Les diverses lluites de ‘La mujer de la montaña’

La pel·lícula de l'islandès Benedikt Erlingsson està protagonitzada per una dona que lluita per ser mare i per construir un món millor
mujer montaña

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Ens arriba poc cinema islandès i, en general, poc cinema de tot arreu. En tot cas, si arriba, ho  fa a sales alternatives on te’l projecten en horaris complexos. O a la Filmoteca, si fan un cicle determinat i on les franges horàries i les projeccions són, encara, més restringides. Per sort comptem amb els Mélies, el Zumzeig o els Maldà, llocs on, amb una mica de sort, pots recuperar oblits i mancances. L’única pel·lícula relativament recent, islandesa, que recordo, és Rams, interessant, però que no va respondre del tot a les meves expectatives.

M’ha passat el mateix amb aquesta dona de la muntanya, malgrat que té valors evidents, un dels quals rau en la possibilitat d’accedir a uns paisatges singulars i evocadors, inquietants i solitaris, més enllà dels nuclis urbans. El seu director i mig guionista és Benedikt Erlingsson, també actor, que compta amb un altre llargmetratge que ha tingut un cert ressò, De caballos y hombres (2013). No l’he vist i no puc opinar tot i que he llegit alguns comentaris, per les xarxes cinèfiles, que em fan pensar que ja hi traspuaven algunes de les dèries i limitacions que suren en aquesta història ben intencionada i amb moments interessants, però que no acaba d’agafar el to.

La pel·lícula toca moltes tecles, l’ecologisme, l’activisme polític en solitari, les aspiracions femenines a una maternitat tardana, possible gràcies a una adopció internacional, les relacions familiars, en aquest cas entre dues germanes bessones, interpretades totes dues, de forma excel·lent per una actriu que ha treballat molt a la televisió del seu país, Halldóra Geirharosdottir. La pel·lícula té un punt surrealista, incrementat per la presència de tres músics i un cor de tres noies ucraïneses en escena (la nena adoptada és d’aquell país), que donen entitat a la bona banda sonora. Hi ha moments molt bons, el començament i el final, sobretot, però tot plegat no acaba d’amollar solidesa al conjunt i així que el conflicte s’evidencia ja intuïm com acabarà la cosa, comptant amb bessones idèntiques pel mig.

Hi ha força ironia en molts moments, humor a l’entorn de pràctiques d’aquestes que han arribat fins a nosaltres, la meditació, el tai-txí i d’altres o a l’entorn de la miopia de la policia moderna, a l’hora de la veritat, malgrat que, al capdavall, no te’n pots amagar del tot. Per més que assassinem els drons tafaners els herois solitaris, en aquest cas heroïnes, ho tenen pelut. Els mitjans de comunicació també reben, tot i que una mica de passada. La pel·lícula defugi el tema sexual, la nostra doble protagonista no sembla tenir cap relació i, posats a inventar finals, podem pensar que el simpàtic i madur ramader solitari acabarà per fer bitlles amb algunes de les germanes o amb totes dues, qui sap. Un altre element introduït amb calçador és aquest xicot hispà, que viatja amb bicicleta i que introdueix un altre tema, el de l’estranger innocent, però sospitós.

El recurs a una maternitat, com a  resolució o apaivagament dels conflictes, s’hauria de revisar. Es continua amb el tòpic de que la maternitat és una mena d’objectiu cobejable indefugible, vaja. En alguns casos aquesta maternitat arriba de forma espontània o accidental, a través d’un embaràs no desitjat però assumit amb il·lusió (Solas, per exemple), i avui ja comptem amb la possibilitat de l’adopció per part de les dones solteres, el ventall és infinit. Fa anys molts conflictes femenins cinematogràfics, en el cas, per exemple, de què el marit deixes plantada la dona quan es feia grandeta, es resolien amb allò de trobar una nova i encisadora parella, en recordo molts casos. L’opció maternal o paternal ha trobat un filó, avui, amb les parelles homosexuals, homes o dones, sembla que tothom hagi de voler ser pare o mare, sí o sí.

Els fets que provoquen la protesta activa de la protagonista no s’acaben d’explicar del tot i potser no fa falta. Si fins i tot a Islàndia perilla la natura, aquí, algú com aquesta dona de la muntanya, valenta i coratjosa, tindria molta feina. Les situacions inversemblants s’accepten sense problemes i tot acaba relativament bé, amb unes engrunes d’inquietud en el  desenllaç, altrament tot seria massa bonic. Fa anys, unes valoracions de pel·lícules, al diari La Vanguardia, n’incloïen una que feia: interessant per determinats conceptes. Doncs, això. S’ha de veure, vaja.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES