‘Las herederas’, quan la vida còmoda deixa de ser-ho

La pel·lícula de Marcelo Martinessi la protagonitza una parella de lesbianes que veu com tot canvia quan els seus recursos s'acaben
las herederas

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Las herederas és una de les poques mostres de cinema provinent d’un país, Paraguay, del qual, en general, crec que sabem poca cosa. Marcelo Martinessi, director, guionista i muntador, que s’estrena en el llargmetratge amb aquesta interessant pel·lícula, ha manifestat en alguna entrevista que tot i haver nascut i crescut a la capital del país, Asunción, sempre ha sentit respecte a la ciutat una estranya sensació, com d’estar en una mena de ciutat-presó. I aquest sentiment no prové tan sols del llarg govern dictatorial sinó d’unes maneres de fer, relacionades amb la violència, la discriminació i els prejudicis, compartides per una societat complexa que no tenia massa ganes de canviar. La vida, en aquestes situacions, i crec que podem establir alguns paral·lelismes amb la nostra història recent, segons Martinessi, es mou entre el desig i la repressió.

El director podia haver explicat la mateixa història, de fet, l’esquema de fons ens és prou familiar, a través d’un matrimoni convencional i heterosexual, però ha triat una parella lesbiana, probablement per evidenciar que no tot és tan ortodox com pot semblar a primera vista, en el seu país. Chela i Chiquita, interpretades per dues actrius provinents del món teatral, Ana Brun i Margarita Irún, són dues dones de classe benestant en decadència, a les portes de la vellesa. Viuen juntes des de fa molts anys i tenen el seu món de dones, en un país on tot sembla poc més que un decorat polsós. Un tema de frau i estafes que no s’acaba d’aclarir del tot fa que Chiquita hagi d’estar un temps a la presó. Per tal d’apaivagar les conseqüències cal vendre mobles, quadres i vaixelles, el poc que resta d’uns temps millors, cosa que perjudica, sobretot, a Chela, ja que la gran majoria de bens provenen de la seva família.

Sola i trista, Chela es troba amb una feina inesperada, fer de xofer d’una veïna, tan decadent com ella, però en millor situació, que es reuneix amb una colla de velles de la seva classe social per xerrar i jugar a cartes. Aquesta activitat, quan, de fet, era Chiquita qui acostumava a conduir, li proporciona diners i un mitjà, ni que sigui precari, de guanyar-se la vida per primera vegada i fa que conegui una dona més jove, Angy, filla d’una de les dones grans, molt xerraire i extravertida, l’amistat de la qual la trasbalsarà força.

Las herederas és una pel·lícula on es parla poc i s’escolten, a tot estirar, confuses converses entre murmuris. Tot s’esdevé enmig de silencis, de música, en la penombra, en el sí d’una escenografia d’interiors arnada i esquerdada. Ana Brun, extraordinària, ho diu tot amb la mirada. De l’escenari decadent de la casa de la parella passem a una d’aquestes presons atrotinades i desorganitzades, de tants països semblants. La narració no segueix tant a l’altra protagonista, Chiquita, que resta en un paper més secundari però rellevant. Paraguay ha estat un país on el cinema s’ha desenvolupat tard, tot just fa tres o quatre anys que es va redactar una llei sobre cinema i es va crear la primera institució cinematogràfica. Això no vol pas dir, però, que el cinema, allà, no existís. Les herederas és una pel·lícula força madura comptant amb què és tracta del primer llargmetratge de Martinessi. Aconsegueix donar una dimensió universal a una situació concreta en la qual convergeixen moltes coses, el pas del temps, la decadència, l’aïllament, i aquesta presa de consciència de la protagonista quan ha d’entomar la solitud i relacionar-se amb gent diferent.

Les herederas ha aconseguit alguns premis europeus i ha estat molt ben acollida, fins i tot ha generat una certa polèmica al seu país en tractar de forma distesa i amb tota naturalitat una relació lèsbica en la qual, això sí, es reprodueix el tòpic recurrent de què en tota parella hi ha algú que decideix i algú que pren una actitud més passiva i resignada. O potser no sigui ben bé un tòpic, sinó una realitat, qui sap. És aquesta una pel·lícula de dones, els homes surten de passada, com formant part de l’atrezzo, es parla d’ells, però sense excessos i més aviat de forma crítica o frívola. Hi ha un personatge, una altra dona, la serventa, ple així mateix de matisos, una mena de suport comprensiu en la foscor. La música té el seu paper i acompanya els llargs silencis narratius. No estic del tot d’acord amb algunes lloances una mica hiperbòliques que ha rebut Las herederas, però el cert és que la pel·lícula és d’aquestes que no deixen indiferent i aconsegueix, malgrat un cert bri d’esperança en el final, una mica apressat, que ens amari una mena de melangia poètica en sortir del cinema.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES