Mircea Cărtărescu: “Cap país supera mai una dictadura o una guerra civil”

L’autor romanès va participar al Festival Mot d’Olot per parlar sobre la seva obra, que abraça poesia, relats, novel·les i dietaris
Foto de Manel Haro

L’escriptor romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) és ja un vell conegut a Catalunya, ja que des que les editorials Impedimenta, Edicions del Periscopi i Lleonard Muntaner van decidir apostar per la seva obra, ens ha visitat diverses vegades. La darrera visita ha estat al Festival Mot d’Olot per mantenir una conversa sobre la seva obra amb un dels seus traductors al català, Xavier Montoliu. Cărtărescu aprofita la visita per fer turisme pels paisatges de La Garrotxa, es fa fotos i les posa al seu Facebook. Al dia següent algú de l’organització pregunta a Montoliu si tot va anar bé el dia anterior amb la ruta que van fer, i ell respon que no, que van haver de demanar ajuda i van ser rescatats per un helicòpter. Feia broma, és clar, però un té la sensació que amb Cărtărescu tot és possible.

Vaig arribar a Olot el dia abans per entrevistar Michela Murgia, també participant en el festival, i quan esperava a la italiana, relaxadament assegut en un sofà del vestíbul de l’hotel, va creuar davant meu, amb pas lleuger, Cărtărescu. Ell diu que és un home molt senzill i normal però quan un no espera veure’l, la sensació d’aixecar la vista i topar-se amb ell, allà a Olot, quan en teoria no toca, produeix una sensació estranya, almenys sorprenent. Potser són coses meves, però després d’haver llegit diverses de les seves obres, per a mi Cărtărescu és un personatge més dels seus llibres. Vaja, com si l’autor fos una extensió del que escriu i no pas al revés, com si els seus llibres l’escrivissin a ell. I això vol dir que em cau simpàtic, entranyable. El seu darrer llibre traduït és L’ala esquerra (Periscopi/Impedimenta), primera part d’una trilogia que aplega totes les seves inquietuds literàries i existencials. Ell la defineix com la seva obra fonamental. És autor, també, del poemari Res (Lleonard Muntaner), Per què ens estimem les dones? (Lleonard Muntaner), Nostalgia (Impedimenta) i Solenoide (Ediciones del Periscopi/Impedimenta), entre altres.      

 

Manel Haro. Olot / @manelhc

Cada novetat seva que arriba en català o castellà, diuen que és la seva millor obra. La següent també ho serà?

Bé, per a mi és difícil decidir-me per una obra, és com demanar a una mare quin fill li ha sortit millor. Quan em fan aquesta mena de preguntes o comentaris, acostumo a parlar de quatre llibres, que són la trilogia «Encegador», del qual en català i castellà ha aparegut el primer volum, L’ala esquerra; el segon seria Nostalgia; el tercer, El Levante; i, finalment, Solenoide. Aquestes obres són la punta de l’iceberg d’una trentena de llibres.

Tota la seva obra comparteix un mateix univers…

Perquè és molt unitària, encara que cada títol té el seu caràcter. Sempre busco temes prou semblants, però els tracto de manera diferent. He escrit novel·la, narrativa curta, poesia, assaig, llibres de viatges, d’humor, per a infants… He intentat no deixar-me gaires forats en quant a gèneres, però en tots ells sempre he escrit cap a la profunditat del meu jo. És el que més m’interessa, els viatges cap al meu interior. Un llibre essencial, en aquest sentit, és la novel·la Lulu, la investigació més profunda que he fet mai sobre coses que fins el moment no m’havia plantejat.

Per què?

Vaig aprendre moltes coses de mi mateix amb aquell llibre. Vaig necessitar molta valentia per fer-lo, per introduir-me en els palaus de la meva infància, perquè en cadascun d’aquells palaus hi havia un monstre. Després d’aquella novel·la vaig començar «Encegador», que és, suposo, la meva obra fonamental. Aquesta és una trilogia sense límits, mai no havia escrit res tan complex. Ara ja han passat molts anys i no recordo molt bé com va anar l’escriptura, però en la meva memòria queda la sensació d’haver estat part essencial de la meva obra.

Parlant de monstres, en la seva obra hi ha força monstruositat.

Jo anomeno monstre a qualsevol bellesa que no pot ser descoberta. De fet, crec que la bellesa té molt de monstruositat, d’una monstruositat que et fa vibrar. La metàfora perfecta de la monstruositat l’he trobat en el món dels insectes. La trilogia «Encegador» està plena de papallones, i l’estructura és una enorme papallona. A Solenoide la metàfora fonamental és la dels paràsits, com els polls o les aranyes.

Però els insectes li resulten atractius?

Sí, des de petit m’han agradat molt, els insectes són éssers molt surrealistes, uns autòmats fantàstics. Si no hagués estat escriptor, seria entomòleg, segur.

Abans parlava de què cada llibre seu és un viatge al seu interior. Llegint algun dels seus llibres jo he sentit que feia un viatge el meu interior. A veure si compartim interiors!

Sempre s’ha dit que els meus llibres tenen un caràcter molt universal, perquè són històries humanes que no estan vinculades a llocs o a comportaments específics. Suposo que aquesta ha estat la sort del que he escrit, perquè, si no, hagués quedat reduït al meu àmbit lingüístic. Per a mi el lector es fonamental, perquè és ell qui completa cada llibre a partir dels seus propis records, de la seva pròpia substància. Ningú no llegeix mai el mateix llibre que una altra persona. Cada escriptor construeix un penjador i cada lector decideix què penja en ell.

Molts dels seus textos són evocacions de la seva joventut, però la seva memòria és realista o està barrejada de fantasia i de somnis?

Jo no faig cap distinció entre una cosa i una altra. La realitat la perceps amb els ulls i amb la teva mirada interior.

A banda de l’entomologia, també veig en la seva obra un gran interès per l’anatomia humana.

M’interessa molt, el cos humà és una màquina molt complicada i això em sembla molt poètic. La construcció interior del nostre cos em deixa bocabadat i sempre trobo bones metàfores en l’anatomia. Cada òrgan vital és una metàfora magnífica, el cervell parla d’idees, el cor de sentiments, els òrgans sexuals dels desitjos. El cos és un microcosmos i ja a l’Edat Mitjana es connectava amb el gran cosmos.    

La seva ciutat, Bucarest, li ha donat moltes possibilitats literàries tot i que la defineix com una ciutat gris.

Bucarest és un alter ego meu. He utilitzat els escenaris de la ciutat per parlar del meu món interior, prenent-me moltes llibertats, és clar. He deformat recorreguts, tret edificis, he adaptat Bucarest a les meves necessitats literàries. A mesura que anava guanyant capacitat narrativa, la ciutat perdia realitat. He de dir que a mi Bucarest no m’agrada, visc a les afores, en una zona boscosa, i només vaig a la ciutat molt de tant en tant. Bucarest s’assembla a Istanbul o el Caire, fa molt de temps que no és rehabilitada. Ara bé, la ciutat interior que apareix als meus llibres és molt més enigmàtica, perquè no viu cota la volta del cel, sinó sota la volta del meu crani.

Alguna vegada ha escrit que Romania està en la perifèria de tot. 

Un gran escriptor romanès va dir que Romania podia ser percebuda com a el cap d’Orient o els peus d’Occident. Respecte als països balcànics, sempre hem tingut cert sentiment de superioritat, però quan vam arribar a la Unió Europea, érem els últims a totes les llistes, i encara és així. Ser-ne membres és una gran conquesta, jo sóc un europeista convençut, la nostra pàtria és Europa. Tots tenim dues nacionalitats, una de nacional i una altar de supranacional, i la segona és més important que la primera.

A Espanya no sabem si hem superat la dictadura de Franco. A Romania han superat la dictadura de Ceaușescu?

Una dictadura o una guerra civil són esdeveniments catastròfic que cap país supera mai, perquè esguerren el teixit social i això és difícil d’arreglar. A Romania la dictadura no ha estat superada, encara és molt present en la societat.

S‘imagina que li donen el Nobel de Literatura?

Mai penso en els premis, la meva preocupació més important és escriure bé. El millor premi que puc rebre és escriure un bon relat o un bon vers.

Mircea Cărtărescu té alguna frustració?

Tots els escriptors som persones que volem ser estimats, compresos, i molt sovint això no passa.  Qualsevol escriptor vol ser llegit pel màxim nombre de lectors, però si fas una literatura seriosa, no pots aspirar a tenir molts lectors.

Com recorda aquella època en què era professor i escrivia amb una mà mentre amb l’altra agafava el cotxet del seu fill?

Jo sóc el mateix i la meva manera d’escriure no ha canviat al llarg dels anys. La notorietat no em preocupa, continuo sent una persona senzilla. Res del que pugui passar em podrà canviar. No oblidaré mai des d’on vaig començar, ni oblidaré els meus amics de sempre, ni els meus hàbits. Vull seguir ser una persona normal.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES