Golnaz Hashemzadeh Bonde: “Temo que puguin envair l’Iran i destrueixin la seva essència”

A ‘Vam ser nosaltres’ l’escriptora sueca nascuda a l’Iran retrata una família emigrada que no pot superar el trauma de la revolució iraniana
GOLNAZ HASHEMZADEH BONDE 1

Golnaz Hashemzadeh Bonde va néixer a l’Iran el 1983, però va fugir a Suècia amb els seus pares quan ella encara era molt petita. És la fundadora d’una organització sense ànim de lucre dedicada a lluitar contra la marginació en la societat. En la seva novel·la Vam ser nosaltres (Les Hores/Duomo) es posar en la pell d’una dona iraniana que també va fugir amb el seu marit i la seva filla d’un Iran repressor, en temps de la Revolució de 1979. La dona, vídua ja i maltractada durant anys pel seu marit, és diagnosticada d’una malaltia greu, cosa que fa que comenci a fer balanç del que ha estat la seva vida al seu país d’origen i també a Suècia on la seva filla espera la seva primera criatura. Passat i futur condensats en un present que avança de pressa. Bonde explora així el dolor i els traumes que van acompanyar als seus propis pares durant anys, tot i haver marxat d’una revolució que mai van oblidar.

 

Manel Haro. Barcelona /  @manelhc

El que explica en la seva novel·la recorda a la història de la seva família.

Els meus pares van morir molt joves, amb poc més de cinquanta anys. Van ser refugiats polítics i van emigrar a Suècia, deixant tot allò que coneixien enrere, com la seva família. Volien construir una vida nova en un entorn completament diferent. Aquest és un viatge molt difícil de fer i jo pensava que una part dels meus pares van morir en aquella revolució de l’Iran. La revolució els van acompanyar sempre, malgrat el temps que va passar. El trauma i la pèrdua continuaven vius, i aquest era un tema que volia explorar.

I això la va fer escriure aquesta novel·la…

L’any que vaig tenir la meva primera filla, va morir la meva àvia, al mes de juliol, i la meva mare, al mes de novembre. És a dir en pocs mesos vaig tenir el futur a les meves mans i el meu passat es va esborrar. El meu pare ja havia mort uns anys abans. Aquestes morts van deixar un buit en la meva vida, i això em va fer pensar en què havia heretat dels meus pares i que deixaria jo als meus fills. Em preguntava com podia conservar vives les coses bones dels meus pares i desfer-me d’aquelles que no eren tan bones. Pensava com podia evitar que el dolor i el trauma passessin de generació en generació.

Recorda alguna cosa dels seus primers anys de vida a l’Iran?

Jo era molt petita, vaig marxar amb només tres anys, però algun record em queda. El més viu que tinc és el de la guerra entre Iran i Iraq. Nosaltres vivíem a Teheran i recordo que queien bombes del cel i havíem de córrer cap als refugis. També recordo molt bé el moment en què la meva mare parlava per telèfon amb el meu pare, que li deia que estava bé, que ja havia marxat, cosa que jo no entenia gens, però després vam marxar també nosaltres. Després tinc records de l’aterratge a Estocolm, jo tenia la sensació que allò era una cosa important però també perillosa. Estàvem assegudes a l’aeroport mentre la gent d’immigració ens entrevistaven i temia que ens fiquessin de nou a l’avió i haguéssim de tornar a l’Iran. Necessitava sortir de l’aeroport com fos per assegurar-me que tot estava bé.

Els seus pares li parlaven de la revolució iraniana?

Els meus pares parlaven molt de la revolució. Quan jo era petita, ho sabia tot de la guerra i de la revolució, de la gent que havia mort, de la que havia estat empresonada. Quan era petita, els debats polítics entre els iranians era molt viu, mentre jo jugava a terra, els adults parlaven de quina seria la gran solució per a l’Iran i compartien el que havia fet cadascú en la revolució. Tot això em va afectar molt i alhora va ser un gran tresor per a mi.

Hi va haver penediment en el discurs dels seus pares?

No, al contrari, ells estaven molt orgullosos d’haver participat en un fet tan important com la revolució. Ara bé, sí estaven tristos perquè l’Iran que va venir després va ser una dictadura molt més fonamentalista i dura que l’anterior de la revolució. Però mai no van qüestionar aquell moviment. Quan els meus pares van morir, vaig preguntar a amics d’ells si estaven penedits d’haver-hi participat, i ells tampoc ho estaven. Ells se sentien orgullosos d’haver participat en un una cosa que tenia sentit, que era molt gran, hi van creure i es van sacrificar per un objectiu que era enriquidor. Els que vivim als països desenvolupats ens estem perdent el premi de lluitar per allò que creiem, perquè sembla que ja ho tenim tot fet.

Per tant, hi havia nostàlgia…

I tant! Quan el meu pare va morir, rebíem missatges d’arreu del món d’amics seus revolucionaris. Tots ens van escriure una frase: “Hamid –el meu pare- era un lluitador per la llibertat”. Aquesta era la identitat del meu pare, un lluitador per la llibertat, tot i que el resultat final no va ser la llibertat. En canvi, ells hi creien. Aquesta és una frase molt nostàlgica que m’agrada molt.

Entenc que Vam ser nosaltres és una novel·la que parla de fets reals, doncs.

Aquest és un llibre sobre la generació dels meus pares, un grup de persones que van ser els models a seguir. De totes maneres, aquestes persones tenien moltes cares, perquè acumulaven dolor, tristesa, confusió… Aquesta novel·la és la destil·lació de totes aquelles experiències però sobretot parla de la meva pròpia experiència amb els meus pares. Tinc molta família a l’Iran, on no hi vaig pel que escric… Alguna vegada he viatjat amb els meus pares quan se’ls va permetre tornar al país. La meva relació física amb l’Iran és nul·la, però emocionalment hi estic molt implicada.

Llavors es considera més sueca que iraniana…

Diguem que sóc més sueca que iraniana, però les meves arrels estan a l’Iran i necessito fer-me una idea de quins són els meus orígens. Diguem que el desig pel lloc d’on vinc és viu. Tinc un somni recorrent: que sóc a l’Iran amb la meva família i tinc molta por perquè penso que no sé com he arribat al país però sé que no en podré sortir. És una barreja d’alegria i por. Ho somio almenys un cop al mes, i encara que les situacions són sempre diferents, els sentiments són els mateixos: alegria i por.

Com veu l’Iran actual?

Què es pot dir de l’Iran actual? És un estat islàmic totalitari i aquesta és la raó per la que els meus pares van esdevenir refugiats. Des del punt de vista polític, el que està passant a l’Iran és terrible, però és un país preciós amb gent maquíssima, i espero que no es destrueixi ni que es destrueixi la seva gent. Tinc por que algú envaeixi el país i comenci una guerra que pot acabar amb l’essència de l’Iran.

Trump li està posant les coses difícils a l’Iran…

He de dir que sorprèn veure que els aiatol·làs s’acosten a Occident, perquè Occident sempre ha estat l’enemic. L’any passat vaig aconseguir portar el meu avi a Suècia i vaig parlar amb ell. Em parlava de l’Obama, estava fascinat per ell. I això és molt interessant perquè si a ell li agrada l’Obama és perquè s’ha fet una idea d’ell a partir del que ha sentit a les notícies i, per tant, aquesta és la visió del món que ell té. Necessàriament, doncs, durant tots els anys de negociació amb l’administració americana, la televisió iraniana es va haver d’obrir. Durant vuit anys Obama va fer una cosa meravellosa, que va ser dirigir-se directament a la gent d’Iran, parlant molt bé de la seva cultura i seure’s a negociar sense regles. Allò va ser molt diferent del que estem veient ara amb Trump, a qui el meu avi detesta. Amb Trump s’està destruint tot el que es va aconseguir amb Obama, però espero que això sigui passatger.

En la seva novel·la tracta la necessitat de les dones iranianes de reivindicar-se i alliberar-se. Han millorat els drets de les dones a l’Iran en els darrers anys?

Les dones iranianes sempre han sigut molt fortes, van tenir un paper molt important durant la revolució. Al Parlament de l’Iran hi ha dones, per tant la seva situació no és tan complicada com en altres països àrabs, però tot i així les lleis al país no són fàcils per a elles. Per exemple, en cas de divorci, la custòdia dels nens sempre se la queden els homes. Estructuralment, la situació de les dones no és gaire bona, però elles no són gens passives allà, en absolut, estan constantment fent coses per canviar-ho tot. Per exemple, hi ha un moviment femení molt potent que ara lluita per treure’s el mocador i per mirar a Occident. Més que pensar en les dones iranianes com a persones oprimides, jo penso en persones lluitadores i amb força.

En la novel·la, el marit de la protagonista la maltracta durant anys…

Sí, perquè la crueltat és present a tot arreu, això no vol dir que a l’Iran tots els homes peguin a les seves dones. També a Occident els homes maltracten les dones. Diguem que jo necessitava escriure aquesta novel·la des del punt de vista d’elles, perquè moltes de les relacions humanes més properes són entre dones i són elles qui tenen més pes emocional en les famílies i, per tant, més i millor poden influir en les generacions futures. En la primera versió del llibre, la protagonista tenia dos fills, un nen i una nena, però vaig veure que el nen no tenia un paper rellevant, era com una ombra, i vaig decidir eliminar-lo. Volia explorar la relació entre dones.

I per què posar-se en la pell de la mare en lloc de la filla, que seria un personatge més proper a vostè?

No va ser una decisió, va ser una veu que em va venir. És un tema sobre el que he pensat durant molt de temps. Per a mi escriure és un art, no és un acte conscient. Jo ho faig perquè tinc la necessitat de treure alguna cosa i la meva experiència és que si planifico el que vull escriure, no hi surt res. En canvi, si faig cas a les veus que hi ha en el meu cap, llavors agafo impuls més fàcilment. Diguem que en aquest cas em va arribar la veu de la protagonista que em reclamava escriure la seva història.

Que és una història que comença quan li diagnostiquen un càncer terminal.

Sí, jo ja sabia com començaria la novel·la i com l’acabaria. La malaltia crea la sensació d’urgència, i aquesta dona necessita explicar la seva història perquè sap que no li queda temps. Per altra banda, el càncer té molt simbolisme per a mi. La imatge mental que tinc del càncer en la novel·la és com el trauma de la protagonista, un dolor que es va fent cada cop més gran fins que envaeix tot el seu cos i ella ja no pot escapar. Ni la distància ni el temps poden curar el trauma. Jo pensava que aquest dolor creixia com un tumor dintre del cos.

Suècia la va acollir bé?

Jo sempre estaré molt agraïda amb Suècia, perquè és un país meravellós, amb justícia, democràcia, tolerància, llibertat… L’acollida va ser fantàstica, però també vaig experimentar molt racisme. La meva família va ser de les primeres no europees que van arribar a Suècia i la gent no sabia què havia d’esperar de nosaltres i a mesura que anava creixent, els professors em deien que jo no podria treure mai millors notes de les que treia –tot i que eren bones- pel fet de no ser sueca, i a l’escola em pegaven per tenir la pell d’un altre color. Suècia em va obligar a abordar la qüestió de ser diferent i no en termes molt afavoridors, però fins i tot a això estic agraïda, perquè al final són experiències que m’han enriquit com a persona i com a escriptora.

Els suecs es consideren feliços o infeliços?

Els suecs són persones molt afortunades, però no diria que són feliços. Suècia és un país molt individualista, no tenim un gran sentit de comunitat, cadascú fa la seva. La gent dedica molta energia a les seves feines i a les seves ambicions quotidianes. La taxa de suïcidis entre els homes suecs és altíssima. Crec que la soledat és el que fa que la felicitat sigui tan difícil en aquest país, tot i que són afortunats. Fa poc vaig estar a Nairobi, on hi ha gent que té molt poc i, en canvi, és tan feliç… No vull caure en generalitzacions, però al final la felicitat depèn d’un mateix i dels objectius que tenim en la vida.

Amb aquesta novel·la sent que ha resolt algun deute pendent?

Sí, posar-me en la pell d’aquest personatge m’ha ajudat a perdonar tot el que tenia a veure amb els meus pares i també m’ha ajudat a veure’ls d’una manera molt més clara i amb sensació de gratitud. Crec que jo he d’estar agraïda amb els meus pares i els meus fills ho han d’estar amb els seus avis. Els meus fills han de valorar el que s’ha fet per ells perquè puguin viure en llibertat.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...