Dos nàufrags s’ofeguen junts

A 'Tieta Claudina', Prudenci Bertrana retrata la vida de misèria d'una noia que somia ser feliç però viu engabiada per la seva mare
Tieta Claudina Prudenci Bertrana

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

De tots els clàssics de la literatura catalana que ens obligaven a llegir a l’institut, Josafat era de les lectures que més agradaven. Passa sovint, però, que els autors que hem llegit dintre de plans acadèmics no els recuperem quan som adults, tret, potser, Mercè Rodoreda, que és un cas a part. Però noms com Prudenci Bertrana, Narcís Oller o Ausiàs March acostumen a passar a l’oblit quan deixem d’estudiar, cosa que és una llàstima, perquè ens estem perdent literatura de la bona. Com que sóc dels que van gaudir de Josafat, vaig pensar que havia de resoldre un deute pendent amb Prudenci Bertrana i llegir alguna altra novel·la seva, perquè si un autor t’agrada, cal tornar a ell, com a mínim, un altre cop. Accedir a l’obra de Bertrana ara és molt fàcil gràcies a la meravellosa feina que ha fet Edicions de la Ela Geminada recuperant els seus títols en una col·lecció ben editada, amb una molt bona presentació i a uns preus més que raonables.

Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb l’editor, Oriol Ponsatí-Murlà, i preguntar-li quin dels altres títols de Bertrana em recomanava. El cas és que me’ls va recomanar tots. Després d’una agradable conversa, que va tenir lloc a la Setmana del Llibre en Català, vaig decidir-me per Tieta Claudina, publicada per primera vegada, en castellà, el 1910, però amb un altre títol, Ernestina, i juntament amb dues narracions breus. En català no veuria la llum fins el 1929, i des de llavors, no la recuperava cap editorial tret d’una edició que va fer l’Editorial Selecta el 1965. August Rafanell ens explica en l’esplèndida introducció d’aquest volum que el propi Bertrana va donar l’esquena a aquest text i que la crítica gairebé no el va considerar. Uns anys abans, Bertrana va esgarrifar més d’un amb la seva novel·la Josafat, portant l’erotisme a un lloc sagrat com la catedral de Girona. Tampoc no va deixar indiferent ningú amb la seva provocadora novel·la Nàufrags (1907), o sigui que l’autor s’havia guanyat uns quants enemics. Rafanell ens dóna diversos detalls que ens ajuden a comprendre la mala sort d’aquesta Tieta Claudina.

Però què tenim en aquesta novel·la? La protagonista (Claudina) és -en paraules del propi Bertrana- “una noia senzilla, gentil, treballadora i dissortada”. Viu amb la seva mare vídua i les dues germanes, persones despietades que viuen de xuclar els recursos i l’energia dels demés. La Claudina té un petit taller de modista, treballa molt, però no aconsegueix viure de manera còmoda, perquè els pocs guanys són malgastat per la mare. La salut de Claudina és cada cop més feble. Les coses a casa, però, sembla que remunten quan una de les germanes es casa amb el Víctor, un home de bon cor i treballador que tampoc no ho ha tingut fàcil en la vida i que ara desitja construir una família i ser feliç. Però la mare se les sap totes i s’ho manega perquè la parella visqui a casa amb elles, així poden aprofitar-se del sou del gendre. Poc a poc, al Víctor li passa com a la Claudina, que es veu isolat a casa, incomprès i maltractat, tot i els enormes esforços que ell fa. Donat que la Claudina i el Víctor comparteixen angoixes, es van apropant, passen estones junts que esdevenen moments de felicitat, fins que els sentiments entre ells comencen a aparèixer. Però Bertrana no deixa marge als seus personatges, que des del principi els ha marcat un destí, el de la misèria i la tristor.

Tieta Claudina és una novel·lassa! Ho dic sense cap mena de dubte, i hauria d’estar entre les més notables de la literatura catalana del segle XX. De fet, m’ha agradat molt més que Josafat. L’angoixa que senten Víctor i Claudina posa la pell de gallina. Els dos són persones amb mala sort, que volen el mateix, amb somnis tan humans com tenir una família i ser feliços. En un moment donat, Claudina pensa: “La vida no podia consistir en la contemplació diària d’uns horitzons miserables, d’un fortí ruïnós, d’unes taulades brunes i d’una estesa de draps i sutzures; ni en respirar eternament el baf del llot de les clavegueres, ni en passar misèries i vergonyes, ni en encongir-se adolorida remenant patrons de modista, retalls i vestits a mig fer”. Però, malauradament, aquesta és la gàbia en la que viu ella. Víctor i Claudina són dues ànimes bessones que tot i estar tan a prop, saben que hi ha una línia que mai podran passar. Així és com el lector veu com aquests dos personatges s’enfonsen quan tenen la salvació a tocar de la mà. Però, és clar, aquella era una altra època i la societat també era una altra.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...