Viure interiorment

A 'Llibre del desassossec', Fernando Pessoa es posa en la pell del Bernardo Soares per fer una sèrie de reflexions humanístiques
Llibre del desassossec Fernando Pessoa

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

El Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, que acaba de publicar Quaderns Crema en català amb traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, m’ha acompanyat durant un parell de setmanes de viatge (en castellà, per cert, el publica Acantilado, amb traducció de Perfecto E. Cuadrado). És —sens dubte— el llibre que més he trigat a llegir. El motiu: sempre que l’obria em feia rumiar al voltant de la seva construcció. Sota la necessitat d’un etiquetatge, aquest llibre de Pessoa ens permet divagar sobre si és una novel·la o un dietari d’aquest personatge anomenat Bernardo Soares (que és el mateix Pessoa). Hom em va suggerir que podria ser allò que actualment anomenem autoficció, de la qual Vicenç Pagès en parla sovint. La composició d’aquest llibre és un recull de pensaments durant més de vint anys, que, després de la seva mort, certs editors van començar a ordenar i tractar de desxifrar.

Després d’una basta feina, el resultat ha estat una mena —i disculpeu-me per la comparació— d’El quadern gris de Josep Pla, amb força semblances però totalment diferents. Josep Pla gaudia d’una lucidesa irònica i sorneguera que et fa riure i reflexionar a parts iguals. Pessoa és menys planer (mai millor dit), recaragolat, però meditant sobre qüestions quotidianes que, malgrat el pas del temps i la llunyania, ens conviden a rumiar sobre fets quotidians. Pla, sobre caminar com un flâneur, faria una crítica a la velocitat amb què camina la gent, sempre amb pressa i sense gaudir del paisatge i deixaria una crítica subtil que no esperaríem. Pessoa interioritza aquesta sensació, l’impregna de cendra i diu: “Camino, no pels carrers, sinó pel meu dolor. Les cases alineades són les impossibilitats que m’assetgen, en l’ànima. Les meves passes pel passeig sonen mortes com un doble ridícul, un soroll d’espectre dins la nit, com un rebut o una fossa.”

Mentrestant, Josep Pla: “Sortia amb molt pocs diners a la butxaca – és a dir, amb els diners que tenia habitualment: pràcticament pelat. La calderilla que transportava no m’hauria permès de prendre ni una miserable copa de conyac. No vaig gosar mai fer saltar una pesseta del portamonedes de la meva mare. Hauria estat relativament fàcil, però no vaig gosar mai. Això em portà a reflexionar sobre la cosa moral. Com a home d’educació catòlica, vaig començar aquestes reflexions molt tard. De tota manera, vaig tenir sort. N’hi ha que no comencen mai.”

El Llibre del desassossec recull nombrosos pensaments de Bernardo Soares (heterònim de Pessoa), qui no té ni amants, ni amics, solament un parell de coneguts que li permeten publicar. Les seves núvies no existeixen, com els seus amics, a qui visita oníricament mentre viatja amb la seva imaginació. Soares té una incapacitat de viure, amb una teoria interessant que ens diu que viu cap al seu interior, ja que les seves sensacions són la seva realitat, molt més pures i reals que la de l’home vulgar, sentiments del qual, per ser reals, són obligatòriament menys intensos que els seus imaginaris. Seria com si un home s’enamorés d’una dona, però en realitat s’enamori de la idea que té d’aquesta dona, doncs no la coneix del tot. Un cop coneix aquesta dona i trenca amb la idealització, l’amor no pot ser tan pur ni tan intens com al principi, perquè no és perfecta, tindrà defectes (com tots), i l’amor deixarà pas a l’estima. Així, aquesta eterna comparació entre la idealització pretèrita i la futura realitat faran que el nostre personatge no estimi ningú en la vida real, solament en somnis, per tal d’aconseguir viure un amor més intens que no serà contaminat pels defectes de la realitat.

És complicat d’entendre, però la barroquització de determinats pensaments de Soares ens porta fins a la divagació més absoluta en certs moments de la història, sempre amb una qualitat literària i narrativa excel·lent que fa molt llegívol aquest dietari. Malgrat que —crec— ningú no pensa com ell i li dóna tantes voltes als sentiments, podem sentir una proximitat amb les seves reflexions. No tothom som uns erudits cercant la puresa de l’amor, alguns solament volem sentir-nos estimats, sense excentricitats ni vulgaritats que ens facin sentir més o menys feliços. Una reflexió final interessant l’he feta amb el pensament de l’autor de “ser feliç no és de ser gaire intel·ligent”. Desconec si som, o no, més intel·ligents per estimar, però enfondrar-nos en un pou constant, almenys a mi, no m’ho sembla.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...