Un digne retorn a la gran pantalla d”El gordo y el flaco’

La pel·lícula de Jon S. Baird ens apropa al costat més personal d'aquesta parella còmica, que retrata en la recta final de la seva carrera
el gordo y el flaco

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Tot i que se suposa que Laurel i Hardy són avui personatges coneguts i recordats, no sé ben bé fins a quin punt les generacions joves, més enllà dels nois i noies amb vocació cinèfila, n’han pogut veure gaires pel·lícules. Aquella parella còmica ja era, de fet, antiga quan jo era petita. La pel·lícula que s’ha estrenat fa poc incideix més aviat en els darrers anys de la parella i en una darrera gira que van fer pel Regne Unit. A l’escola ens passaven de tant en tant, com a complement d’algun llargmetratge educatiu, curts d’aquells dos actors. Hi havia companyes d’escola que es feien uns grans tip de riure amb aquelles historietes que a mi no em feien tanta gràcia, sobretot quan hi havia cops, patacades i la resta. Em passava una cosa semblant amb els dibuixos de Tom i Jerry. Avui soc més capaç de percebre l’entranyable innocència de la violència sense verí d’alguns gags.

Al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf, de tant en tant feien una programació atapeïda, conformada per curts de Laurel i Hardy o d’Abbot i Costello, alguna cosa d’en Cantinflas, velles pel·lícules de Xarlot i uns quants dibuixos animats. Més el No-do, és clar. Abans de la televisió uns veïns privilegiats de l’escala tenien una màquina de cinema i algun diumenge ens convidaven a veure pel·lícules que havien llogat, moltes de les quals de la parella i alguna d’Harold Lloyd, còmic el qual jo no recordo haver vist, de petita, als cinemes de barri. Tot plegat era ja del temps dels pares. Els nostres gustos infantils i adolescents anaven per uns altres camins, més moderns, però els títols de més actualitat no estaven a l’abast de la meva modesta escola ni de les possibilitats dels veïns innovadors i cinèfils. Recordo vagament, jo ja era una mica més gran aleshores, que amb ocasió de la mort de Stan Laurel van publicar-se articles sobre els dos actors, sobre la seva vida personal, la seva trajectòria professional i la seva llarga amistat, malgrat algunes crisis potser inevitables quan es treballa durant tant temps en equip. Un aspecte que em feia gràcia dels dos actors era la seva manera de parlar, molt imitada per infants i còmics locals. Es doblaven ells mateixos,  en general, i d’aquí ve la hilaritat que desvetllava aquell accent inclassificable.

Malgrat que he anat al cinema a veure El gordo y el flaco amb una certa reticència i tot i admetent que el que ens expliquen no és ben bé la realitat m’ha agradat molt aquesta visió dels dos actors, ja en una certa decadència, units per una amistat que ha tingut alts i baixos però que ha superat el pas del temps i les circumstàncies vitals de cadascú. Tots dos es van casar unes quantes vegades. La pel·lícula ens els mostra amb les seves darreres parelles, les més estables i, de fet, les definitives i de més llarga durada. També, sense fer cap mena de dramatisme, es fan referències al tema de la beguda, en el cas de Laurel o en el de l’afició a les apostes, en el de Hardy.

Stan Laurel i Oliver Hardy s’han convertit en dibuixos animats, tenen museus dedicats i tot això però hi ha poques ocasions de veure’ls en la pantalla gran i, encara menys, de veure les pel·lícules mudes que van fer. El pas al cinema sonor no els va plantejar grans problemes. Com és sabut i, si no ho és, per la xarxa es troba tota mena d’informació, Laurel era el més intel·ligent i ambiciós, era qui pensava i feia els guions, uns guions molt pensats i assajats. Això queda molt ben reflectit a la pel·lícula. Tots dos eren molt treballadors i el bon funcionament de la parella còmica va fer que no tinguessin massa ocasions de fer altres coses. La pel·lícula és emotiva, tendra, però no cau en la carrincloneria. El director, Jon S.Baird, escocès i relativament jove, ha trobat uns actors molt adients, John C. Reilly i Steve Coogan, tots dos es fiquen amb respecte i versemblança en els seus papers. Reilly ha precisat pròtesis i maquillatge però així com en el cas d’altres personatges el tema de la caracterització grinyola sovint aquí no és així, tot flueix amb força naturalitat i els primers plans de tots dos resulten absolutament convincents.

Hardy, a causa de la seva malaltia es va veure pressionat a aprimar-se molt, en els seus darrers anys. Ho va aconseguir però l’esforç i el fet de veure’s tan canviat li van provocar una forta depressió.  És un risc que no s’explica gaire, en un mon en el qual estar gras és vist avui com una cosa estranya i condemnable. S’ha escrit i filmat molt a l’entorn de la decadència dels actors i actrius, de l’oblit en el qual es cau quan passa el temps i les modes canvien i la gent envelleix. El tema, en aquesta pel·lícula, es frega de forma moderada, els actors ho accepten amb tristesa i una certa resignació, tot i que tenen esperances en una certa continuïtat, malgrat tot.

Molts còmics actuals han begut en aquell cinema i potser ni tan sols no s’adonen, de quin pes ha tingut, en el seu imaginari, aquell humor el qual, en una bona part, encara funciona. La pel·lícula defuig la caricatura i té moments d’humor intel·ligent i subtil, al capdavall vida i professió acaba per interferir, en molts casos. Laurel, diabètic, va sobreviure vuit anys a Hardy però no va tornar a fer cinema tot i que va continuar escrivint guions. Era un gran afeccionat a la televisió, mitjà en el qual van tenir ocasió de fer alguna coseta.

Les vides dels dos actors, des dels seus inicis, fornirien material per a una sèrie de considerable extensió tot i que la durada, relativament breu de Stan&Ollie és un encert, car avui hi ha una mena de dèria en allargar massa les pel·lícules i els serials. L’emotiu final, amb la dedicatòria a la única filla de Laurel, Lois, que va morir el 2017, als vuitanta-nou anys, i amb el passi, al costat dels títols de crèdit, d’algunes imatges originals, fa pensar en com n’hauria estat, de bé, completar la sessió, a l’estil dels programes dobles de barri del passat, amb el passi d’algunes pel·lícules, curtes o llargues, de la bona època de la parella còmica.

Categories
BiopicCINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES