L’absurditat de la mort en la mirada d’un ocapi

A 'El día que Selma soñó con un okapi', de Mariana Leky, un veí d'un petit poble mor cada cop que una dona somia amb aquest animal
El día que Selma soñó con un okapi

 

Patricia Tena. Barcelona

Mariana Leky (Colònia, 1973) estudia les relacions humanes a través dels habitants de la petita comunitat de Westerwald a la seva novel·la El día que Selma soñó con un okapi (Seix Barral, amb traducció d’Albert Vitó). En aquest poblet muntanyós, de menys d’un centenar d’habitants, hi viu Selma, una dona que cada vegada que somia amb un ocapi, algun veí mor durant les següents 24 hores. El problema és que com que no se sap qui serà, tot el veïnatge es revoluciona. Mentre que alguns opten per quedar-se quiets, com aquell carter que va decidir deixar de moure’s per por  a patir un accident i va acabar morint perquè les seves articulacions es van inflamar i se li va parar el cor; altres creuen que és el moment idoni per desvetllar els seus secrets més íntims i començar a escriure les cartes que comencen amb les paraules més difícils: sempre i mai.

Leky considera que va ser una mica arrogant al pensar que tothom coneixia l’ocapi. Se’n va adonar que no era així quan, després de les primeres lectures del llibre, li preguntaven com s’havia inventat aquest peculiar animal. “Vaig estar temptada de dir que era fruït de la meva imaginació, però res més lluny de la realitat: el vaig veure per primer cop amb cinc anys al zoològic de Colònia”, explica entre riures. L’ocapi, de fet, va ser l’últim mamífer de gran volum que va descobrir l’ésser humà i destaca per tenir una morfologia pràcticament absurda: “sembla que hagi estat creat per peces que no encaixen:  potes de zebra, cos de cavall, cara de girafa i orelles de ratolí. Segur que el seu descobridor va pensar que estava somiant o que s’havia begut l’enteniment quan el va veure per primer cop”. Per aquest motiu, creu que la novel·la no hagués funcionat igual amb un altre animal, ja que els personatges “també semblen no encaixar en aquest món”.

L’autora considera que Selma, el vincle entre tots el personatges, no té un do, sinó més bé una maledicció: “no m’agradaria predir aquest tipus de coses, seria massa responsabilitat, al mateix temps que és molt frustrant saber-ho però no poder ajudar”. La seva néta, Luise, és la narradora de la història i està enamorada d’un  monjo budista anomenat Frederik. “Ell és el personatge en el que el lector pot confiar més, té la visió més objectiva perquè ell també és l’estranger, no pertany a la comunitat”, comenta. La resta de personatges secundaris destaquen per la seva originalitat: un gelater que bateja els seus postres com anhel intens o amor furtiu; un òptic que és capaç de trobar els punts d’unió  entre dues coses aparentment sense relació però que al mateix temps oculta durant dècades el seu enamorament; el petit Martin, obsessionat en aixecar peses o coses voluminoses; o la trista Marlies que intenta encomanar la seva amargor a la resta de veïns.

Són personatges un tant solitaris que deixen que els coneguem a través de les seves excentricitats i que podrien ser trets de la faula parisenca de Jean-Pierre Jeunet, Amélie: “potser tenen alguns punts en comú, com que són molt peculiars, però crec que aquells pecaven de ser massa edulcorats, mentre que aquests s’enfronten a temes més profunds”.  No s’equivoca, la seva novel·la, malgrat tenir un to certament màgic, està envoltada sempre per l’ombra de la mort, tot i que no necessàriament de manera negativa. “La mort és tan absurda com el físic de l’ocapi”, resumeix.

L’escriptora alemanya és llicenciada en periodisme cultural i va treballar durant un temps a una llibreria, al igual que el personatge de Luise. “Per sort mai vaig trobar una persona com la Marlies i que em critiqués per les meves recomanacions. Va ser una època molt maca i tranquil·la i que em va permetre llegir moltíssim”. Precisament un dels grans al·licients de la novel·la és el seu llenguatge cuidat, evocador i, fins i tot, poètic. “Escriure m’apassiona i crec que he trobat el meu estil personal. Per sort tinc un baròmetre intern que em permet saber quan ja no ho puc fer millor”, assenyala. El día que Selma soñó con un okapi ha estat guardonada amb diversos premis a Alemanya i ja es prepara l’adaptació cinematogràfica a càrrec del cineasta Aron Lehmann: “estic en contacte amb ell per resoldre qualsevol dubte que tingui, però ell és l’artista i hi confio plenament”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Tristany anna monreal

    Una felicitat fràgil

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Anna Monreal (Barcelona, 1976) s’endinsa profundament en la ment masculina per escriure la seva segona obra, Tristany (Empúries), la qual va ser guanyadora del Premi Just...
  • Rumer Godden El riu def

    I de sobte, la vida adulta

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El paisatge és un recurs molt habitual en la literatura a l’hora de voler traslladar al lector determinats sentiments. Dintre de tots els...
  • Fosca descansa l'illa Kevin Barry

    Els antiherois de Kevin Barry

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fosca descansa l’illa (Raig Verd/Rayo Verde) recull quinze relats de Kevin Barry, triats d’entre els que conformen dues col·leccions, publicades per l’autor: There...
  • Mary Beard La veu i el poder de les dones

    Així ha tractat la història i la cultura a les dones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Mary Beard ha aconseguit un èxit important amb els seus volums sobre Roma i amb els seus documentals sobre temes i personatges del...