‘Orfeo’ en la ment de Cocteau

La pel·lícula del director francès, de 1950, adapta el mite d’Orfeo en una barreja de fantasia, drama, romanticisme i surrealisme

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquests dies, es va emetre per BTV Orphée, l’emblemàtica pel·lícula francesa de l’any 1950, una obra molt personal de Jean Cocteau que va comptar amb el seu amic i amant Jean Marais com a protagonista. El repartiment és de luxe, tota una mostra d’aquella França emergent de postguerra, en la qual tot semblava possible i que, des d’aquí, encara resultava més mítica i inabastable. Hi podem retrobar Maria Casares, esplèndida, gran actriu, filla de Casares Quiroga i una de les amants més conegudes de Camus, Marie Déa, Édouard Dermithe, un altre jove amant de Cocteau, Juliette Greco, potser l’única supervivent notable d’aquella  generació, Henri Crémieux, Roger Blin…

És aquesta una pel·lícula que ha conservat tots els seus valors, amb l’afegitó de la pàtina que el pas del temps sol deixar damunt les obres d’art de categoria. Barreja fantasia, drama, romanticisme, surrealisme. Els amics de classificar la situen en el context del cinema gai, tot i que en aquella època no es parlava del tema, ni tan sols a França. Malgrat que ja se sabien coses, sobre Cocteau i la resta. Coses que a les criatures, és clar, ens arribaven amb comptagotes. Mirada amb els ulls d’avui, evidentment, a la pel·lícula s’hi poden percebre elements homosexuals, tot i que crec que pot tenir moltes lectures.

L’Orfeu de Cocteau és un poeta envejat i odiat. En un molt francès i potser, real, cafè de l’època, coneix Jacques Cégeste (Dermithe), un poeta novell. També coneix una dama misteriosa, la Princesa (la Mort, de fet). Cégeste és atropellat per uns motoristes, després de barallar-se amb la Princesa i aquesta se l’emporta en el seu cotxe i es fa acompanyar per Orfeu, com a testimoni de l’accident. La Mort i Orfeu s’enamoren i la misteriosa dama assassina a Eurydice, la dona d’Orfeu. Aquest, però, acompanyat d’Heurtebise (Périer), un dels criats de la Mort, decideix anar a rescatar-la a l’inframon.

La interpretació del mite és força lliure i tot és ple de poesia i surrealisme. L’argument se situa en el París de l’època, en els anys cinquanta. Els personatges es mouen entre la fantasmagoria d’uns decorats reals, situats sovint entre les runes que han quedat després de la guerra. La pel·lícula forma part d’una trilogia, la Trilogia Òrfica, acompanyada de La sang d’un poeta (1930) El testament d’Orfeu (1960). Com que ja era una mica més grandeta durant els anys seixanta recordo haver vist en algunes revistes de cinema referències a aquesta darrera i a Cocteau, considerat un geni. Per la ràdio emetien sovint teatre i en més d’una ocasió vaig escoltar-ne una de molt coneguda, de Cocteau, inquietant i que no vaig acabar d’entendre mai, aleshores, L’àguila de dos caps.

Els efectes especials, encara més si pensem en la tecnologia d’aquells anys, són extraordinaris. Els jocs amb els miralls, elements pels quals es pot passar a una altra realitat, resulten magistrals. La pel·lícula ens ofereix una mena de final feliç però gens convencional. Resulta hipnòtica i màgica, amarada de poesia. Jean Marais i Edouard Dhermite van ser molt més que actors, eren també un parell de genis polifacètics, que van tocar moltes tecles. Dhermite, pintor, entre d’altres coses, va ser afillat per Cocteau i aquest el va convertir en el seu hereu, era bisexual, es va casar i es va reproduir, un dels seus fills ha tingut cura de la memòria de Cocteau i de la gestió del seu llegat. El de menys, pel que fa a aquest Orfeu tan singular, és la versemblança o que la història resulti comprensible del tot, la veritat.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES