Un Sant Jordi per trempar, però que acaba fent misto

A 'Digues un desig', Jordi Cabré imagina un escriptor que veu com un suposat llibre seu però que ell no ha escrit esdevé un èxit
Digues un desig Jordi Cabré

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Aquesta màxima de “a la tercera vegada te’n sortiràs” va ser assolida per Jordi Cabré al lliurament del Premi Sant Jordi, després de dos cops com a finalista, primerament amb Rubik a les palpentes i anys més tard amb Després de Laura. Anirem per parts, perquè d’aquesta novel·la vull esbocinar per aprofitar-ne les virtuts i els seus peròs. Si hom et conta l’argument de la història se sentirà atret, una ventada d’aire fresc fuetejarà la nostra memòria i ens farà pensar en què passaria si el que passa a la novel·la fos veritat.

Comencem pel principi, com escau sempre. Digues un desig conta la història d’un escriptor famós que, tot passejant pel centre de Barcelona, veu com les parades de Sant Jordi estan atapeïdes de la seva autobiografia que ell jura no haver escrit, malgrat que una gran foto de l’autor —d’aquestes una mica egòlatres que ara sovintegen— aparegui a la portada. Com veiem, és atractiu, ens fa pensar en un Quim Monzó boig per la Rambla fotent-se d’hòsties amb cada llibreter i ens entreté. A més, Cabré planteja un desmembrament en dues parts que fan la narració molt més amena.

D’una banda veiem la vida de l’escriptor, amb triomfs, de gran èxit, malgrat que insulsa de portes cap a endins. Una realitat il·lusòria que aviat deixarà pas a l’anodina i quotidiana realitat de l’autor, que l’enfonsa en una crisi existencial que contraresta amb la vivacitat dels seus escrits. D’altra banda trobem la història B, la qual representa aquesta autobiografia que ell titlla de falsa, on ell evoluciona a poc a poc, fent de reflex de la realitat, i esmenant així totes aquestes carències de personalitat que manquen de l’escriptor. A poc a poc, la història A i la B s’endinsen en un reguitzell de situacions que faran que tot encaixi com un trencaclosques i que ens deixi amb un llibre que, en gran part, llisca prou bé. Cabré presenta un hipotètic crim, una descripció planiana de la natura empordanesa barrejada amb l’angoixa vital d’un home que vol despertar d’aquest malson que l’ha conduït a una ordre d’allunyament i a una separació amb la dona que ell tant estima.

Com veiem, gran part de la novel·la presenta uns bons arguments per haver guanyat el Premi Sant Jordi: un bon joc de miralls, una història divertida, una narració ben escrita i uns personatges que ens fan anar més enllà. Això no obstant —ara anem als peròs— el final és del tot desil·lusionant. Una cloenda que —personalment— em sembla feta amb atabalament, sense haver deixat que reposés i, en conseqüència, sense haver estat prou cisellat. El final del llibre manca d’un tempo adequat a tot el que hem vist durant unes bones 240 pàgines, fet que és letal en una novel·la. Em sap greu, perquè l’obra per ella mateixa no està malament, però soc dels qui prefereixen que un llibre sigui una porqueria de principi a fi que no pas una bona novel·la amb un final insípid. Això no obstant, no és motiu per no gaudir-ne dels jocs referencials que ens proposa l’autor, amb un seguit d’obres de Dalí que fan de perfecte conductor de les descripcions, ni tampoc d’un estil polit i pulcre que sap fer servir l’adjectiu correcte per cada sensació. A més, com en l’altre Cabré, els silencis i la música gaudeixen del pes necessari per jugar amb el ritme a la narració.

El però més gran el trobem en parlar de l’edició, per desgràcia. Després de no-sé-quants anys de domini de Proa, enguany canviava d’editorial i el premi passava a mans d’Enciclopèdia Catalana. No entenc, i pel que veig no seré l’únic, l’enquadrament del text dins del llibre. Uns marges esquerres irrisoris que no permeten que deixi caure el dit sense tapar-ne les lletres en contraposició amb els marges de sota, en els quals deixen espai per a una tercera novel·la. No entenc aquesta tria, com tampoc no entenc la portada, la qual no expressa gaire, més que una persona que divaga, d’esquenes, —Muchacha en la ventana, Salvador Dalí, oli sobre cartró pedra, 1925— i que dista molt del que després ens hi trobarem.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES