Memòria i ficció

A ‘Moonglow’, Michael Chabon se situa entre l’autobiografia i la novel·la per presentar-nos la suposada història de la seva família
Moonglow Michael Chabon

 

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més prolífica. A Moonglow (Catedral en català i castellà amb traducció d’Ernest Riera i Javier Calvo, respectivament) es revela un excel·lent narrador d’històries. L’autor ho adverteix a la primera pàgina: «A l’hora de preparar aquestes memòries he estat fidel als fets tret quan els fets es negaven a concordar amb la memòria, amb el propòsit de la narració o amb la veritat tal com jo prefereixo entendre-la».

L’acció de Moonglow se situa quan l’autor vetlla el seu avi, que s’està morint d’un càncer. A través de les seves converses, gairebé sempre monòlegs del malalt, l’autor reconstrueix la història de la família, afegint-hi de tant en tant rècords propis. Chabon s’allibera de la tirania de la trama, ja que les evocacions de l’avi sorgeixen de forma desordenada i inconnexa. No hi ha plantejament ni nus, i el desenllaç està anunciat des de la primera pàgina. Això no vol dir que el llibre manqui d’estructura, sinó que aquesta està determinada per la lògica de la memòria, poc amiga de l’ordre i la raó. Així, episodis crucials per a la vida de la família, com per exemple la revelació de l’autèntica identitat de l’àvia s’expliquen en poques línies mentre que d’altres aparentment anecdòtiques com la cacera d’un cocodril que s’ha menjat la mascota d’una veïna ocupen pàgines i més pàgines.

Són aquestes pàgines aparentment banals, però, les que ens permeten conèixer l’avi (un personatge que no té cap altre nom que aquest, l’avi) de l’autor. Un narrador més convencional hauria caigut en la temptació de convertir el gran descobriment familiar en l’epicentre de la trama, mentre que Chabon imita l’autèntic funcionament de la ment humana, que de vegades recorda amb detalls fets sense importància i passa de puntetes sobre d’altres que resulten desagradables o dolorosos.

L’autor repta el lector perquè transiti entre la frontera de la realitat i la ficció i reflexioni sobre el fet narratiu: el narrador de Moonglow es diu Michael Chabon i a la primera pàgina, com hem dit, l’autor avisa que es disposa a treballar en unes memòries. Així, el lector es pregunta tota l’estona si el que està llegint és realitat o ficció. Però, realment, això és important? ¿Que fossin unes memòries reals garantiria que tots els fets que s’hi expliquin van passar de veritat i de la manera que els recorda el narrador? Gaudim, en tot cas, de la seva prosa imparable i desbocada imaginació mentre reflexionem si els fets són veritat o mentida i si això resta o no valor a la narració. La meva resposta és contundent: no.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES