La realitat mundana de Gabriel Cualladó a La Pedrera

Una exposició recull una selecció d'imatges del fotògraf valencià, que es va caracteritzar per la seva senzillesa i aparent manca de tècnica
gabriel-cuallado-esencial-a-la-pedrera

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Encara que Gabriel Cualladó (Massanassa, València, 1925 – Madrid, 2003) sigui avui un dels grans referents de la fotografia espanyola de la segona meitat del segle XX, el cert és que el seu nom no és tan conegut entre el gran públic com ho són altres col·legues seus com Xavier Miserachs, Agustí Centelles o Francesc Català-Roca. Segurament sigui perquè d’aquests fotògrafs es conserven en l’imaginari col·lectiu una sèrie d’imatges que han esdevingut grans icones de la fotografia, una mica com passa amb els grans referents internacional: quan algú sent a parlar de Cartier-Bresson, Doisneau o Capa, més o menys té alguna de les seves obres al cap. No fa gaire va morir la fotògrafa catalana Joana Biarnés, un altre nom indiscutible d’aquesta disciplina però que, en canvi, havia quedat una mica oblidada.

També s’ha de dir que les dones no han estat, en general, gaire ben tractades o almenys no s’ha fet justícia amb l’obra de moltes d’elles, tot i que tenim grans noms com els de Gerda Taro, Vivian Maier, Berenice Abott, Diane Arbus o Annie Leibovitz, per citar unes quantes. A casa nostra no hem d’oblidar a Colita, és clar. És a dir, ningú discuteix el paper que han jugat aquestes dones en la fotografia, però segurament les seves imatges no han estat tan explotades comercialment o tan exposades al nostre país (ara mateix es pot veure una mostra de Berenice Abbott a la Fundación Mapfre de Barcelona). Crec que, almenys, calen més iniciatives per recordar a les fotògrafes espanyoles, que n’hi ha unes quantes.

La fotografia, com qualsevol art, necessita ser estimulada constantment per ser recordada i diria que aquest no ha estat el cas de Cualladó, dinamitzador del col·lectiu La Palangana i membre del grup Afal, del qual en formava part Miserachs, entre altres. El 1994 va rebre el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura. La seva és una formació autodidacta i va començar per afició fotografiant el seu entorn més immediat. De fet, ell sempre es va considerar un fotògraf amateur i mai no es va guanyar la vida amb la seva passió. A l’exposició que li dedica la Fundació Catalunya-La Pedrera, es pot veure que en aquestes primeres imatges apareixen, per exemple, els seus pares. “Vaig començar fent fotografies a la meva família. El primer àlbum que vaig publicar estava compost per fotografies dels meus fills, de la meva dona, dels meus treballadors”, llegim en l’inici del recorregut.

Ara bé, poc a  poc, Cualladó va anant ampliant horitzons i en l’exposició veiem les seves imatges tant en grans ciutats com en zones rurals d’Espanya. També a París, on hi va anar amb altres deu fotògrafs convidats pel Comissariat de Turisme francès per dur a terme un reportatge sobre la ciutat, la majoria dels quals eren amics i coneguts, cosa que va satisfer profundament Cualladó: els convidaven i els hi pagaven per anar entre amics a fer allò que els apassionava. Veiem en aquestes imatges els carrers i el mercat de París, els aparadors i la gent. El grup només tenia vetada l’entrada a la Sorbona, que en aquella època vivia temps convulsos. Hem de saber, però, que el París que ens mostra Cualladó no és el París bohemi i gairebé màgic de Cartier-Bresson o Doisneau, sinó un de més terrenal. Semblant és el que ens trobem en les seves fotografies de Madrid o d’Astúries, imatges totes elles senzilles, gairebé com si sorgissin mancades de tècnica, però dotades d’una atmosfera i una personalitat.

Cualladó tenia clar que un fotògraf no podia intervenir gaire en l’escena, que havia de ser l’espontaneïtat i l’acció allò que fes activar la seva mirada. La seva intervenció, doncs, es produïa més en el laboratori que no pas darrere de la càmera, i això passava només per tal d’aprofundir en algunes ombres, en algunes atmosferes. I és així que veiem algunes fotografies que són realment colpidores, com un nen en braços de la seva mare, convertida ella en una gran ombra i ell amb els ulls clavats en el fotògraf. El joc d’ombres, doncs, és molt present en les fotografies que es poden veure en l’exposició de La Pedrera. En la part final del recorregut es poden veure algunes Polaroid, com a mostra de l’experimentació amb aquest format i amb el color.

Aquesta és una oportunitat per conèixer l’ADN d’un fotògraf que, tot i ser un indiscutible d’aquesta disciplina, és avui bastant desconegut. Crec que val la pena que el visitant tingui clar que no va a veure una obra com la de Miserachs o Català-Roca. És possible que acusi aquesta aparent manca de tècnica i també una infografia que resulta massa vaga. No estic segur que Cualladó enamori tothom, però una altra museografia hagués ajudat a entendre’l i apreciar-lo millor. Sigui com sigui, hem de celebrar qualsevol iniciativa que tregui de l’oblit noms que han treballat per la nostra cultura, la nostra memòria i el nostre imaginari col·lectiu.

 

________

Cualladó essencial / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 30 de juny de 2019 / Preu: 5 euros / www.lapedrera.com

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES