Una versió poc verdiana del ‘Macbeth’ original de 1847

La discogràfica Glossa publica un una gravació d'aquesta òpera amb Fabio Biondi al capdavant de la seva formació Europa Galante
Macbeth

 

Antoni Garcés. Barcelona

Macbeth és la desena òpera de Giuseppe Verdi i la primera sobre un tema Shakespearià; un dels autors predilectes del compositor italià. Es va estrenar al Teatro della Pergola de Florència el 14 de març de l’any 1847. El llibret el va escriure Francesco Maria Piave, el que seria un dels principals llibretistes del compositor i amb el que va col·laborar en nombroses ocasions. En aquesta obra per primera vegada en Verdi, la dramatúrgia pren un gran pes, d’això en donen fe les fonts que han recollit comentaris del mateix Verdi durant els assajos previs a l’estrena on convidava al baríton que encarnava el personatge de Macbeth a fer més cas al text que a la partitura i assegurava que la soprano que feia front al paper de Lady Macbeth tenia una veu massa “bella” per a interpretar un paper que ell imaginava aspre i lleig.

Del Macbeth de Verdi en podem trobar tres versions diferents: l’original de l’estrena de 1847 que pràcticament no s’interpreta mai i del que només teníem una gravació feta pel segell Opera Rara, una revisió i traducció al francès escrita per al Théatre Lyrique de Paris l’any 1865, que va suposar la modificació dels dos últims actes a més a més d’un ballet per satisfer al públic parisenc i la versió que s’interpreta habitualment, una traducció a l’italià de la revisió de Paris, tot i que últimament els teatres estan optant per interpretar aquesta versió de Paris en italià però amb el final del quart acte original de 1847.

Recentment ha aparegut una nova gravació de la versió original de 1847 a càrrec de Fabio Biondi i la seva orquestra Europa Galante que ja fa temps que ofereix concerts per Europa interpretant òperes amb instruments d’època (l’última que es va poder veure va ser la Lucrezia Borgia de Donizetti a València) i que des de fa uns anys conjuntament amb la casa discogràfica Glossa n’està enregistrant algunes. La quarta obra d’aquest projecte és aquest Macbeth de 1874 que ens ocupa i que compta amb un repartiment encapçalat per Giovanni Meoni en el paper de Macbeth i Nadja Michael en el rol de Lady Macbeth.

En línies generals, podem valorar aquest Macbeth per la curiositat d’apropar-nos a la partitura original d’aquesta obra però no podem dir que sigui una bona gravació. En primer lloc el repartiment escollit és un gran despropòsit i la direcció de Biondi que en els altres títols de la sèrie era el gran al·licient és en aquest cas molt poc encertada. Verdi no apareix en cap moment de la gravació i això és imperdonable.

Giovanni Meoni no és un gran baríton, té greus problemes a la zona greu i no té una zona aguda prou esclatant com per a justificar la decisió de triar-lo per a aquest Macbeth on el podem escoltar a la gran i difícil cabaletta que tanca el tercer acte i que a les versions posteriors de l’obra es va eliminar. Nadja Michael és sens dubte el pitjor d’aquesta versió; la soprano alemanya que en altres papers ha demostrat ser una de les millors sopranos de l’actualitat per la força de les seves interpretacions ens demostra aquí la importància per a un cantant de saber escollir els papers que canta. El rol de Lady Macbeth la sobrepassa en tot moment ja que Michael no té ni de lluny els aguts ni l’agilitat necessaris per fer front a un paper dificilíssim. En totes les escenes on ha de brillar no només no ho fa sinó que ens fa patir. L’afinació és molt dubtosa en tots els aguts de la famosíssima escena del primer acte i la seva interpretació del brindis del segon acte és senzillament patètica i inadmissible. Que Verdi volgués una veu aspre per a la Lady no justifica aquest despropòsit. La resta del repartiment compleix sense més en una gravació per a l’oblit.

Tampoc ajuda la direcció de Fabio Biondi que no té aquella noblesa i aquell so nostàlgic propis de les melodies de Verdi. Només escoltant el final del segon acte veiem que res funciona, que Verdi no hi és, ni la força ni l’elegància de la seva música apareixen per aquesta gravació. Res a dir de la interpretació de l’orquestra Europa Galante i el Podlasie Opera and Philharmonic Choir que compleixen perfectament amb les desafortunades indicacions de Biondi. És una llàstima que aquesta nova versió d’aquest original verdià no tingui el nivell desitjable donat la dificultat de veure-la escenificada.

Categories
CLÀSSICADiscos
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES