Toni Soler: “Abans era un devot de l’humor, ara ja no tant”

A 'El tumor', l'escriptor català recorda com la mort del seu pare va afectar-lo de jove i ressuscita uns sentiments que semblaven amagats

Toni Soler (Figueres, 1965) és un home conegut dintre i fora de la pantalla. Presentador i productor de televisió, ha estat el creador de programes com Polònia i Crackòvia. És, a més, periodista, historiador i escriptor. Ha publicat una dotzena de llibres, entre ficció i no ficció. El tumor (Anagrama) és la seva darrera obra, on reflexiona sobre l’efecte que va tenir en ell la mort prematura del seu pare. Soler ens parla de dos tumors, per una banda la malaltia que va patir el seu progenitor i, per l’altra, el procés de dol que va viure l’autor després del trist desenllaç. Han passat uns quants anys des de llavors, però ha estat ara que s’ha vist animat a escriure aquesta història.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El tumor parla de la malaltia i la mort del seu pare, però també de com això li va afectar a vostè. Què li va fer escriure aquesta història tants anys després?

Era un tema al que li donava voltes des de feia molts anys, però finalment ha estat el fet d’arribar a la mateixa edat que tenia el meu pare quan va morir el que m’ha motivat a escriure el llibre. Per altra banda, la meva germana em va regalar el llibre de Richard Ford Eren ells, que està dedicat als seus pares, que tenien una vida absolutament normal des de tots els punts de vista. Jo sempre havia pensat que els llibres dedicats a la figura paterna o materna només es feien si el personatge era famós o bé si era un monstre, però Ford em va demostrar que no, que es pot escriure sobre pares que han tingut vides normals. Els meus pares eren uns fanàtics de la normalitat i jo sempre havia pensat que allò no donaria de si com a material narratiu.

Tenia la sensació que havia de resoldre algun deute amb el seu pare o amb vostè mateix?

Segur que sí, però sense cap angoixa. Senzillament vaig pensar que havia assolit el punt de maduresa suficient com per escriure aquesta història sense que em fes mal, sense remoure coses que no m’interessaven. Ha estat una escriptura molt plàcida i a l’acabar he tingut una sensació d’alleujament, així que suposo que sí em quedava alguna cosa per dir respecte al meu pare.

Per tant, ha estat un exercici terapèutic?

Es podria dir, sí. Com a mínim he gaudit molt escrivint, i he pogut compaginar-ho amb la meva feina, que és més propera al món de la comèdia, com sabeu. Estic molt content que el llibre hagi aparegut i que els meus fills tinguin aquest testimoni per sempre més, perquè estic parlant sobre el seu avi.

Vostè va patir un procés prolongat de negació del dol i ara es dedica a la comèdia. Hi pot haver alguna relació?

No ho sé, la veritat, però és una bona pregunta per plantejar-se. Crec que si torno a escriure, serà sobre l’humor. Jo sempre he estat un gran defensor de l’humor com a manera de transitar per la vida, però ara també penso que per a molta gent l’humor és una mena de via d’escapament de la realitat. Hi ha molts casos de còmics que eren infeliços en la seva vida, però feien riure. No vull dir amb això que jo m’hagi fet humorista per tapar cap dolor, simplement sempre se m’ha donat bé l’humor i he pogut dedicar-me a això. Suposo, però, que abans era un devot de l’humor i ara ja no ho sóc tant.

Per què ja no és tan devot?

Perquè arriba un moment en què posar comèdia a tot em carrega una mica. Sóc un ferm defensor de la llibertat d’expressió i de fotre’ns del que sigui, però no entenc que hi hagi gent que se senti ofesa de forma permanent per tot. A vegades l’humor em carrega, hi ha gent que l’utilitza com una mena d’ansiolític, per fugir de les coses que no els hi agraden, i crec que aquesta no és una estratègia molt adulta.

Què perjudica més l’humor: l’excés de susceptibilitat de determinada gent o la criminalització per part de la justícia?

Per descomptat el problema principal és el judicial. Una cosa és que a Twitter et diguin de tot per una broma que no ha agradat, però l’altra és haver de marxar a Brussel·les o haver d’anar a declarar davant d’un jutge. El segon problema és que les xarxes socials faciliten el linxament i serveixen d’altaveu de gent que viu molt crispada, un fet que es barreja amb una mena de fenomen que és el neopuritanisme que és tant sectari com el puritanisme de tota la vida de l’església catòlica.

Sent que es coneix millor després d’haver escrit aquest llibre?

Sí, crec que sí. És un llibre raonablement sincer, per molt cínic que soni. He intentat defugir de l’autocompassió, fent autocrítica, però sense que sigui sagnant. Per tant, sí que m’ha ajudat a reflexionar sobre com he transitat per la vida fins ara.

Com és la seva relació amb la mort?

No he millorat molt en aquest sentit… Vaig patir la mort del meu pare, després la de la meva mare, i també la de dues persones molt estimades, com van ser la Tatiana Sisquella, que era molt jove, i la de Carles Capdevila, de la meva mateixa edat. Aquestes morts m’han ferit molt, però no ho he expressat gaire. Cada mort que patim és un aprenentatge, però és millor patir-ne poques. En aquest sentit, millor seguir en la inòpia.

Ha pogut aprofundir en la persona que hi havia darrere del seu pare i de la seva mare?

En el cas del meu pare segur que sí, he pogut aprofundir més en la figura de l’home que no pas en la del pare. He pogut comprendre com va ser el seu pas per la vida i com la seva manera de ser i la seva manera d’exercir de cap de família va condicionar als demés.

Es considera vostè una persona forta?

No ho sé… Comparat amb qui? En termes generals diria que sí, però, com tothom, tinc moments en què pateixo atacs de por i ansietat que després marxen. Tots tenim els nostres dimonis i les nostres febleses. De totes maneres una cosa és ser fort i una altra ser valent. Jo no he estat mai un amant de tenir conflictes amb ningú, en aquest sentit més que valent em considero una persona forta.

Com recorda la seva adolescència?

Una mica com un patiment, perquè el teu cos et diu que ja ets adult, però no estàs emocionalment preparat pel que et ve al damunt. Diguem que l’adolescència és una fase de prova-error, prova-error, prova-error. Jo era un adolescent amb una gran pressa per fer-me gran, per captar l’atenció i l’estima dels altres. Em vaig convertir en una personeta molt ansiosa, gairebé neuròtica. Em penedeixo de moltes coses de la meva adolescència, és un període que no trobo a faltar en absolut.

El seu fill ara té l’edat que tenia vostè quan el seu pare va morir. Hi pensa sovint en el tipus de pare que vol ser?

Sí, és inevitable, gairebé cada dia. Em comparo sovint amb el meu paper de fill, de pare… Intento posar-me en la pell del meu fill, pensar en com era jo amb la seva edat. Cal entendre l’adolescència com un procés d’aprenentatge, amb situacions que generalment són agradables, però també amb d’altres que no ho són tant. Sempre hi ha el risc de què s’obri la distància entre un pare i un fill i això no sempre és fàcil de solucionar, per tant ser pare és una feina que cal fer dia a dia. Sí que és cert que jo aspiro a tenir una relació més natural amb el meu fill de la que jo tenia amb el meu pare.

El tumor més personal que va venir després de la mort del seu pare, és a dir, el dolor posterior, se supera en alguna moment o es dilueix i es queda dintre de la persona?

La segona, és clar. Al llibre ja dic que tots els tumors acaben sent hereditaris, perquè encara que no hi siguin des del punt de vista de la genètica, sí que ho són des del punt de vista emocional, perquè et modulen, et donen forma. Saps que hi ha un rastre, una ferida o una cicatriu, però no tens ni idea de per on sortirà. Penso que no cal obsessionar-se per intentar descobrir-ho, perquè llavors jo pensava que acabaria sent una persona depressiva, amb tendència al alcoholisme, i no ha passat res de tot això, però sí que m’han passat coses que segur que un psicoanalista associaria a la mort prematura del meu pare.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES