‘L’enigma di Lea’, una petita ‘divina comèdia’ al Liceu

L’òbra de Rafael Argullol (text) i Benet Casablancas (música) ha suposat l’estrena mundial d’una òpera nova al Liceu deu anys després
Lenigma di Lea

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No cal estar gaire pendent a l’actualitat operística de Barcelona per saber que l’estrena de L’enigma di Lea ha estat tot un esdeveniment per al Liceu. El motiu és que el nostre teatre, que sempre troba la manera de reivindicar-se com un referent en el circuit operístic europeu, no acostuma a posar-se de gala per acollir estrenes mundials d’òperes noves. En aquest cas, feia una dècada que això no passava. Per tant, que l’òpera de Rafael Argullol i Benet Casablancas s’estreni al Liceu és una excel·lent notícia, no només perquè és una òpera nova, sinó perquè, a més, l’autor del llibret i el compositor són de casa nostra. I hi ha un altre motiu per celebrar aquestes representacions, i és que L’enigma di Lea feia unes quantes temporades que s’esperava, des que el 2011 Casablancas rebé l’encàrrec del Liceu. Finalment, hem pogut seure a la butaca i gaudir de l’espectacle.

Ni Argullol (Barcelona, 1949) ni Casablancas (Sabadell, 1956) ens són desconeguts, tot i que els dos s’estrenen en aquest gènere. Argullol és professor d’estètica i escriptor de llarga trajectòria amb premis com el Ciutat de Barcelona o el Nadal. Encara que novel·lista i poeta, darrerament s’ha dedicat més a l’assaig. Per la seva banda, Casablancas és un dels grans compositors catalans vius i un dels que tenen més projecció internacional, guanyador de Premi Nacional de Música de la Generalitat i del Nacional de Música del Ministeri de Cultura. No és la primera vegada que aquest compositor treballa per a les arts escèniques, ja ho va fer amb Set escenes de Hamlet, però mai abans havia fet una òpera. La idea de fer-la ara es va configurar, després de l’encàrrec del Liceu, quan el compositor va proposar a l’escriptor posar música a una de les seves obres, El fin del mundo como obra de arte (Acantilado), però Argullol, a qui li va seduir el repte, va preferir escriure un text nou que fos concebut directament com a llibret per a una òpera.

Vuit anys després tenim el resultat, un espectacle que compta amb direcció d’escena de Carme Portaceli, escenografia de Paco Azorín, coreografia de Ferran Carvajal (reconec que no coneixia aquesta faceta de l’actor català) i direcció musical de Josep Pons. En principi, bons ingredients per fer d’aquesta Lea una autèntica festa. L’editorial Acantilado ha publicat el text d’Argullol, cosa que ens permet arribar al Liceu coneixent fil per randa la història que ens cantaran. La protagonista és Lea, una jove que ha estat posseïda per un ésser diví, fent d’ella la seva joguina eròtica. Lea, seductora i atractiva, està condemnada a caminar erràtica pel temps i l’espai sense possibilitat d’enamorar-se de ningú, doncs ella és, com diu el text, «la puta de Déu» (encara que no un déu cristià, sinó més aviat una entitat diabòlica). En aquesta condemna està acompanyada de dos monstres, que l’aniran castigant i s’asseguraran de què Lea només pertany a aquest déu.

En la seva aventura, però, coneix una altra ànima turmentada i condemnada, Ram (nom que respon a les sigles del propi autor, Rafael Argullol Murgadas), de qui se sentirà ràpidament seduïda. Ella és el foc i ell el gel, ella ha estat castigada pel cel i ell per la mort. Però un és la salvació de l’altre. Sembla difícil no pensar en la Comèdia de Dante Alighieri quan es llegeix el text d’Argullol, especialment el primer acte. L’obra és una mena de purgatori d’ànimes castigades que esperen redempció o condemna. Diu Argullol que L’enigma di Lea és, sobretot, una història d’amor, però presentada en forma de conte mític. El muntatge i la música atorguen, de forma molt efectiva, aquest aire mític al text d’Argullol. La coreografia, extraordinària, de Carvajal posa la cirereta per fer d’aquest un espectacle oníric, angoixant i colpidor alhora.

La música de Casablancas és avantguardista, moderna, però sense abusar de les estridències ni dels artificis. Es nota que la composició està al servei del text, que escriptor i músic han treballat junts. Josep Pons demostra molta solvència i versatilitat en la direcció d’orquestra; de fet, crec que a Pons li toca rebre encàrrecs de més envergadura, és capaç d’assumir-los i mereix fer-ho. El cor del Liceu es mostra, com acostuma, equilibrat. I sobre les interpretacions dels cantants principals, cal dir que encara que la gran protagonista és Lea, rol que canta la mezzosoprano Allison Cook, el cantant més aplaudit de la nit va ser el contratenor Xavier Sabata, qui realment ho va brodar en el paper de Dr. Schicksal. Sabata es va erigir com a home-espectacle, no només per la seva veu, sinó també per les seves dots d’actor i el seu domini de l’espai escènic. Cook, en qualsevol cas, va fer una actuació molt digna i crec que ha estat una bona veu per estrenar aquesta Lea. També el baríton José Antonio López (en el rol de Ram) va tenir una nit bastant lluïda.

En línies generals, la crítica ha aplaudit aquesta òpera tan esperada i, personalment, m’he sentit totalment absorbit per l’espectacle. Ara bé, tinc la sensació –i és només una percepció- que el públic del Liceu no les tenia totes a la sortida del teatre. Per allà hi era Rafael Argullol, i la gent el felicitava, però també hi havia altres assistents que comentaven que la música no era el que esperaven i que l’òpera se li havia fet llarga. Sospito que això pot ser degut a què el públic del Liceu no està acostumat a les òperes noves i aquesta és una de les assignatures pendents del nostre teatre. Si el Liceu vol ser un referent, ha de tenir una programació competitiva, amb cantants de primera línia que confiïn en nosaltres, però també amb un públic format i encuriosit. No n’hi ha prou amb facilitar l’accés als turistes i als més joves (cosa que, tot sigui dit, és una bona pensada), cal també fomentar la fidelitat del públic local i estimular-lo a créixer dintre del Liceu, especialment aquests anys en què molts abonats de tota la vida han abandonat la seva butaca. Crec humilment que el Liceu no s’ha de conformar en veure el seu públic com una xifra a final de temporada, sinó com una part fonamental del creixement del teatre i de l’enriquiment de la seva programació. Aquesta estrena ens fa una mica més grans.

 

__________

L’enigma di Lea / Rafael Argullol / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Director d’escena: Carme Portaceli / Escenografia: Paco Azorín / Coreografia: Ferran Carvajal / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Allison Cook, José Antonio López, Sara Blanch, Anaïs Masllorens, Marta Infante, Sonia de Munck, Felipe Bou, Xavier Sabata, David Alegret, Antonio Lozano, Juan Noval-Moro  / 12 de febrer de 2019 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES