‘El vicio del poder’, retrat de l’ambiciós Dick Cheney

La pel·lícula d'Adam McKay, protagonitzada per Christian Bale, és un biopic sobre el que va ser vicepresident de George W. Bush
el-vicio-del-poder

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He anat a veure El vicio del poder sense estar-ne gaire convençuda, una mica per tafaneria i perquè la feien al Renoir Floridablanca, que és el meu cinema de culte per proximitat geogràfica. Per la ràdio vaig escoltar unes lloances tan exagerades, en una mena de debat intranscendent, que em van fer passar les ganes d’anar-hi. A més a més no em fan el pes les biografies sobre personatges contemporanis, crec que, en general, és fàcil caure en una manca de perspectiva o barrejar de forma excessiva la realitat i la ficció. Malgrat les reticències n’he sortit trasbalsada i relativament contenta, pel que fa a les meves limitades exigències cinèfiles.

La pel·lícula és una mica desconcertant, massa llarga, erràtica en ocasions, però té moments extraordinaris que fan que se li perdonin les mancances i compta amb un repartiment de primera. No tenia confiança en el director, Adam McKay, autor de moltes comèdies que admeto no haver vist. El vicio del poder té un cert precedent en el treball d’aquest director,  La gran apuesta, aquesta sí que la vaig veure i no em va acabar de fer el pes, la prova és que no en recordo gairebé res i diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu, això sí.

S’ha titllat la pel·lícula de comèdia excessivament humorística… doncs jo no li he vist la gràcia, la veritat. El títol original (Vice) fa un joc de paraules difícil de traduir, que es pot referir al vici del poder i al vicepresident. També se l’ha etiquetat com a sàtira, cosa qüestionable i que no vol dir que aplegui elements irònics i satírics. No he sentit riure a ningú i mireu que la gent riu quan no toca, en general, al cinema i al teatre. Li sobra metratge, fa salts en el temps que no venen al cas, juga amb imatges reals i amb algunes desagradables, com ara aquest cor sagnant que m’ha fet recordar una brometa d’un professor de la Normal, quan ens deia que el cor, tan mitificat en la poesia, era,  més aviat, como una patata de sangre. 

La meva percepció ha estat la d’entomar una crítica més aprofundida del que pot semblar d’entrada, d’aquestes que tan sols els americans son capaços de fer d’ells mateixos. La pel·lícula arriba a incomodar, en adonar-te, tot i que ja ho sabessis de sobres, de quina mena de gent mou el món i detecta el poder. Els antiamericans viscerals volen creure que això tan sols passa per allà però una mirada desacomplexada als governs europeus fa esgarrifar, als d’ara i als d’abans.

Els italians fan sàtires més estripades dels seus polítics recents, amb noms i cognoms, i amb un altre estil. El mon anglosaxó ha incidit sovint en la temàtica de la biografia política, amb resultats diversos, fins i tot de la reina d’Anglaterra n’estan fent una sèrie remarcable. No m’imagino una cosa semblant feta per aquí. En tot cas, no crec que s’esmentés el personatge amb la seva filiació, es faria amb un nom suposat i l’hauríem d’endevinar per referències, tot i que aquestes fossin ben explícites.

La critica s’ha mostrat divergent, pel que fa a la valoració de la pel·lícula. Jo l’he trobada arriscada, valenta, una mica pretensiosa, i que toca molts temes, centrats en l’ambició i el cinisme del poder. Malauradament les dades que es donen son ben certes i continuem situats al tall de la navalla. Que de tant en tant sorgeixi un governant una mica presentable, sigui on sigui, és una excepció i dura poc. La pel·lícula ens fa recordar molts fets i molts personatges, aviat oblidem, el temps passa molt de pressa i aquest inefable Cheney comença la seva cursa amb el govern Nixon.

El polític es mostra en la seva joventut com un noiet sense rumb a qui la mestressa, ambiciosa, canta la canya i esperona, ja que, de moment, tot i ser ella una estudiant mol més brillant,  veu difícil poder arribar a aconseguir fites polítiques. El nostre home estima la família, cosa que resultaria entendridora en un altre context. Persones horribles han estat bons pares i a l’inrevés, hi ha gent aparentment admirable que amb la dona i els  fills ha estat lamentable, egoista i cruel. Tot és complex i està bé que se’ns evidenciï que, a casa seva, Cheney no és cap monstre, que estima molt les seves nenes i fins i tot tolera el lesbianisme de la menuda i tan sols aparca les seves ambicions per no perjudicar-la. Christian Bale està excel·lent, la seva implicació en el paper resulta fins i tot inquietant. La resta del repartiment també està molt bé, Sam Rockwell, Amy Adams, una pila…

No és aquesta una típica pel·lícula biogràfica, tampoc no és un documental, pot ser que el seu estil, tan particular, no acabi de complaure tothom. No deixa de ser una reflexió més sobre el poder i els seus paranys, sobre la seva atracció i el poder de corrupció que comporta. Sobre el cinisme i el tot s’hi val, vaja. Un tema universal i intemporal, tractat amb una certa originalitat i sense manies. En el fons, de forma esquemàtica, té cert paral·lelisme amb el mon de La favoritatan diferent en el temps i els costums: el poder enganxa, al volt del poder no hi pot haver amistats ni febleses, i els qui pateixen les conseqüències de les guerres i els disbarats no compten per a res, quan van mal dades. A mi m’ha fet por.

Categories
BiopicCINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES