Una mare castradora

A ‘La granja’, John Updike retrata la relació tortuosa entre una mare i un fill, quan aquest visita la casa familiar on ella encara hi viu
john updike la granja

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb Thomas Pynchon, Philip Roth, Don DeLillo i E. L. Doctorow, formaven una mena de grup d’eterns candidats nord-americans a guanyar el Nobel de Literatura. Parlo, és clar, dels darrers quinze o vint anys. D’aquests ja només viuen DeLillo i Pynchon, i segurament es quedaran sense guanyar-lo, perquè al jurat suec la literatura que surt dels Estats Units no l’entusiasma gaire, així almenys ho va declarar fa uns anys un dels seus membres. Recordem, però, que el 2016 el cantautor Bob Dylan sí el va guanyar, per les lletres de les seves cançons. Updike és un autor molt valorat al seu país, tot i que jo vaig començar a sentir-me encuriosit per llegir-lo a través d’un dels seus grans detractors, el també escriptor David Foster Wallace, qui sempre tenia una fina ironia –i una gran mala bava- per parlar dels seus llibres.

Updike és apreciat sobretot per la seva saga protagonitzada per Harry «Conejo» Angstrom, formada per quatre novel·les, dos de les quals li van valer el premi Pulitzer. Jo he decidit endinsar-me en la seva narrativa a través La granja, perquè és més curta i perquè Updike em feia respecte. La novel·la explica la tortuosa relació entre una mare i un fill. Tot comença quan ell, Joey Robinson, decideix anar a passar uns dies a la granja familiar, amb la seva segona esposa i el fill d’aquesta. Poc a poc anem intuint que el primer matrimoni de Robinson va fracassar per la tòxica relació que ell té amb la seva mare. Ella és una dona amargada, enfadada amb el món, insatisfeta amb la vida que ha tingut, plena de ressentiment, a qui mai li ha agradat cap parella del seu fill. De fet, sabem que anys enrere també hi va haver una visita del fill amb la seva primera esposa, i no va anar gens bé.

Robinson sap que anar a la granja és com exposar-se a una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. Pitjor encara, una bomba que sap que tard o d’hora esclatarà. En canvi, ell –que és consultor d’empreses a Manhattan- no pot renunciar a les seves arrels ni a la vida que li evoca aquella vella granja familiar. D’alguna manera, Robinson mai no va deixar del tot el seu passat ni es va sentir del tot còmode a Nova York, així com mai va ser capaç de plantar cara a la seva mare, la culpable de moltes de les seves frustracions. A mesura que passa el temps a la granja, les esquerdes del segon matrimoni de Robinson comencen a fer-se visibles, com ja va passar amb la seva anterior relació.

La granja no destaca per ser una història gaire complicada; de fet, el que ens presenta Updike ja ho hem llegit en altres llibres i ho hem vist al cinema diverses vegades. Ara bé, és innegable la gràcia que té l’autor per dibuixar situacions i personatges. Algunes converses són realment afilades, amb una mala llet que fins i tot fa riure. La mare se sent còmoda en el paper de víctima, la clàssica persona agressora que ràpidament adopta el paper d’agredida, i això dona molt de joc a la novel·la. He gaudit molt amb La granja, especialment perquè hi ha molta informació amagada que t’has d’imaginar, que has d’anar intuint. Tot amarat, és clar, d’una gran senzillesa. Crec que aquest relat és una bona porta d’entrada a l’obra d’Updike. Llàstima, això sí, que ara mateix el llibre estigui exhaurit. El va publicar fa uns anys l’editorial RBA amb traducció de Carlos Mellizo, i ara mateix no es troba fàcilment.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES