Krzyzanowski: el cap i les sabates. Notes d’un desglaç

'Biografía de una idea y otros relatos' recull set textos de l'escriptor soviètic que esdevenen un clàssic ocult de la narrativa fantàstica
Biografía de una idea y otros relatos Sigismund Krzyzanowski

 

Miquel Aures. Girona

Talment la discreta llengua d’una glacera, es va obrint camí lentament, al seu país i entre els lectors occidentals, la prosa del màgic i gèlid Sigismund Krzyzanowski, l’autor rus mort l’any 1950 i pràcticament inèdit quan, com a conseqüència de la Glàsnost, el 1989 l’estudiós Vadim Perelmuter, que investigava els arxius literaris soviètics, en demanar un expedient es va trobar amb la sorpresa d’un escriptor inadvertit –no fàcil, però excepcional i autèntic–, autor d’una obra d’uns quants milers de pàgines que, tresor d’Alí Babà per a qualsevol amant de la literatura, mereixia sens dubte trobar els seus lectors. Per la meva banda, i després de llegir Biografía de una idea (Ediciones Subsuelo), penso que, modestament, li he de donar -i amb molt de gust i plaer literari- la raó.

 

Un escriptor (gairebé) anònim

Ben poques dades, però, tenim sobre Krzyzanowski (1887-1950), contemporani pràcticament estricte de Bulgàkov, nascut com ell a Kíev, quatre anys després que el nostre escriptor i mort a Moscou una dècada abans, coincidint tanmateix amb el període final de la vida de l’autor de Biografía de una idea, quan, en el més cru de l’hivern estalinista, Krzyanowski havia ja deixat d’escriure. Com l’autor d’El mestre i Margarida, Krzyanowski, que va debutar literàriament el 1918, va esdevenir escriptor, no tant pròpiament arran de la Revolució Soviètica, com a conseqüència de l’ensulsiada que, pel que fa als valors de la cultura occidental, va representar la Primera Guerra Mundial. El seu estil, o millor dit, el seu procediment de treball, que ell anomenava «realisme experimental», consistent a aplicar una lògica implacable a una hipòtesi inicial de tipus fantàstic, és solidari de les altres respostes que, des del dadaisme a l’expressionisme, amb els antecedents d’un Gustav Meyrink –El Golem va ser un bestseller a les trinxeres alemanyes– i en paral·lel a Hermann Hesse, constitueixen la reacció a la crisi que soscavà els valors de la nostra cultura, amb transcendència no solament ètica o moral sinó fins i tot perceptual i epistemològica.

El poc que se sap sobre la vida i persona de Sigismund Krzyzanowski, amb abundants ecos en la seva obra, va poder ser en bona mesura corroborat per Perelmuter de llavis de persones que l’havien conegut en els seus anys de maduresa, ja que Krzyzanowski, com Saul Vlod -el protagonista d’El tema ajeno, el segon dels relats de Biografía de una idea-, no fou del tot desconegut entre els cercles intel·lectuals moscovites, més com a pensador i crític, però, que no pas com a narrador o escriptor de ficció. Així, sabem que tenia estudis universitaris de dret, que després va ampliar amb filologia i filosofia; que va provar fortuna escrivint guions cinematogràfics i llibrets d’òperes; que va treballar com a col·laborador en l’excepcional Enciclopèdia Soviètica -el gran repte intel·lectual de l’Imperi Roig– i que es guanyava la vida com a assistent d’un advocat, en l’anàlisi gràfica de suports documentals per determinar-ne l’autenticitat i l’autoria. La llengua materna de Krzyzanowski -en correspondència amb el seu cognom– fou el polonès i va adquirir la llengua russa, precàriament i amb accent, per accedir a l’educació secundària: a aquest detall de la seva biografia hom ha atribuït l’especial estatus que té la paraula-logos en l’univers literari d’aquest magistral escriptor en rus, la qual exhibeix sovint una vida pròpia o és portadora d’un filosofia particular i és el factor desencadenant de moltes situacions fantàstiques.

 

Les idees o la vida: Biografía de una idea

El volum que ens arriba ara aplega set dels textos escrits per Krzyzanowski en la dècada dels 20 dels segle passat. De l’any 1922 -l’any en què es va traslladar a Moscou– n’hi ha cinc i els altres dos són força posteriors: En la pupila, del 1927 i El tema ajeno, del 1929-1930, aquests dos últims d’una extensió notable, gairebé de novel·la curta. Com veiem, doncs, l’obra de Krzyzanowski es desplega entre els últims anys de la vida de Lenin, quan l’escriptor va arribar a la capital soviètica, i el regnat de Iósif Stalin, i malgrat el component d’amargor que sempre hi és present, hi ha una diferència considerable entre els escrits de l’any 1922, que serven una certa vitalitat combativa, i els darrers i més llargs, on l’escriptor, que no ha aconseguit veure la seva obra impresa, flirteja amb la idea del suïcidi literari (i efectivament va deixar d’escriure els últims 10 anys de la seva vida).

 El tema ajeno, el relat més llarg del conjunt i possiblement inacabat (hi ha punts mal embastats, que poden fer perdre el lector), agrupa diferents subunitats narratives, a manera de nina russa, amb el comú denominador de les trobades al llarg del temps del/s narrador/s amb un excèntric personatge, el savi i malaurat Saul Vlob. Transsumpte de l’autor, Vlob encarna el destí tràgic de l’intel·lectual no marxista en el país soviètic, que sobreviu en els marges del sistema. Així, el narrador, que l’ha conegut com a venedor de sistemes filosòfics a canvi d’un menú, el retroba com a segrestador, amb mètode científic, de gossos de companyia i, després de perdre’l de vista–, hi ensopega un altre cop quan el filosof ha acabat de sortir de la presó, convertit en una mena de nihilista anticristià que planeja l’extermini de qualsevol representant de l’humanitarisme: de manera inquietant, aquesta Nit de Sant Bartomeu en què serien anihilats els sympos, motiu escrit en algun moment entre 1929-1930, presagia (certament, els progroms antijueus no eren cap novetat) la hitleriana Nit dels Coltells Llargs, la purga política que va tenir lloc a l’Alemanya nazi entre el 30 de juny i el 2 de juliol de 1934.

 

El punt de vista, l’espai narratiu

L’habitació de 8 metres quadrats al barri d’Arbat on Krzyzanowski va viure amb la seva dona d’ençà de l’arribada a Moscou, s’hi endevina en la cambra del relat Los poco-poquísimos -text, com la majoria dels que hi ha en aquest volum, d’aquell mateix any–, on treballa un pèrit cal·lígraf; aquest no-espai és un extensió del mateix cos humà, que es projecta enfora en l’edifici que habita i a la vegada és un reducte interior, arquitectural, amb un concepte d’espai que opera a diferents escales i que recorda les nines russes: «No me gusta ni mi cuarto absurdo, con lotos azules en el empapelado, ni mi cuerpo estrecho y abrochado en la ropa, ni yo mismo, escondido de mí mismo» (p. 148).

En Krzyzanowski la perspectiva en abisme es projecta cap a l’interior (l’interior de l’ull) i cap a l’exterior (a través de les finestres dels edificis): així, la Idea (personificada) que comença a veure el món en el relat que dona títol al llibre, que comença a mirar el món des de l’espaiada volta del crani del pensador; però, sobretot, l’homenet diminut que, rèplica reduïda de l’amant, mira a aquest des de l’interior de la nineta de l’estimada, talment com des d’una llotja de teatre, des d’on espera l’arribada de l’home, de la mateixa manera que la dona l’espera asseguda davant de la finestra de casa seva («cuando la mujer y yo llevábamos un ratito sentados, cada uno en su ventana, esperando el encuentro», En la pupila, p. 100).

O el punt de vista que se’ns dona, en una descripció admirable que recorda Kafka, de la visió que té una mosca que a primera hora del capvespre té el costum de plantar-se a la finestra i contemplar el món exterior, les altres mosques que s’arrosseguen dellà del vidre: «Al caer la tarde, le gustaba ponerse en el cristal de la ventana, sus ojos multiaristas miraban soñadores a través del cristal a la primavera de hojas verdes» (Por eso, p. 172). L’insecte vol anar a l’exterior, però, transsumpte del mateix poeta protagonista, quan la finestra estigui oberta no podrà sortir mai, eixalada per algú que li ha arrencat les ales com a distracció: «la ventana estaba completamente abierta a la primavera, però la primavera era ajena e innecesaria, no era para ella; entregada a meditaciones la deforme sin alas se arrastró de regreso a su rendija» (p. 173).

 

El món de les sabates

Llegint aquest llibre no costa gaire reconèixer-hi el gust flâneur de l’autor, les seves caminades pels carrers i els barris de la capital russa. Tampoc és difícil endevinar-hi una crítica al fred que devia passar la població i les recomanacions de les autoritats per combatre’l. «Conozco un mundo por el que se camina…», així comença l’aforisme comprat al relat El tema ajeno. Els personatges miren molt, contemplen molt, raonen molt, en aquest volum, però també es desplacen i, sovint, caminen molt. Així, llegim que l’ancià pensador protagonista del primer conte, té la idea quan ha fet tretze de les catorze passes comptades que, dins del seu jardí filosòfic, hi ha entre el pedrís on seu a reflexionar i el banc on, justament per desplaçar-se («El pensador consideraba el movimiento extraordinariamente beneficioso para la salud»), ha col·locat el mocador doblegat. O les caminades dels diversos narradors del relat El tema ajeno, a la recerca de l’antic venedor de sistemes filosòfics, o acompanyant l’ex-crític fins a la casa on viu, o quan, al final, «andando junto con la multitud por una de las aceras más concurridas de Moscú» creu veure qui li havia entregat el tema d’altri, del qual es vol desempallegar.

El punt de vista de Krzyzanowski es podria dir que és el contrari al que, en termes cinematogràfics, en diríem un pla americà, perquè aquí veiem les coses o bé arran de terra o bé del coll en amunt. En relació al primer, convé el lector que es fixi en les sabates, que connecten amb els instints, les necessitats materials (marxisme), ben lluny del món dels ulls o del cap, més orientat cap a la idealitat (neokantisme i idealisme en general). El primer relat del llibre simbolitza aquesta tensió –experimentada vitalment per l’autor–, mitjançant la biografia d’una idea, la qual, personificada, passa per diferents «amos», des de la pura existència espiritualitzada amb el vell pensador que li dona vida, que correspon a una època de felicitat en què és «mucho mejor la visión del mundo que el mundo en sí», a propietaris (els «dueños actuales») que difícilment miraven amunt («si les daba por ojear el cielo, era si acaso antes de que lloviera: ¿se llevaban o no el paraguas?»), fins a la conclusió en què l’epitafi culmina, tristament, la fusió d’horitzons celestial i terrenal de la protagonista.

Les sabates, doncs, hi tenen un paper destacable. Serveixen per caracteritzar els personatges, la situació emotiva d’aquests però també la seva situació socioeconòmica. El crític de El tema ajeno (em pregunto si, veritablement, el títol no s’hauria pogut anomenar, mutatis mutandis, «El plagi»), que arrossega els talons damunt la neu mentre exposa el seu parer sobre la lectura que acaba d’escoltar. Al mateix relat, les silencioses «botas de fieltro» de l’empleat de la biblioteca pública on es llegeixen els llibres amb els guants posats i només se sent, de tant en tant, el «zapateo de los pies congelados», esdevenen una metonímia del bibliotecari mateix, i no se’ns diu que aquest torna amb l’obra sol·licitada sinó que són les seves botes que surten del dipòsit: «pero las botas de fieltro del bibliotecario emergieron de los libros». Pel que fa al relat Los poco-poquísimos –que tracta d’una modificació en la percepció del món que s’opera en el protagonista, el qual s’enamora d’una veïna abans considerada vulgar, la noia, en desaparèixer l’efecte de l’encanteri–, se’ns hi presenta a partir de la simple descripció del calçat que porta, que en certa manera la substitueix: «Un zapato destaconado y con la puntera torcida vacilaba en el umbral de mi cuarto».

El calçat determina l’actuació dels personatges: el crític pot aconseguir Vlob al vestíbul de la biblioteca, «retenido por una polaina que se le había soltado». En el relat Kunz y Schiller, assistim a les operacions del director de teatre, a punt de posar-se al llit per dormir, mentre es va descalçant, just abans de l’aparició del fantasma de Schiller (hi ha una incongruència entre segon i el tercer paràgraf de la pàgina 81, ja que mentre en el primer se’ns diu que Kunz «se soltaba el cordón de la bota izquierda» en el tercer se’ns indica que Kunz «se libró del zapato del pie izquierdo y se estiró hacia el derecho»). El protagonisme de les sabates és tal, i recorda aquells prodigis del cinema soviètic, on la fotografia d’un objecte en primer pla, podia tenir una significació fílmica desconeguda en altres cinematografies, que el conte conclou amb la visió de la sabata, que es desprèn del cos caigut del director de teatre: «El zapato del pie izquierdo le salío por detrás durante la caída, golpeó la tierra con la punta, dio un pequeño salto y, agitando desesperado el cordón, cayó en un charco».

El canvi de fortuna del poeta del darrer dels relats –Por eso– es mostra a partir del calçat: «en los pies le brillaba el betún de unos zapatos nuevos». Així mateix, les sabates xarolades anticipen el canvi de fortuna de venedor d’aforismes d’El tema ajeno: «Una vez -fue a la caída de la tarde- mientras recorría el bulevar Prechístenski, los ojos en la espalda de bronce de Gógol, me tropecé con unos pies. Los pies, que tendían las puntas de sus botas amarillas de charol a lo ancho de la acera amarilla del bulevar, ni habían pensado en apartarse. Miré al obstáculo a la cara (…)»; «las pupilas en las puntas de sus zapatos». Més endavant, en el mateix relat, la trobada amb Vlob, més d’un any després, novament empobrit, té forma de persecució al carrer: «Después imagino que debió de oir el ruido de unas suelas alcanzándolo: volvió la cabeza, apartó la vista y, acto seguido, apretó el paso bruscamente. Yo también. Vlob dobló un cruce. Yo detrás. (…) Recuperando en los últimos metros, vi que su paso se apagaba, que se tambaleó uno o dos veces, que una decena más de esfuerzos levantando los pies y se pararía como un reloj al que se le ha gastado la cuerda, y yo avanzaba atropellando a los que me encontraba a mi paso».

La conclusió és que el narrador acaba descongelant el filòsof posant un escalfador «cerca de sus zapatos amarillo marchito y con las puntas rotas». Les sabates són correlat del fred, un fred que Vlob -ironia de Krzyzanowski- assimila a la seva prodigiosa capacitat lògica i filosòfica, generadora de veritables deliris racionals: «En general, me gusta el frío./ La lógica y el frío son, sin duda, afines». Deixem-ho aquí. El lector jutjarà, si vol, per ell mateix, el paper dels esclops al servei de l’alquimista que apareix del relat –magnífic–que tanca el volum, Por eso, potser un dels millors textos d’aquest llibre. Aquí, tanmateix, no estem segurs si la traducció és del tot correcta, perquè el text deixa clar que el sentit ha de ser equivalent a l’ergo cartesià (més un luego, més un por tanto, que no un mer por eso). Hi assistim a un procés d’individuació en què el poeta, mitjançant la fidelitat al seu ofici, trencarà la llei de la causalitat i assumirà el destí: «De lo material a lo eterno».

 

El món del cap: la teoria i les masses (el doble)

El gust per la teoria, per l’especulació, pels aforismes, exacerbat en El tema ajeno, és una característica de la literatura de Krzyzanowski que es fa ben present, entre d’altres més, en el relat titulat En la pupila, que porta a les últimes conseqüències la idea medieval que l’amor entra pels ulls. Relatat -en part: en Krzyzanowski, els narradors són sovint múltiples, segons el tram de cada peça narrativa- per un homenet diminut allotjat a la nineta de la dona estimada -rèplica (doble) del seu amant número 12-, assistim, a l’interior de l’ull de la dona, a una assemblea d’amants, que repassen la seva experiència amorosa i debaten sobre la psicologia de l’amor. Per cert que és plausible que aquest relat de l’any 1927, Krzyzanowski, que va col·laborar amb el cinema rus, contingui una referència a L’home mosca (1923), de Harold Lloyd, la famosa escena on queda penjat de les agulles d’un rellotge en un gratacels; així, el diminut homenet de la nineta explica com, en intentar fugir a l’exterior i sortir de l’ull «no calculé bien el salto y me quedé colgando en la curvatura de una de sus pestañas, batiéndome de un lado a otro, cual rama sorprendida por un temporal» (p. 111).

Així mateix, el motiu liliputenc (Krzyzanowski era, segons Vadim Perelmuter, un gran admirador de Swift) compareix en un altre relat del recull, Los poco-poquísimos, on el treballador d’un gabinet d’anàlisi gràfica -com el mateix autor- descobreix, en l’extrem d’una signatura falsa, el minúscul rei d’un poble diminut, que l’acull com a vassall. A partir d’aquell moment, uns éssers invisibles a simple vista prenen possessió de l’estança on viu el grafòleg i transformen el seu entorn perceptiu: «ejércitos de imperceptibilidades, que estaban ocultas y siempre se escabullían de la conciencia, se dejaban ver» (p. 154-155). Això determina una agudesa visual que incideix en la relació del narrador amb el seu entorn més immediat.

Estem parlant, doncs, d’un tema, les multituds, les masses, absolutament característic de la teoria política i la sociologia del segle XX (recordem La rebelión de las masas, d’Ortega y Gasset, Massa i poder, de Canetti). El tractament d’aquest tema –les multituds contrasten amb l’heroi, bé anònim bé sense fama– no amaga crítiques contra les autoritats soviètiques i la planificació estatal. Així, Saul Vlob, el venedor de sistemes filosòfics, proposa mesures per fomentar les separacions que parodien tot un programa polític: «no hacen falta salas de recibir ni pantallas o lámparas, tampoco mesas redondas. Una serie de medidas de estricto cumplimento: en los días impares (…) a los conocidos les está prohibido reconocerse al encontrarse; en lugar de birlochos de dos plazas, de una; multa para los que caminen en pareja. Las visitas de los cónyuges se igualarán a las de los encarcelados; los niños hablarán con sus padres solamente por teléfono; para aquellos que abandonen a la família, descuento en los viajes…» (p. 49).

Acabem. Inclassificable, original, amargant a estones, enormement irònic i engolit per la glacera soviètica, el destí literari de Sigismund Krzyzanowski fa pensar en l’Ötzi, l’alpinista que morí fa més de 3.000 anys i que l’any 1991 fou escopit pel glaç, momificat pel fred, en un punt de la frontera entra Àustria i Itàlia. Inèdita, la prosa doblement fantàstica -per la qualitat literària i pel tractament temàtic– de Krzyzanowski, sense correcció d’autor, pràcticament in fieri, ens trasllada al bell mig de la Unió Soviètica, a les dures circumstàncies dels anys 20 i 30. Hi sentim el fred, intel·lectual i moral, però també l’escalf d’una intel·ligència superior que il·luminava amb la flama de la fantasia aquella penombra. Un autor i un llibre, doncs, fins ara injustament oblidats, feliçment recuperats i francament recomanables.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES