Manuel Forcano: “La meva poesia és com la vitrina d’un museu arqueològic”

L'autor explica que cada poema seu és una forma de fixar un record de les seves vivències i els seus desitjos experimentats arreu del món
Manuel Forcano
Foto de Manel Haro.

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és Doctor en Filologia Semítica i ha treballat com a professor d’hebreu i d’arameu a la Universitat de Barcelona. Entre el 2016 i el 2018 va ser el director de l’Institut Ramon Llull, càrrec que va deixar per poder seguir dedicat a la seva tasca d’escriptor i traductor. Ha escrit diversos llibres d’assaig, entre els que destaca Els jueus catalans: La història que mai no t’han explicat (Angle), però per sobre de tot Forcano és poeta. La seva és una poesia autobiogràfica, ell diu que cada poema és una resta arqueològica del seu passat, i cada poemari una mena de sala de museu que el lector pot visitar quan vulgui. Els seus poemes esdevenen artefactes per mantenir vius els seus records, cada lectura que es fa del poema activa una memòria que, com tot, és sensible al pas del temps.

Amb els seus poemes, viatgem a diversos racons del món, com Algèria, Iraq o Síria, països on la seva feina o les seves inquietuds personals l’han portat i on ha pogut estimar o satisfer el seu desig. Ell mateix ho diu, en els seus poemes hi ha amor i desamor, desig i desdesig. Però també hi ha paisatges i referències històriques, els seus versos transiten pel temps i l’espai, encara que alguns d’aquests paisatges hagin estat devastats per les darreres guerres que s’han esdevingut a l’Orient Mitjà. Els seus poemaris són una manera de viatjar, però també de viatjar-nos, de reconèixer els nostres propis desitjos, les nostres satisfaccions i frustracions. En els seus versos ens fem amples i estrets. Alguns dels seus títols, tots ells a Proa, són: Estàtues sense cap, Ciència exacta, Corint, Llei d’estrangeria o El tren de Bagdad. L’entrevista té lloc a Olot, en el marc del Festival Mot, del qual ell n’és el comissari.

 

Manel Haro. Olot / @manelhc

Recentment ha estat comissari del Festival Mot, l’eix central del qual ha estat la Mediterrània. Encara podem conservar la idea romàntica de què aquest mar és espai d’unió, tot i les tragèdies que tenen lloc a les seves aigües?

Fa molts segles que la Mediterrània és un espai d’unió i de comunicació. Molts alfabets, idees i filosofies han creuat d’una costa a l’altra i s’han alimentat mútuament. Fa temps que tots els que vivim en els territoris mediterranis compartim una manera de ser i de gaudir la vida. És cert, però, que existeix un mur invisible entre la riba nord i la riba sud, que hi ha unes diferències econòmiques molt grans i que hi ocorren molts drames, però això no treu que la Mediterrània segueix sent un espai d’unió.

Tot i les clares diferències culturals…

Sí, un turista pot anar a Tunísia i ser estafat per un comerciant, però els dos gaudiran de la mateixa manera d’una migdiada. Jo he sentit molta comoditat cada vegada que he viatjat a algun país de la Mediterrània, m’hi he sentit com a casa, perquè comparteixo amb ells moltes coses, la manera de fer, de menjar, de tocar-se. Hi ha un mur, és cert, però jo em sento més proper a un autor libanès que a un de Nova York, sincerament. Cal reivindicar la identitat mediterrània.

La seva poesia és la seva manera de veure i entendre el món?

Sí, jo explico el que sóc, el que he viscut, no hi ha mentides en la meva poesia, perquè és molt diàfana. Parlo del que he sentit en els països que he visitat, o a vegades de la nostàlgia que m’ha produït deixar enrere alguna vivència.

Per tant, la seva poesia és completament autobiogràfica?

Sí, això ja acostuma a ser així entre els poetes. A vegades els lectors em diuen que he viscut molt, però jo crec que senzillament la poesia recull les emocions fortes de la vida i precisament escric sobre elles per no perdre-les. La meva poesia és com la vitrina d’un museu arqueològic, allà hi deixo les meves restes, em despullo totalment. Explico les meves ruïnes, no me n’amago.

Hi ha més amor o més desig en la seva poesia?

De tot, hi ha desig i desdesig, amor i desamor. És una combinació. És cert que jo, deliberadament, ho he barrejat, he confós l’amor amb el desig, i el desamor amb el desdesig. De totes maneres, la meva és una poesia de la memòria, parlo sempre del record, i això vol dir que parlo de quan era més jove, quan el desig era allò que t’obria les portes, que t’oferia la via per trobar la persona amb qui compartir la teva vida.

En alguns poemes, n’hi ha prou amb una mirada creuada amb un desconegut, per imaginar tota una vida en comú…

És la poesia de l’experiència. A vegades hi ha la comunicació mútua del desig, llavors el consumeixes. És un moment molt bell de la teva biografia i ho consignes en un poema, el deixes en la vitrina del teu museu. És a dir, quan he pogut creuar la mirada amb algú i he tingut una nit de gaudir dels cossos, i ho he volgut conservar, he fet un poema perquè l’experiència no se m’esborrés. És com ficar un tros d’una àmfora grega al museu, és una part de mi.

Al poemari Estàtues sense cap, diu: “Només he estat un cop a Alger, / però amb tu cada cop que algú llegeix / aquest poema”.

Exacte, és això, cada cop que algú llegeix aquest poema, jo torno a ser a Alger amb aquella persona. Deixo al lector la feina de fer reviure el meu record, mentre tingui lectors el record és viu.

Vostè visita el seu propi museu de tant en tant?

Sí, amb el perill de no voler marxar mai. Hi ha el perill de què la nostàlgia m’atrapi, però és que jo no sé escriure sobre el present, només escric sobre el que m’ha passat i m’ha deixat petjada. No vull ser un poeta nostàlgic en el mal sentit, d’aquells que troben a faltar un passat millor. Quan jo no escric és quan estic bé, i si escric és perquè trobo a faltar alguna cosa que ha estat bonica en el passat. Llavors, faig el poema i em quedo tranquil, perquè cada cop que el llegeixo, recupero el record.

Alguns d’aquests records remeten a Síria o a Iraq, abans de les guerres. Certes coses ja només existeixen en els seus poemes…

Sí, i hi penso sovint. He tingut molta sort d’haver-me dedicat a les llengües semítiques, i haver viscut en diversos països com el Líban, Síria, Israel o Egipte. Alguns països han entrar en una espiral de destrucció brutal. Si penso en Síria, en la meva feina allà, ja no hi queda res, només el record en el poema i qui ho llegeixi ara pot pensar que és una cosa fictícia perquè remet a espais que ja no es poden visitar. És a dir, jo sempre parlo de la veritat, però el present ha destruït aquesta veritat, i ara queda una mena de memòria-ficció. De totes maneres, el temps, la memòria, també destrueix moltes coses.

És inevitable…

És clar, perquè a vegades ens pensem que recordem alguna cosa, però no és cert, perquè quan recuperem algun detall del passat, ja deixem de pensar-hi, ens creiem que ho recordem tot, i si exprimíssim aquesta memòria, veuríem que amb el temps els espais en blanc són més grans. No cal que hi hagi una guerra perquè es destrueixi la nostra memòria. No ens hem de conformar amb el flash, cal un exercici d’aprofundiment dels records.

Llavors, allà on no arriba la memòria, arriba la ficció?

En el fons sí, podem dir que Alexandre Magne va passar per aquí o que Manuel Forcano va estimar per allà, no importa, perquè això ja no existeix, tot és igual de fictici. El que em fa gràcia d’això és veure com la nostra pròpia vida es converteix en una resta tan arqueològica com la dels grans personatges de l’antiguitat.

I si parlem de llocs concrets…

Fa molt de mal veure els teus paisatges totalment esquerdats. Mira, a Alep, Síria, hi ha un hotel molt conegut, el Baron. Hi van passar Agatha Christie, Charles de Gaulle i Lawrence d’Aràbia, entre altres. Quan va esclatar la guerra, preguntaves si encara es conservava l’hotel Baron, i la gent ens deia que l’hotel sí, però el carrer no. No puc imaginar aquest hotel envoltat de res. És dur, la gent ha fugit d’allà. Jo no crec que hi torni, no ho puc veure destruït, prefereixo tirar de records on tot està sencer.

Però la memòria, com vostè diu, és “com una bandera massa temps al vent”, va perdent el color.

Sí, però també crec que és perquè recordem allò que realment volem recordar i oblidem moltes altres coses perquè no ens importa esborrar-les. Jo estic tranquil en aquest sentit, perquè el que vull recordar ja ho tinc escrit, no el perdré. Quan estàs tan desbordat pel present, el temps se’t menja, no tens temps de pensar en aquella situació viscuda a Alep.

En els seus poemaris apareix moltes vegades la paraula «bandera», a vegades com a metàfora de la memòria i d’altres com a metàfora del desig, però mai com a tret d’identitat.

És cert, m’agraden molt les banderes, allò de buscar quina bandera té cada país. També és una cosa bonica, alta, brillant, són magestuoses, el vent les fa onejar… Una bandera és un símbol que comunica, que diu alguna cosa, i cada poema meu és una bandera, o sigui que cada llibre que faig és com les Nacions Unides, que aplega banderes diferents. També m’agrada pensar que de cada bandera es pot fer un poema. A banda que em recorden els llocs que he visitat.

Viatjar és una manera de viatjar-nos?

Viatjar és essencial, tothom ho hauria de fer, perquè et fa ser diferent. Un viatge sempre et canvia. Viatjar embelleix la vida de les persones: paisatges, persones, colors, aromes. És bonic que quan algú repassa la teva biografia, hi vegi aquests colors. A mi m’agrada el moviment, el canvi, els nous reptes i paisatges per conquerir. Després tornes a casa, amb moltes coses per ficar al teu museu.

En els seus poemes apareix molt a prop la bellesa i la brutalitat.

Perquè a vegades vius un bon moment i quan menys t’ho esperes, arriba una sorpresa que pot ser bastant brutal. Pots tenir un amor que t’estimes molt i, de sobte, arriba el cop de destral. Suposo que per això està en els meus poemes, perquè en la vida passa això mateix.

També recull sovint la idea de Plató de què les persones som sempre una meitat. Hem de resignar-nos?

Som sempre una meitat i per això experimentem el desig moltes vegades. Depèn de cadascú trobar la manera de completar-se, i de què aquest sigui un procés plaent. Ens podem completar amb algú, sense ningú, en determinats llocs, de moltes formes.

El mar té molta presència en la seva obra, en un dels seus versos diu que “l’aigua es penetra a ella mateixa”, que em recorden els versos de Blai Bonet, aquells de “l’home és com el mar: penetra i és penetrat”.

Ostres, sí. Segurament aquest vers meu és una contemplació del mar, de les onades trencant a la platja. M’agrada molt la imatge del mar, és un lloc de nuesa, de llum, de calor. Possiblement tingués al cap Blai Bonet. Quan vaig començar a escriure poesia, no sabia si dir el mar o la mar, però em vaig decidir pel masculí, el considerava un amant. Ara bé, normativament tots els mars en català són femenins.

Quan escriu sobre els seus amors a determinats països d’Orient Mitjà, no hi veig que hi hagi moments de por o inquietud, ho dic perquè en segons quins llocs l’homosexualitat està perseguida.

No, els únics moments d’inquietud o de ràbia són precisament quan no he pogut satisfer el meu desig. En aquests països has de conèixer els codis, has d’anar amb compte, això fa que sigui difícil que les trobades passin, però al final les coses són més naturals del que ens pensem, quan hi ha desig, les coses passen.

La poesia està experimentant una gran revifalla, tant en català com en castellà, però pot ser no tot el que es publica és de qualitat. En qualsevol cas, és bo que es publiqui més poesia?

És bo, tot allò que faci que la poesia sigui més viva i tingui més presència en la societat és positiu. Ara bé, jo no sóc un poeta militant, ni recito gaire en públic, ni acostumo a concedir gaires entrevistes a la premsa. Senzillament perquè les meves paraules ja estan als meus llibres. Ara l’editorial LaBreu recull moltes veus joves, cosa que fa uns anys feia l’editorial Columna en la col·lecció Poesia Crema. Està bé, però a vegades es publica massa ràpid, es fan llibrets molt petits, i potser caldria deixar que els joves poetes maduressin una mica més, per tal de tenir llibres més consistents. Però, insisteixo, és molt bo que hi hagi altaveus com LaBreu, és molt positiu, com també es bo que existeixi tota aquesta poesia urbana a les xarxes.

Per què va deixar la direcció de l’Institut Ramon Llull?

Perquè era una cosa puntual, m’ho va demanar el llavors Conseller Santi Vila, amb el compromís que seria només una legislatura, que va ser duríssima. Em vaig comprometre per fer un servei al país, però un creador ha de crear i si estàs en un càrrec com aquest és molt difícil tenir marge per a la creació. Amb l’article 155 a la taula, ens vam haver d’esperar, perquè si hagués deixat el càrrec llavors, Madrid hagués posat el meu substitut. Però una vegada superat allò, tocava tancar una etapa. Ara bé, va ser un privilegi poder promocionar la literatura catalana a l’exterior. No som desconeguts, tenim una presència molt digna fora de Catalunya, gràcies també a què tenim grans ambaixadors catalans com Jordi Savall, RCR, el Quartet Casals, Jaume Plensa… La cultura catalana té noms molt grans que són molt respectats a l’exterior. Som una cultura maltractada, amb un pressupost petit, però ens hem de sentir molt orgullosos.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES