Jordi Cuixart, l’activista tranquil

'Tres dies a la presó' és el resultat d'una llarga entrevista que Gemma Nierga va fer al president d'Òmnium Cultural a Lledoners
Tres dies a la presó Jordi Cuixart i Gemma Nierga

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Cada vegada que entro a una llibreria descobreixo un nou títol sobre el procés independentista. Hi ha llibres a favor, en contra, testimonials, proclames, cròniques periodístiques, anàlisis jurídics, memòries oportunistes, defenses constitucionals, recull d’articles d’opinió i alguns d’altres que podrien anar directament a la secció d’esoterisme més que no pas a la de política. Bromes a banda, em sembla molt saludable que la llengua catalana sigui capaç de produir tanta literatura sobre un mateix tema (també n’hi ha en castellà, de llibres) i que moltes d’aquestes novetats editorials acabin a la llista dels més venuts. Demostra que el públic català té la necessitat d’informar-se i d’entendre el moment històric que estem vivint, no vol quedar-se només amb un relat. Jo mateix he llegit llibres a favor i en contra del procés, i crec que és una actitud prou general entre els lectors.

Recentment s’ha publicat un volum (Plaza & Janés en castellà i Rosa dels Vets en català) que recull una llarga entrevista que la periodista Gemma Nierga va fer a Jordi Cuixat, president d’Òmnium Cultural, en tres sessions a través del vidre del locutori de la presó de Lledoners. El llibre, Tres dies a la presó, va ser un encàrrec que va rebre la periodista per part d’Òmnium, i tenia l’objectiu de ser un retrat de Cuixart. En el llibre llegim com ell explica a Nierga que vol que la societat sàpiga qui és i com pensa, especialment la gent que normalment no tindria cap interès a conèixer-lo. No és pas un exercici d’egocentrisme, de fet en aquestes pàgines Cuixart omple d’humilitat el seu discurs, sinó que més aviat respon a la necessitat d’una persona que ha estat engarjolada de manera injusta (presó preventiva sense fiança) d’expressar com se sent, qui és ell i què pensa sobre el que està passant a Catalunya i a Espanya. Ho direm d’una altra manera, Cuixart vol que aquells que li donen suport i aquells que prefereixen que segueixi a la presó ho facin només d’oïdes, vol ser escoltat, especialment quan durant molt de temps una part de la societat catalana i espanyola ha tingut la sensació que la sentència del judici ja estava escrita des del principi. 

I que ens trobem en aquest llibre? Les preguntes de Nierga són amables, no vol ficar el dit a la ferida ni aquesta pretén ser una entrevista incisiva que ha d’aparèixer en un diari al dia següent. Cal entendre això, perquè és possible que el lector en algun moment pensi que la periodista és una mica tova. Recordem que tant Ciuxart com Nierga apareixen com a coautors de Tres dies a la presó. Per altra banda, i crec que aixo és important, el llibre no té l’objectiu d’analitzar les interioritats del procés, sinó que és un retrat íntim del president d’Òmnium. En aquest sentit, crec que no tenen sentit les preguntes punyents, tot i que cap al final del llibre sí que Nierga ensenya una mica les urpes, quan parlen de política. I fa bé. Per explicar-ho d’una manera més clara, si no m’ha passat per alt, diria que el nom de Carles Puigdemont només apareix una o dues vegades en aquestes pàgines, però hi surten moltes més els noms de les seves germanes, els seus nebots o les seves exparelles.

De fet, i aquí em perdonareu, m’ha semblat que el retrat era massa íntim, amb un llenguatge -el de Cuixart- molt directe, especialment quan parla de la seva sexualitat. Vaja que tots som, en major o menor grau, éssers sexuals, però tampoc cal ser tan transparent. Ara bé, m’ha semblat molt estimulant assabentar-me que el que ha mogut a Cuixart no és tant l’afany d’independència -que també, està clar- sinó l’activisme social, la lluita per aconseguir un escenari que millori les condicions de vida dels catalans i aquest escenari el veia possible a través de la independència. És a dir, que per a ell la independència no era l’objectiu final, sinó la via per arribar a una altra meta. Això vol dir -ho explica el propi Cuixart- que si a Espanya hi hagués un projecte republicà seductor ell podria sumar-se i deixar de ser independentista. I això em sembla molt saludable i honest. Fins i tot, el president d’Òmnium va més enllà i assegura que si Espanya plantegés un projecte federalista de debò, amb cara i ulls, aquest arrasaria a Catalunya.

En aquesta entrevista també hi ha espai per a parlar del dia a dia a la presó, però sense dramatisme. En un moment del llibre diu Cuixart que ha aprés a ser feliç allà dintre i que no espera sortir aviat, tot i que no descarta l’indult (això sí, el veu difícil). Quan va declarar al judici, va assegurar que la seva ja no era una lluita per sortir en llibertat, sinó perquè es faci justícia, perquè els drets fonamentals de tota la societat quedin protegits. Aquella declaració va fer que molta gent es fes sòcia d’Òmnium Cultural; bé, i també perquè als polítics se’ls demana si eren socis d’Òmnium com si allò fos un delicte. Certament, en els darrers anys hem vist coses que mai pensàvem que veuríem, algunes de positives i d’altres de negatives, i és innegable que el procés ha sacsejat tant la societat catalana com l’espanyola. En aquest escenari de convulsions socials i polítiques, val la pena llegir testimonis com el de Cuixart, perquè tot i que una part de la justícia espanyola busquin la manera de demostrar la seva violència i el seu radicalisme, ell sempre s’ha mostrat una veu moderada, però incansable.   

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPeriodismePolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES