Victoria Eugenia Henao: “Que la gent se senti fascinada per Pablo Escobar m’esgarrifa”

La vídua del narcotraficant, que Netflix porta a la ficció amb ‘Narcos’, publica les seves memòries, ‘Pablo Escobar, mi vida y mi cárcel’
Victoria Eugenia Henao Foto de Manel Haro
Lautora a l'Hotel de las Letras de Madrid / Fotografia de Manel Haro.

María Isabel Santos abans es deia Victoria Eugenia Henao, va haver de fugir amb els seus dos fills de Colòmbia a Argentina el 1995 i canviar d’identitat després de la mort del seu marit, el narcotraficant Pablo Escobar. Viu des de llavors a Buenos Aires i assegura que escriure aquest llibre li ha portat tantes llàgrimes com el  Riu de la Plata sencer. Després de 25 anys de la mort d’Escobar, la seva vídua decideix explicar com va viure ella aquella maleïda guerra a Pablo Escobar: mi vida y mi cárcel (Ediciones Península) amb la intenció de que el dia de demà el seu nét no conegui la història del seu avi per una sèrie com Narcos (Netflix), sinó des de les seves pròpies vivències.

 

Patricia Tena. Barcelona

Primer de tot, li pregunto com li dic: Victoria Eugenia Henao o María Isabel Santos?

Legalment jo sóc María Isabel Santos perquè vaig fer un canvi d’identitat amb l’estat colombià. Vaig renunciar al de Victoria Eugenia Henao i així ho demostra el meu passaport. El canvi d’identitat va ser molt traumàtic. Imagina’t que portes 33 anys dient-te Maria Eugenia i de sobte et trobes a Argentina sent una altra persona. Per la nit, al menjador de casa, el meu fill Sebastián, que es deia Juan Pablo, feia la ronda per assajar la nostra història: com ens dèiem, quin era l’ofici del meu marit, per què havia mort… Va ser molt dur, la meva filla Manuela plorava preguntant per què s’havia de dir Juana.

Una de les preguntes que més vegades li han fet és com va poder viure amb un narcotraficant com Pablo Escobar. Vostè acostumava a respondre “perquè l’estimava” i tot i que al llibre també ho diu diferents vegades, cap al final també comença a parlar de por. L’escriptura d’aquest llibre li ha servit per entendre millor la seva relació i les seves decisions?

Porto 24 anys d’exili reflexionant aquesta història. M’he recolzat en diferents professionals com neuro-científics, terapeutes, coachs, processos de constel·lacions familiars… per anar trobant una resposta de la meva vida. Només fa dos anys que he començat a parlar lliurement del trauma que tinc, dels meus secrets. El meu terapeuta em va mostrar les diferents personalitats del meu marit i em va fer adonar-me que jo vaig ser una adolescent violada.

Precisament l’epíleg és esgarrifós, un secret que no havia explicat ni als seus fills fins ara.

Sí, quan tenia 14 anys vaig tenir relacions gairebé sense adonar-me del que estava passant, no estava preparada. Vaig quedar-me embarassada i Pablo, que tenia 25 anys, va orquestrar un avortament sense consultar-me. Al dia següent vaig anar a l’escola mig malalta i amagant-ho a la meva família. En aquell moment no ho vaig entendre com una violació ni abús, perquè vivíem en una cultura molt masclista i plena de tabús. Vaig restar en silenci i aquest silenci va acabar generant una submissió a través dels anys.

Alguna vegada va pensar en separar-se?

Sí, però m’era molt difícil sortir d’aquella situació. Jo estava molt enamorada del meu marit i per això vaig seguir amb ell, malgrat les seves constants infidelitats. Moltes vegades li vaig proposar separar-nos i ell deia que això no passaria mai, que la família era el més important. Llavors jo, que era jove, ingènua i ignorant, pensava que si em deia això és que estava enamoradíssim de mi. Ara el que penso és que si un home estima realment la seva família, no construeix un món d’horror al seu voltant.

És una reflexió molt interessant…

Un neuro-científic em va explicar que les persones amb pensaments terroristes i assassins no tenen contacte amb les emocions. Pablo mai va ser agressiu amb nosaltres ni ens va maltractar. Amb tot el que estava vivint i tots els seus problemes, un pensa que seria fàcil que llencés una cadira per l’aire o trenqués un quadre, però mai ho va fer. A casa era un home pacífic i afectuós i amb els seus treballadors també.

Durant el seu matrimoni vostè i els seus fills van estar en perill constant i a més van haver de fugir diverses vegades i romandre amagats. Aquest sentiment de por i desconfiança el va tenir durant molt de temps, per exemple al veure a un policia a la porta de casa seva que només venia a dir-li que tenia el cotxe mal estacionat o el seu fill que durant els primers dies a la presó no va menjar per por a que l’enverinessin.

És un sentiment de persecució constant, i les cèl·lules del teu cos registren tota aquesta por. Jo, a la nit, em desperto ofegant-me per recordar tot aquell horror i m’assec al llit fins que em calmo per tornar-me a dormir. Els processos espirituals m’han ajudat molt, quan tu vius en l’horror, només pots recórrer a Déu per superar-ho. Els primers cinc anys a Argentina jo vaig estar totalment absent del meu ésser, era com un robot mecànic.

Suposo que l’amor pels seus fills era l’únic que l’animava a continuar.

El meu fill em demanava que no estigués tan trista, que no plorés tant, i jo li vaig respondre “si el teu pare està fred i gelat sota terra,  jo estic tant freda i gelada com ell però sobre ella”. Demanava a Déu ajuda perquè tenia una filla petita que venia cada dia plorant demanant-me que li expliqués una història que era inexplicable. Fixa’t que acabo de fer 58 anys i just ara l’estic començant a entendre.

Però sembla que ara torna a reviure-la amb el seu nét de sis anys, que comença a fer-li preguntes. Com li explicaran qui va ser el seu avi, el Patrón de la droga?

El meu nét és la meva alegria més gran, però em trenca  l’ànima pensar el futur que l’espera. Els éssers humans som molt cruels i nosaltres portem pagant un preu massa alt tota la nostra vida. Sé que ell patirà pels errors del seu avi, perquè tot i que va néixer 19 anys després de que ell es morís, l’ombra de Pablo mai ens deixa.

Tant vostè com el seu fill, Sebastián Marroquín (Juan Pablo Esobar), s’han trobat amb familiars de víctimes del seu marit per demanar perdó. Algú ha rebutjat la seva disculpa?

Afortunadament no. Vaig tenir la sort de trobar-me amb el fill del ministre Rodrigo Lara Bonilla, de qui publico una carta al llibre. És un ésser humà molt gran i noble. Porto al cor la nostra reunió, on vam plorar moltíssim junts. Vaig ser conscient de què, si la meva família ha patit molt, la seva no ho ha fet menys.  També he pogut parlar amb alguns familiars de les víctimes de l’avió Avianca, que va explotar per una bomba al 1989, que van ser molt receptives. Em deien que jo no havia de demanar perdó, però crec que tinc una obligació moral. Tinc un compromís amb les generacions futures, vull veure una societat compromesa que avanci, que els joves no juguin amb les drogues, que no segueixin l’estil de vida i diners fàcils que reflecteixen les narco-sèries.

Ha vist la sèrie Narcos? El seu fill ha declarat en diverses ocasions el seu rebuig perquè considera que mitifica la figura de Pablo Escobar Gaviria.

Vull explicar-te una cosa i que la publiquis, si us plau. Encara estic sorpresa i espantada alhora. L’altre dia parlant amb una dona de 55 anys em deia que després de veure Narcos, es fàcil acabar fascinada per Pablo Escobar. Això m’esgarrifa, perquè si m’ho diu una dona gran, què pensarà un noi de 13 anys? La sèrie idealitza aquest món i només hi ha dos possibles finals: passar-se tota la vida a presó o que et matin.

Què pensa de com surt retratada vostè, la Tata, a la sèrie?

Només he vist uns quants capítols i m’indignen profundament. No té res a veure amb la dona que sóc, mai he utilitzat un arma i Pablo mai va cremar davant meu dòlars en una xemeneia. Però sobretot vull remarcar que ell mai em consultava absolutament res. Quan li recriminava el que veia per televisió sempre em deia que no havia estat ell, que li tenien mania i volien culpabilitzar-lo… Pensa que jo tenia 16 anys quan va néixer el nostre primer fill, es podria dir que vaig passar d’una volada del llit bressol al llit doble. La gent deia que jo era la primera dama, però em sentia com si el Colosseu s’estigués cremant a mans de Neró i jo hagués de trobar una clau per salvar els meus fills.

Finalment ho va aconseguir.

Pablo va fer el que va fer, no podem donar-li més voltes ni tornar enrere, però si hem d’utilitzar la seva història per no tornar-la a repetir. Guardo el diari colombià del dia que va morir, i diu “La fi del narcotràfic”. Han passat ja 25 anys i alguna cosa no estem fent bé perquè segueix igual. El meu fill em va regalar el llibre Tras el grito, de Johann Hari, un periodista que recorre 50.000 km amb la  finalitat de desvetllar els secrets de les guerres contra les drogues. La primera data de 1904, o sigui, 45 anys abans del naixement de Pablo Escobar. La droga és un problema global i entre tots hem de lluitar per construir una nova societat.

Està cansada de què li preguntin pels diners amagats de Pablo Escobar?

Absolutament. L’altre dia una periodista colombiana em deia que no entenia perquè m’havia de llevar per anar a treballar, que si Pablo no m’havia deixat diners encara que fos a l’exterior. La meva resposta va ser “gràcies a Déu que no”. Era una herència perversa. Crec que els que diuen que tinc diners amagats atempten contra la intel·ligència humana, sóc una de les persones més investigades del món, per l’estat, la DEA, la CIA. El millor que ens va passar és que els capos del narcotràfic colombià i l’estat es quedessin les nostres propietats.

Després de tot el que explica al llibre, té por de noves represàlies o amenaces?

Jo visc molt tranquil·la. Agraeixo aquests 58 anys i si haig de morir ara ho faré feliç perquè he pogut explicar els meus dolors. És molt dur parlar així del meu marit, del pare dels meus fills. Només demano viure molts anys per ajudar a que el meu nét creixi com un home fort i comprensiu.

Si vostè tornés a ser la Tata de 13 anys, s’enamoraria una altra vegada de Pablo Escobar?

Intentaria agafar un coet i marxar a la lluna! Mai he superat aquesta relació, em vaig entregar en cos i ànima i em va destruir. Mai més m’he tornat a enamorar perquè tinc pànic als homes. Sé que si tinc una relació, la meva parella pot equivocar-se, com tots fem, però no puc seguir fent-me càrrec de les equivocacions dels altres. Porto tota una vida fent-ho.

 

Categories
Biografies i memòriesEscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...