Acostar-se a l’òpera

Amb ‘Cómo disfrutar de la ópera’ Charles Osborne fa un apropament molt general a aquest món i ofereix una llista de cent obres clau
Cómo disfrutar de la opera charles osborne

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Des de fa uns anys, l’òpera està generant un públic cada cop més ampli i divers. Tradicionalment l’òpera era vista com un entreteniment per a elits, per a butxaques amples, una mena de paradís on només hi podien entrar determinades persones. Parlo, és clar, dels grans teatres, perquè més enllà d’aquests llocs sacralitzats, tothom coneix –almenys- títols d’òperes importants, els seus compositors i fins i tot molta gent que mai ha anat al Liceu pot taral·lejar alguns breus fragments de La Traviata, El barber de Sevilla, Carmen o La Bohème, per posar uns exemples. A més, cal recordar que –en el cas de la província de Barcelona- més enllà del Liceu, hi ha teatres arreu del territori que programen òpera, gràcies al magnífic esforç dels Àmics de l’Òpera de Sabadell. En l’actualitat, l’òpera –i caldria ampliar-ho a la música clàssica en general-, és més accessible que mai gràcies als teatres convencionals, però també gràcies a les sales de cinema –on es poden veure òperes en directe o diferit-, a la ràdio i a Internet.

A tot això, i si parlem del cas de Catalunya, caldria afegir la gran ajuda que va suposar el programa de televisió presentat per Ramon Gener, Òpera en texans, els episodis del qual estan disponibles a TV3 a la carta. Amb tot plegat, la gent li ha anat perdent la por a la música clàssica i, el que és més important, està una mica més disposada a saber-ne més. Queda molta feina per fer, això és indiscutible, almenys a casa nostra, i estaria bé aconseguir que no només els teatres s’omplissin quan es programen obres conegudes, sinó que caldria continuar estimulant la curiositat del públic, perquè el públic, en general, és receptiu a descobrir coses noves si se les ofereix de manera adequada. En aquest punt val la pena recordar també la responsabilitat que tenen els grans teatres amb el públic que els visita, no només oferint una programació de qualitat, sinó també democratitzant el màxim possible l’accés a aquesta programació (sabent, això sempre, que els pressupostos han de quadrar al final de cada exercici).

Ara bé, posem per cas que una persona ha sentit la curiositat per l’òpera, que ha anat un dia al Liceu o al passar per la biblioteca ha sentit l’impuls d’emportar-se a casa el CD de Madama Butterfly de Puccini. De sobte, veu que allò li agrada, que vol saber-ne més, vol escoltar més òpera, però no sap cap a on dirigir-se, quins són els millors compositors, quines les millors versions i quines les millors òperes. S’obre així un camí apassionant de descoberta, perquè partint des de zero (o no), com més s’aconsegueix saber, més ganes vénen de continuar descobrint. A Internet es poden trobar diverses pàgines i també a les xarxes socials que ofereixen guies, pautes o idees per poder gaudir de l’òpera. En aquest sentit, segurament Internet és un espai molt més plural i ric que no pas haver de recórrer a referències bibliogràfiques tradicionals, perquè segurament no recullen la informació més actual o potser estan escrites amb un llenguatge i una mentalitat que no connecta amb el públic d’ara.

Una d’aquestes referències més o menys clàssiques que no fa gaire va decidir reeditar Gedisa és el llibret de Charles Osborne Cómo disfrutar de la ópera. Es tracta d’un volum breu que pretén recollir allò més essencial de l’òpera, com és el seu llenguatge bàsic, una llista de cent òperes imprescindibles, una reflexió sobre què s’entén per aquest art i quin és el seu futur, una mica d’història i quatre pinzellades sobre alguns compositors capitals. El primer que cal dir d’aquest treball és que és molt superficial, però segurament aquesta era la intenció, simplement oferir una ullada molt general sobre l’òpera. Això implica que qualsevol persona que tingui uns mínims coneixements sobre la matèria estarà molt per davant del que ofereix aquest llibre. Dit en altres paraules, el que ofereix aquí Osborne seria –relativament-adequat per a persones que parteixen des de zero i volen fer un primer –i molt genèric- acostament a l’òpera, però tot i així, jo, més que recomanar aquest llibre per endinsar-se en aquest món, suggeriria abans que es mirés alguns programes d’Òpera en texans, invertís unes quantes hores a YouTube o s’animés a cercar blocs i webs que en parlem a bastament.

Per exemple, la llista de cent òperes que adjunta Osborne ens és oferta sense cap ànima, més com un catàleg fred que no pas com una invitació a descobrir-les. Crec que aquí era millor reduir la llista a la meitat i fer un raonament més acurat de per què cada obra és imprescindible. En general, aquesta sensació d’enumeració o de catalogació es repeteix en alguns moments del llibre. També cal dir que quan parla d’història, en realitat no parla d’història, més enllà de situar determinats compositors en el seu context, però sense cap aprofundiment ni cap estímul per descobrir-los. Dit d’una altra manera, segurament el lector ja sap qui és Mozart, Beethoven o Wagner, però és probable que no sàpiga per què sap qui són o per què van ser tan importants. En aquest sentit, potser hagués estat més interessant donar un espai més generós a les seves obres. Finalment, m’agradaria afegir unes quantes consideracions més respecte al contingut i l’edició. El llibre està desfasat, completament superat, amb una traducció carrinclona i sense un exercici d’edició o adaptació al públic català o espanyol. Per exemple, si el llibre parla de les òperes estrangeres, no cal tenir por a fer una feina d’edició per allunyar el contingut de la perspectiva tan marcadament britànica que té. Vaja, que quan parla de les òperes de casa, es refereix a les britàniques, i quan parla de l’estranger ho fa referint-se a tot el que es fa fora del Regne Unit. Això ens allunya del que llegim. Gedisa ha de saber –com sap qualsevol editorial- que els continguts no només es tradueixen sinó que també es poden adaptar al públic al qual va dirigit (tret, és clar, que l’autor o els seus hereus s’hi oposin explícitament).

En conclusió, l’òpera –la música clàssica- viu un bon moment. Un exemple absurd, però curiós, es veure que el concert d’Any Nou és, cada any, tendència a Twitter. La música clàssica no queda lluny dels nous llenguatges i els nous canals que empra la societat i, per tant, tot allò que més que ajudar a modernitzar-la o a fer-la més accessible, el que fa és cobrir-la de pols, és millor plantejar-se si val la pena fer-ho. Ara bé, també és cert que si anem a una llibreria i busquem referències bibliogràfiques actuals sobre òpera, ens quedarem bastant curts, perquè trobarem ben poca cosa, més enllà de biografies i alguna anàlisi teòrica. Per cert, una de les editorials que està apostant bastant per la música clàssica és Acantilado. Potser la millor manera d’endinsar-se en l’òpera és escoltant-la, o compartint l’experiència amb amics i coneguts, no ho sé, o en el fons és igual la manera com establim aquest primer contacte, però no oblidem que a la música li passa com a qualsevol altre art, que si el primer contacte no és bo, o resulta massa avorrit, a vegades no hi ha segones oportunitats. En aquest sentit, i en els temps que corren, la cultura en general reclama segones –múltiples, de fet- oportunitats. Cal saber generar-les.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESLlibres sobre músicaMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES