La vida que s’acaba quan s’acosta la guerra

A 'El vendedor de tabaco', de Robert Seethaler, un noi arriba a la Viena del 1937 esperant un futur millor, però esclata la II Guerra Mundial

 

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

Després de Tota una vida, traduïda a més de 30 idiomes, Robert Seethaler publica El vendedor de tabaco amb Salamandra (traducció d’Ana Guelbenzu). L’autor ens situa a la Viena del 1937 on aterra el jove Franz Huchel per treballar a l’estanc d’un conegut de la seva mare, Otto Trsnjek. És el primer cop que aquest noi de 17 anys, que sempre ha viscut sol amb la seva mare vídua, surt del seu petit poble i arriba a la ciutat imperial, però, en mal moment. Tot just baixar del tren, mals presagis. Franz es mareja i quan es recupera, una dona l’avisa: “No es el canal lo que huele mal. Son los tiempos que corren. Son tiempos podridos. ¡Podridos, depravados, corrompidos!”

Efectivament, Franz coneix una Viena que està a punt de ser presa pels nazis i aviat, la novetat de la feina i les petites descobertes que fa per la ciutat es veuran trencades per l’adhesió d’Àustria al Tercer Reich al març del 1938. Però abans, Franz té temps de descobrir l’amor i els seus maldecaps amb Anezka i de mantenir llargues converses amb el client més il·lustre de l’estanc, Sigmund Freud. Llegint la premsa, Franz s’assabenta del funcionament del món i els assumptes polítics. Atenent els clients, aprèn a conèixer les persones. Passejant per Viena, la ciutat es revela davant seu.

L’autor colpeja el lector amb el brutal contrast entre les ganes de viure, d’estimar, de conèixer, d’aprendre i l’omnipresent ambient de preguerra. Com que juguem amb avantatge i sabem cap on es dirigeix la situació política és impossible no compadir aquest noi que s’obre a la vida en un dels pitjors períodes del segle XX i pensar en totes les joventuts esclafades sota la creu gammada. “Lárgate, amigo de los judios”, pinten un dia a l’aparador de l’estanc. Sembla que ha estat el veí, el carnisser. En lloc de gaudir de les oportunitats que no ha tingut durant una infantesa i adolescència en un poble perdut a les muntanyes, Franz es veu forçat a experimentar sentiments com la impotència i la frustració davant de la misèria moral dels seus nous conciutadans.

Seethaler recrea amb petits detalls com l’ascens nazi altera la vida quotidiana dels vienesos. Franz, acostumat a llegir cada dia la premsa que ven a l’estanc, observa com cada diari passa de tenir la seva pròpia línia editorial a explicar el mateix: “Era como si las redacciones celebraran a diario una gran reunión para acordar por lo menos los titulares en defensa de una aparente objetividad y luego introduir algunes diferencias aquí i allà en el texto de los articulos, por lo demás idénticos” i “la policia secreta pulula por todas partes, está en todas las esquinas, delante de cada tienda, en el parque, en la fonda, incluso en la iglésia, mires donde mires alguno de ellos està sentado o deambulando.” El desastre es precipita quan l’estanquer Otto és detingut per la Gestapo, la família Freud ha de marxar a l’exili i la història d’amor amb Anezka s’acaba. L’educació sentimental de Franz queda escapçada de soca-rel pel despropòsit nazi.

L’aparició de Freud a la novel·la genera unes expectatives que, a parer meu no es compleixen. Les seves converses amb Franz no disten gaire de les que un noi jove podria tenir amb un home gran culte i de dilatada experiència. Sí que el psicoanalista li explica a Franz el concepte de libido, però sense aprofundir-hi gaire més. Només entendria que l’autor no hagi aprofitat la presència d’aquest insigne personatge per no apartar l’atenció de la figura de Franz. El pare del psicoanalisme, esdevé, doncs, un secundari de luxe, un més dels vienesos que coneix Franz. És precisament després d’acomiadar Freud a l’estació de tren que el noi reflexiona sobre quan va arribar a aquell mateix indret: “¿Cuánto tiempo había pasado? ¿Un año? ¿Media vida? ¿Una vida entera? Se río de si mismo, de ese chico raro que se había sujetado de esa farola, con olor a resina de bosque en el pelo, los zapatos sucios y algunas esperanzas distorsionadas en la cabeza. De pronto fue consciente de que ese chico ya no existia. No estaba.” El procés de maduració de Franz es plasma també a través de la correspondència que manté amb la seva mare, primer postals en què amb prou feines li escriu quatre formalitats que poc a poc s’allarguen donant cabuda a escrits més introspectius que culminen en una carta, la primera i l’última que Franz escriu a la mare.

El vendedor de tabaco demostra que, algunes vegades, la senzillesa i la simplicitat no amaguen cap rerefons, sinó que es queden en això: senzillesa i simplicitat. La qual cosa no vol dir que ens trobem davant d’una novel·la fallida: es deixa llegir bé i se’n poden extreure escenes memorables com quan Franz converteix en bandera els pantalons de l’estanquer detingut per la Gestapo. Però en línies generals El vendedor de tabaco promet més del que acaba oferint.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES