Tancar els ulls i escoltar la música de Jocelyn Pook

La compositora de bandes sonores per a pel·lícules com 'Eyes Wide Shut', 'Gangs of New York' o 'Caótica Ana' ha actuat al Kosmopolis
Jocelyn Pook

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Hi ha músiques que s’escolten i d’altres que es viuen. La de la britànica Jocelyn Pook entra en la segona categoria, i suposo que, com tota experiència viscuda, és difícil explicar-la sense impregnar el discurs d’emoció. De fet, per començar he de dir que em resulta difícil definir el tipus de música que crea Pook i hauria de tirar d’adjectius que sonin bé, com fa el programa del festival Kosmopolis que organitza el CCCB, on ha actuat amb set companys d’aventura, responsables de les veus i els instruments de corda d’aquest ensemble. Una música “bella i hipnòtica”, una “barreja d’estils i músiques que creen atmosferes misterioses”. Certament és això, davant les composicions de Pook, un s’abandona als sons que escolta, es deixa transportar per aquestes atmosferes, algunes inquietants i d’altres màgiques.

Pook és compositora, toca el piano, la viola i el violí, i també canta. Ha fet música per a teatre, sèries i pel·lícules. La seva visita al festival Kosmopolis, que organitza el CCCB, és pertinent per moltes raons. Una perquè el teatre i el cinema no deixen de ser formes de narrar; una altra perquè la música també ho és, tot i que no sempre vingui acompanyada de paraules; també perquè una de les pel·lícules a les que va posar música va ser Eyes Wide Shut, de Stanley Kubrick, director al que el CCCB està dedicant una gran exposició. Tres de les peces interpretades en el seu concert formen part de la banda sonora d’aquest film i una d’elles, precisament, és de les seves composicions més reconegudes. No sé si això es deu a la força de la música, a la veu del pianista Jon Banks, que en aquesta peça fa gala d’una interpretació bocal greu i inquietant, o al record que tenim d’una de les pel·lícules de Kubrick més torbadores.

Al concert, Pook arriba acompanyada de tres cantants, dues dones (Melanie Pappenheim i Tanja Tzarovska) i un home (Manickam Yogeswaren), el pianista Jon Banks (que també toca el qanun), les violinistes Emma Smith i Alice Zawadski (aquesta darrera també posa la veu) i la violoncel·lista Sophie Harris. Interpreten peces de la sèrie de Netflix The Staircase, de l’obra de teatre King Charles III i de les pel·lícules The Wife de Björn Runge i d’Habitación en Roma de Julio Medem (el divertidíssim tango Women’s Magazine Tango, que van interpretar en un bis final), entre altres. També peces que són marca de la casa com Red song i Hallelujah Desh (aquesta, que posa els pels de punta, comença amb la veu de Manickam Yogeswaren a cappella.

Pook és conscient del poder de la música en general i de les seves composicions en particular, i també té clar que la paraula no ha de desvirtuar el poder de la música. És per això que el que les veus produeixen en moltes de les seves peces són sons o paraules que no entenem perquè estan escrites en backward speech, és a dir, mots llegits o pronunciats al revés. Més enllà d’això, Joselyn Pook Ensemble fa de la seva música una barreja d’estils d’arreu del món, i crec que és aquesta mixtura la que fa que ens sentim en un viatge quan escoltem les seves propostes. No només un viatge arreu del món, sinó molt especialment un viatge interior. La música, com qualsevol art, és una oportunitat per dialogar amb nosaltres mateixos. Qui no conegui Jocelyn Pook, que la cerqui ràpidament i gaudeixi de les seves imaginatives i suggestives composicions.

Categories
ConcertsMÉS MÚSICA
Un comentari
  • Maite
    22 Març 2019 at 11:29
    Deixa una resposta

    Casi con toda certeza, las películas a las que esta gran compositora ha puesto las banda sonoras no nos hubiesen transmitido las mismas sensaciones (sin desmerecer la maestría de sus directores), como ocurre en Eyes Wide Shut, Backwards Priests hace que literalmente se nos pongan los pelos de punta. También me gustaría destacar la cercanía de Jocelyn y de los músicos que la acompañan ya que, después de la gran actuación, tuvimos ocasión de hablar con ellos. Fue una experiencia mágica, ¿o tal vez un sueño?

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES