Els antiherois de Kevin Barry

'Fosca descansa l’illa' és un recull de relats de l'autor irlandès protagonitzats per personatges que desvetllen rebuig i tendresa alhora
Fosca descansa l'illa Kevin Barry

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fosca descansa l’illa (Raig Verd/Rayo Verde) recull quinze relats de Kevin Barry, triats d’entre els que conformen dues col·leccions, publicades per l’autor: There are Little Kingdoms (2010) i Dark Lies the Island (2013). Aquest segon recull va guanyar el premi EFG Private Bank Short Story Prize, que atorga el Sunday Times. Potser hauria pagat la pena respectar els conjunts originals ja que la grapa de l’autor fa venir ganes de poder-hi entrar més a fons. Els relats són molt diferents pel que fa a la temàtica, resulten sovint desconcertants, amarats d’una mena de misteri en ocasions, de poesia en d’altres. Barry recorre a una aparent vulgaritat i a un humor negre molt personal. La singular prosa de l’autor evidencia la creació d’un estil propi, cosa gens senzilla d’assolir.

Les descripcions dels diversos ambients per on transcorre allò que se’ns explica a les narracions són magistrals, tot sembla decadent, angoixant a voltes. Interiors humits, relacions perdudes, històries que, en ocasions,  esdevenen una mena d’esbós d’una possible o improbable novel·la. Els personatges es mouen en el context dels antiherois, dels fracassats, beuen, tenen relacions sexuals destinades al fracàs i s’esborren del context com les carreteres d’aquest conjunt d’indrets perduts en algun lloc del món. Desvetllen rebuig, però també tendresa.

Topem en alguns relats amb estranyes fantasmagories, al·lucinacions, presències fantasmals de difunts, fets explicats a mitges, i que, com els malsons, no tenen un final precís i ens deixen amb l’ai al cor. Algunes d’aquestes narracions poden resultar incomprensibles en alguns aspectes, incòmodes en d’altres. No comparteixo algunes opinions que he llegit segons les quals és aquesta una literatura sense pretensions intel·lectuals, més aviat em sembla el contrari. Hi ha molta intenció literària en aquest conjunt que, en algun moment, fins i tot m’evoca alguna narració inquietant de Calders. Una part del mèrit de la bona versió catalana crec que és del traductor, que ha entomat sense complexos un text difícil, amb uns registres molt particulars que freguen l’argot. Ferran Ràfols és avui un dels traductors més interessants i intel·ligents que tenim al país. En castellà, el traductor ha estat Dídac Gurguí.

Tampoc acabo de veure que aquesta literatura sigui divertida, és clar que el sentit de l’humor és molt variable i potser l’humor irlandès és així. En tot cas l’humor de Barry té un punt d’amargor, de nostàlgia recurrent, d’existencialisme resignat. Hi ha força poesia en alguns d’aquests relats, darrere la pàtina d’aparent mediocritat ambiental, una mena de bellesa de la lletjor, si se’m permet la paradoxa.  Kevin Barry, el nom del qual coincideix amb el del primer màrtir polític del seu país, condemnat a la forca als divuit anys, no em té ni quaranta  però ha corregut mon i ha viscut en una mena de nomadisme constant abans d’establir-se a Cork, fins i tot, ens expliquen, va viure a Barcelona. Tot just amb dues novel·les, una de les quals, Ciutat de Bohane,  publicada també per Raig Verd, i dos llibres de relats, ha guanyat diferents guardons i ha aconseguit un important reconeixement.

Es tracta d’un autor que caldrà seguir d’ara en endavant. La narració breu té unes característiques pròpies que permeten llibertat i creativitat. La llàstima és que a casa nostra hi ha en l’actualitat poques publicacions que la promoguin i la difonguin, si no és que no s’edita un recull en un llibre convencional. De tota manera, per diferents motius, percebo que el relat està experimentant darrerament una mena de revifalla, afortunadament.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES