Rejovenidor amor de maduresa

A ‘L’enganyada’, Thomas Mann presenta una vídua de cinquanta anys que s’enamora del professor del seu fill, un jove de vint-i-quatre anys
l'enganyada thomas mann

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quan un comença a fer recerca dels llibres de Thomas Mann que es poden trobar a llibreries, s’adona de la gran quantitat de textos que va escriure l’autor alemany, tant de ficció com de no ficció. De fet, diria que la no ficció és la gran desconeguda en l’obra de Mann, encara que això també passa amb els seus relats i algunes de les seves novel·les, un fet habitual en molts autors que han esdevingut grans clàssics de la literatura universal. De Mann es coneix a bastament La muntanya màgicaLa mort a VenèciaEls Buddenbrook i, a tot estirar, Doctor Faustus. Fa ja uns anys l’editorial Edhasa va publicar en castellà un volum titulat Cuentos completos, que aplegava relats i també novel·les breus com La mort a VenèciaL’enganyada o Las cabezas trocadas (en català va circular alguna edició que es va traduir com «Els caps bescanviats», però reconec que se’m fa molt estranya aquesta traducció). A banda d’aquest volum, Edhasa també ha recuperat altres novel·les de Mann com El elegidoCarlota en Weimar o Confesiones del estafador Félix Krull. En català, l’obra de Mann ha estat menys traduïda i ara mateix és menys accessible.

Aquests dies he llegit una d’aquestes novel·les breus, L’enganyada, inclosa a Cuentos completos i també publicada de manera independent per Edhasa i Viena Edicions. La protagonista és una vídua d’uns cinquanta anys, Rosalie, mare de dos fills, Anna i Eduard, que en plena crisi vital després de l’arribada de la menopausa, comença a sentir una segona joventut a l’enamorar-se del professor d’anglès del seu fill, un jove de vint-i-quatre anys. Al principi mira d’amagar el seu sentiment, però a mesura que passa el temps, l’amor que sent pel noi va creixent, motiu pel qual decideix explicar-l’hi a la seva filla, qui l’avisarà dels problemes que aquesta situació pot comportar-li, no només inconvenients emocionals, sinó també socials per la diferència d’edat (la mare dobla l’edat del jove professor). La Rosalie, però, no entén el conservadorisme i la moral de la seva filla i no només defensa els seus sentiments, sinó que està decidida a seduir el noi.

En algun lloc he llegit que L’enganyada és una mena de versió femenina de La mort a Venècia, però aquesta comparació només s’aguanta perquè el protagonista (en un cas una dona i en l’altre un home) s’enamora d’una persona molt més jove. També el desenllaç dels dos relats tenen algun punt en comú, però més enllà d’això, són novel·les prou diferents. He de dir, això sí, que sabent una mica quines eren les inclinacions eròtiques que movien a Thomas Mann, un home cassat i amb fills però que acostumava a fixar-se en jovenets, no m’estranyaria que l’escriptura de La mort a Venècia i L’enganyada estiguessin motivades pel mateix impuls emocional o eròtic. El protagonista de La mort a Venècia, Tadzio, era la projecció literària d’un adolescent que va enamorar a Thomas Mann en la vida real, i segurament el jove professor d’anglès de L’enganyada també existís d’alguna manera. Cal dir també que Mann va morir el 1955, amb 80 anys, poc més d’un any després d’acabar aquesta novel·la, així que no podem descartar que en aquell moment se sentís com la protagonista d’aquest relat, una persona en l’ocàs de la seva vida que de sobte sent un sentiment rejovenidor que no s’espera i que no pot consumar. Quina llàstima que Mann destruís els seus diaris íntims quan va marxar d’Alemanya. La de riquesa cultural i perversió que hi hauria d’haver en ells.

M’agradaria fer una reflexió, per acabar sobre les traduccions que tenim disponibles de L’enganyada. El primer que vull destacar és que en anglès, aquesta novel·la es va traduir com The Black Swan («El cigne negre») i en francès com a Le mirage («El miratge»), i encara que la traducció més fidel a l’original és precisament L’enganyada, he de dir que és el títol que menys justícia li fa al text. Podríem dir que sí que hi ha una mena d’engany, però aquest és més un miratge o una confusió que no pas un engany. O, en tot cas, seria un autoengany. La versió anglesa és més simbòlica i crec que funciona la mar de bé. Per altra banda, he de dir que vaig començar a llegir aquesta novel·la en la traducció catalana de Joan Fontcuberta (Viena Edicions), però com ja m’ha passat alguna vegada amb les seves traduccions, em vaig haver de canviar a la castellana. Em sap greu dir-ho, però el català de Fontcuberta podia ser molt genuí i literari, però a mi se’m fa molt carregant i desfasat. La traducció al castellà (Edhasa), de Juan José del Solar, tampoc em sembla la bomba, però la veig més digerible. Això sí, també necessita una actualització: no pot ser que la protagonista se senti assotada per la «verga de la vida», perquè en el llenguatge de carrer, encara que en castellà «verga» també vol dir «vara», el que sembla que ens està dient és que la protagonista, una dona madura enamorada d’un jove, està sent assotada per un penis. En fi, segur que molts puristes em dirien de tot per criticar aquestes traduccions, però honestament crec que no van amb el català i el castellà del segle XXI. Ara bé, sí crec que val la pena apropar-se a L’enganyada, especialment si sou fans de Thomas Mann. No és una de les seves grans obres, no és tan rodona com d’altres, però és lleugera i no deixa de ser una intensa i breu història d’amor impossible. I segur que d’amors impossibles tots n’hem viscut almenys un.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...