venien al cap, en veure aquelles manifestacions per la televisió, alguns textos de l’escriptor. Señora de rojo sobre fondo gris és tota una declaració d’amor profunda i pòstuma i aquesta adaptació teatral és una declaració d’amor a aquests amants fidels, reals i literaris, separats físicament, però no espiritual, per la mort prematura de la dona.

 

___________

Señora de rojo sobre fondo gris / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) Direcció de José Sámano / Adaptació de José Sámano, José Sacristán i Inés Camiña / Fins el 12 d emaig del 2019 / 90 minuts / www.teatreromea.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES