Coia Valls: “Braille tenia prohibit desenvolupar el seu mètode de comunicació per a cecs”

'Els camins de la llum' és la història de tenacitat i superació de Braille, qui va haver de superar moltes adversitat en la França del segle XIX
Coia Valls
L'autora davant la tomba d'en Braïlle a Coupvray / Foto: X.R. Trigo

Coia Valls (Reus, 1960) té ja unes quantes novel·les publicades, des que va debutar en narrativa per a adults amb La princesa de jade (Columna/Suma de Letras) el 2010, obra que li va valer el Premi Néster Luján de Novel·la Històrica, gènere en el que es va quedar. Aquesta escriptora i professora d’Educació Especial i Logopèdia sempre ha buscat recrear la petita història que s’amaga en les diverses èpoques que ha explorat, a través d’aventures protagonitzades per personatges anònims. Aquesta vegada, però, el protagonista de la seva nova novel·la, Els camins de la llum (Rosa dels Vents/Ediciones B), és un home prou conegut, encara que no gaire reconegut. Es tracta de Louis Braille, qui va inventar el sistema de comunicació escrita per a invidents. Coia Valls reivindica aquí que aquest personatge va fer molt més del que li reconeixem i ens recorda que la seva va ser una autèntica història de tenacitat i superació.

 

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Com va topar amb la història de Louis Braille i què li va cridar l’atenció d’ell?

Sovint, són les histories que topen amb tu. Això sí, has de mantenir una actitud encuriosida i d’escolta en tot allò que fas. Em va cridar molt l’atenció que se’n sabés tan poc, del creador d’un codi de lectura tan important com el Braille. Gairebé ningú no coneixia ni l’època en que va tenir lloc aquesta revolució ni les vicissituds a les quals va haver de fer front aquest noiet de poble que es va quedar totalment cec als cinc anys.

La veritat és que mai se m’havia passat pel cap que la de Braille fos una història de superació i el cert és que no va tenir un camí fàcil…

Qualsevol persona que posa en dubte el sistema establert i li  planta cara ha d’estar disposada a pagar un preu. En Louis ho va fer ja de molt jovenet. Només tenia tretze anys quan va valorar el mètode del capità Charles Barbier i en va proposar una millora substancial. Tal i com era d’esperar, la seva opinió va ser considerada gairebé un insult i es va desestimar. Amb aquests precedents, en Braille va seguir aprofundint en el seu mètode de comunicació per a cecs, i això que ho tenia prohibit explícitament. Va ser una tasca portada a terme durant anys i en situacions molt adverses.

El de Barbier  era un mètode de comunicació militar…

Exactament! Charles Barbier era capità d’artilleria i el seu era un mètode anomenat d’escriptura nocturna que estava pensat per tal que els soldats, des de les trinxeres, poguessin desxifrar missatges a les fosques sense ser descoberts per l’enemic. En Braille, amb només tretze anys, va suggerir possibles canvis per  perfeccionar-lo. Quan el noi va informar que li semblava massa complex, que li sobraven punts i faltaven regles ortogràfiques, el militar ho va rebre com un insult i no en va voler tocar un sol punt del lloc que els hi havia atribuït.

Més enllà del sistema que va inventar, la seva va ser tota una revolució que va ajudar als cecs en molts altres aspectes…

Al segle XIX els cecs tenien la mateixa consideració que els micos de fira. Si no tens possibilitats d’accedir al coneixement no hi comptes. Eren pàries de la societat, sense drets. Canviar aquesta concepció passava, irremeiablement, per poder llegir, escriure, formar-se en el sentit més ampli de la paraula. En Louis Braille no només va inventar un alfabet, també un sistema numèric, i va alliberar la música de la partitura. Per primera vegada els cecs podien interpretar i no tocar d’oïda. Davant d’ells s’obria un món del qual podien formar part.

Sembla fàcil dir-ho, però Braille es va trobar moltes dificultats, com deies abans…

No ho va tenir fàcil. La majoria dels professors de la Institució de Joves Cecs s’hi van girar en contra emulant la manera de fer del director, el doctor Dufau. Segons la seva manera d’entendre, el sistema de punts era segregador. Obligava els vidents a un aprenentatge addicional si volien seguir tenint la paella pel mànec. Perdre el control els provocava inseguretat. Si bases les relacions en la dependència, i les normes canvien, el perill de quedar-te fora de joc et fa entrar en pànic. Dotar el col·lectiu de cecs d’una eina tan poderosa i eficient volia dir considerar-los dignes i tractar-los com iguals en drets i deures. La societat del XIX avançava molt lentament en aquest sentit.

Quan van deixar els cecs de ser persones apartades de la societat?

Evidentment, no va ser d’avui per demà. En Braille va posar els mitjans, la primera pedra, però totes les lluites socials són part mateixa de la història de l’ésser humà. Mai no és dona per finalitzada. Avui en dia encara queda molt camí a fer. Actualment el Braille es comença a estendre en envasos de medicaments, botoneres d’ascensor… Però hi ha molts altres productes de la vida quotidiana que, si estiguessin correctament etiquetats en Braille, facilitarien les coses a les persones cegues i amb discapacitat visual. Pensem que els envasos de multitud de productes es diferencien, al tacte, en molt poc o en res: caixes, pots, flascons, ampolles i llaunes són, en ocasions, impossibles de distingir si la persona cega no pot llegir la seva etiqueta.

Hem de pensar, a més, que aquest heroi va viure en la França de la primera meitat del segle XIX, i aquella no era una societat ideal per a Braille.

Cert! Però davant d’una persona que sap on va que s’aparti el món! Va ser una revolució portada a terme des de les bases. Van ser els mateixos nens que van entossudir-se a fer perdurar un sistema que els permetia una normalitat que mai no s’havien atrevit a somiar. Us imagineu que, per primer cop, es poguessin passar notes per sota les taules? Quan els van confiscar els punxons, van seguir escrivint amb branquillons, agulles, al terra, a la paret. Els grans ensenyaven el mètode als més petits; ara en diríem ensenyament cooperatiu.

Impressionant!

De totes maneres, a la França del XIX alguna cosa començava a canviar. Tal i com es pot llegir a la novel·la, Lamartine feia ús de la seva veu a l’Assemblea i advocava pels drets de les persones cegues denunciant la situació en la que es veien obligats a viure. L’edifici que els aixoplugava era un lloc infecte amb humitats i totes les barreres arquitectòniques que avui ens puguem imaginar. El sol no entrava mai per uns espais lúgubres que una comissió de metges ja havia qualificat d’insalubres i que provocava una mortalitat molt alta entre els nens.

Suposo que a l’hora d’escriure aquesta novel·la, va voler posar-se en la pell del protagonista. Com ho va fer?

Qualsevol escriptor, que es prengui el seu ofici seriosament, ha se ser un gran coneixedor de l’ànima humana. L’escriptura d’Els camins de la llum m’ha suposat una immersió en el món de la ceguesa, un aprenentatge continu, un repte a nivell literari i vital. Posar-me a la pell d’un nen cec que va viure al París de la primera meitat del segle XIX va requerir molt més que documentació històrica. Amb la mateixa cura i honestedat que sempre poso en l’escriptura de les meves novel·les, vaig anar a la recerca de llibres de l’època, vaig estudiar la informació obtinguda i viatjar per tal de fer localitzacions, prendre notes i viure’m sobre el terreny. Però calia completar el cercle amb les valuoses aportacions de les nombroses persones cegues a les quals vaig entrevistar, dels professionals que hi treballen. En aquest sentit la ONCE ha estat casa meva, i encara ho és. Em queda molt per aprendre de la seva alegria i enginy, reptes que es renoven dia a dia.

També va establir contacte, diguem-ne físic, amb Braille, anant a casa seva, i al cementiri on està enterrat. Quins van ser els sentiments que va experimentar?

Per escriure aquesta novel·la vaig abandonar l’espai natural del meu estudi i em vaig acomodar al menjador de casa. Vaig convertir les parets en murals on mapes, plànols i gravats de l’època ambientaven el temps de la història. Per primer cop necessitava més llum, més espai, tot just per parlar des de la foscor. Estava molt familiaritzada amb les imatges de la casa d’en Louis, em sabia de memòria els recorreguts que feia resseguint els mapes de tatxes que li confeccionava la seva germana Marie Céline però quan vaig trepitjar els espais, allà a Coupvray, em vaig posar a plorar. Em va semblar que tot era més petit, com quan ja d’adult tornes a casa dels avis. Vaig passar la punta dels dits per la taula, les cadires, la llar de foc, els estris del taller del seu pare i vaig repassar per enèsima vegada les seves faccions a un bust que presidia una de les sales. Una expressió dolça, d’una certa timidesa i una intel·ligència brillant em va resultar ja amiga. Vaig voler anar al cementiri del poble, on durant molts anys va estar enterrat i ara hi descansen les seves mans, li vaig portar flors d’un camp proper. Era el meu humil homenatge.

Un homenatge molt emotiu.

Després vaig anar a la recerca de l’espai on va estar ubicada la Institució, a la ribera esquerra del Sena. Vaig fer el mateix recorregut que feien els nens tots els dijous, agafats d’una corda, fins arribar al Jardin des plantes. Va ser molt interessant narrar mentre deixava de banda la imatge, fer el recorregut sensorial de les olors que precedien el lloc d’arribada, com per exemple els magatzems de vi, les diferents especies de flors o d’arbustos que donaven informació sobre l’estació de l’any, els sorolls de les mercaderies, o el cant dels ocells

Ha pensat com de diferent percep el món una persona cega? No parlo de la percepció visual, és clar, sinó de la percepció de la realitat. Penso per exemple, en la idea de la bellesa.

A ulls clucs, posar  tots els sentits en alerta per saber del món és una experiència inoblidable. Però relegar-lo a aquest exercici puntual, sense una reflexió posterior és deixar passar una oportunitat de creixement. Us posaré un exemple. En la meva insistència en saber com veuen el món els cecs vaig contactar amb en Marc -cec de naixement-.  Sovint li escrivia o el trucava exposant-li els meus dubtes. Un dia va ser ell qui ho va fer i em va deixar anar: “He somiat amb tu”. Però, com podia fer-ho? No m’havia repassat el rostre com jo pensava que era prescriptiu… Li vaig demanar, un cop més, que fes llum sobre la meva ignorància i es va posar a riure: “La veu, el color de la teva veu, l’energia que imprimeixes quan parles, el ritme de les teves passes, la manera en que desplaces l’aire amb les mans quan t’expliques, la olor, la tebior, la manera com t’aproximes, l’espai que deixes… Tot aquest registre sensorial et conforma i porta el teu nom.” Em vaig esborronar, encara ho faig. Ja ho deia Antoine de Saint-Exupéry en El petit príncep, “aquest és el meu secret: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.

Vostè ha treballat durant 38 anys amb nens amb discapacitats. Entenc que aquesta és una novel·la molt personal…

Sens dubte, la meva trajectòria professional, la meva vocació, també ha format part de la matèria prima amb la qual he modelat la historia. He tingut moltes oportunitats de viure de molt a prop l’enorme dosis d’esforç que han de fer les persones amb discapacitats per reeixir en una societat que contempla un model estàndard. El dol dels pares enfrontant-se a un fill diferent, que no acompleix les seves expectatives. Aquells moments en que ho engegaries tot a rodar i et deixaries anar, la ràbia, la impotència… De fet tots caminem entre llums i ombres, tots anem a l’encalç de la llum. Aquesta és una historia universal.

Hem de posar en qüestió la paraula “discapacitat”?

Posar-la en qüestió seria no reconèixer que hi ha moltes persones que tenen funcions, físiques o mentals, limitades respecte de la mitjana de la població. Si ho admetem com una realitat incontestable, hem de fer alguna cosa per dotar-los de les eines que precisen per desenvolupar-se al màxim de les seves possibilitats. Tal i com jo ho veig, no hem de parlar de persones discapacitades, hem de parlar de persones amb discapacitat. L’Enric Botí, delegat de la ONCE de Catalunya, m’oferia una imatge molt concloent en aquest sentit. Si mostres una persona amb un bastó blanc a un adult posarà l’accent en el bastó i veurà el cec, si li mostres a un nen veurà la persona.

Quina ha estat la sorpresa més gran que s’ha endut vostè escrivint aquesta història?

Com han anat esbocinant-se un a un els perjudicis que tenia al voltant de les persones cegues. La seva alegria i sentit de l’humor, la capacitat de desdramatitzar el que, des de la meva perspectiva, només podia concebre com un drama.

Parli’m de la Margot, un personatge important en la novel·la que esdevé amiga de Braille. Què volia que li aportés a la seva novel·la?

La Margot és la debilitat de molts lectors! Abans de l’escriptura de la novel·la has de prendre moltes decisions que afectaran d’una manera molt important a l’experiència lectora. Una d’aquestes decisions és el punt de vista. No n’hi ha un de bo ni tampoc un de dolent. La primera persona et permet un apropament interessant però el que sap és molt limitat, el narrador omniscient ho sap tot però no produeix el mateix impacte. Jo acostumo a explicar moltes de les escenes a través d’allò que veuen els personatges. En aquest cas la majoria d’ells eren cecs. Necessitava uns ulls que miressin des de dins i sense els perjudicis dels adults, una nena trapella filla del conserge i la cuinera de la institució, que connectés els lectors amb l’exterior, amb la vida que bategava als carrers, als mercats… Una noia inquieta que fes bestiejar en Louis, que esdevingués la seva amiga i amb cada confidència, baralla, confessió, poder conèixer millor el protagonista. D’altra banda, em permetia construir un personatge de ficció amb una intriga molt marcada i introduir el tercer escenari: Limoges.

Després d’escriure aquesta novel·la, qui diria que era Louis Braille?

Amb la terminologia actual, diria que en Louis Braille va ser un  individu amb una capacitat de resiliència molt alta. Ja de ben petit va afrontar amb èxit situacions molt adverses i sempre va mantenir aquest esperit en qualsevol de les situacions desfavorables que li van sortir al pas. Afegiria que va ser un gran estudiós, tenaç i compromès. Una persona sensible, humil i intel·ligent.

Pràcticament dos segles més tard, quina seria la percepció que Braille tindria de com la societat actual tracta les persones cegues?

Jo penso que no estaria content del tot. S’ha avançat molt però encara queda molta feina a fer! Des de aspectes tan simples i evidents com posar la data de caducitat dels medicaments en Braille a projectes inclusius com l’anomenat Mans a la paret que consisteix en la traducció en Braille i panells tàctils de sis grans murals ubicats a les zones de Barrio Lastarria i Barrio Belles Arts en el centre de Santiago de Xile.

Aquesta és la setena novel·la que publica. Com que nosaltres la vam entrevistar quan va publicar la primera, li he de preguntar com se sent, si ha esdevingut l’escriptora que volia ser.

Em sento molt i molt afortunada! Ha estat un trajecte vital inenarrable. He tingut l’oportunitat de conèixer gent fantàstica que ha compartit amb mi el seu saber, he andarejat per camins que han eixamplat l’univers conegut fins aleshores i he viscut vides fascinants a traves dels meus personatges. He fet estada en moltes llibreries de casa nostra, la seva tasca és encomiable en un moment tan difícil com estem vivint! He format part de clubs de lectura on segueixo prenent el pols de la meva literatura. Estic convençuda que tinc els lectors i lectores més fidels del món i, novel·la rere novel·la, em fan confiança. L’escriptora que vull ser la persegueixo en cadascuna de les meves obres! Em declaro, això sí, aprenent a perpetuïtat.

 

camins de la llum coia

Categories
EscriptorsHistòricaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES