Fer reviure el futur

A ‘Nova il·lustració radical’, la filòsofa Marina Garcés proposa una manera d’avaluar el nostre present i els propers anys des de l'autocrítica
Nova il·lustracio radical marina garces

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Tot i que la filosofia sempre ha interessat, en general acostumem a pensar-la més en termes històrics, com si en l’actualitat la filosofia fos una altra cosa, a vegades vinculada a modes o moviments editorials. Vivim temps canviants, a nivell social, econòmic i polític. La societat sembla accelerada, abocada al consum ràpid, a no pensar en el futur perquè tendim a pensar que ens el robaran. No cobrarem les pensions, ens morirem, el món col·lapsarà, l’escalfament global s’ho carregarà tot, vindrà una altra crisi, no hi ha res a fer, així que millor vivim el present, que és l’única cosa que tenim de certa. És a dir, aquella fórmula que la psicologia positivista ha venut tan bé: l’aquí i l’ara. Ara bé,  per altra banda, hi ha una sèrie de filòsofs que asseguren que tenim una visió massa tràgica de la nostra societat, que en realitat mai havíem tingut tantes possibilitats al nostre abast, tant de benestar i perspectives de futur. Segurament, un dels noms més rellevant d’aquesta línia de pensament sigui el tantes vegades citat Steven Pinker, que acaba de publicar el seu llibre En defensa de la ilustración (Paidós).

Però centrem-nos en un altre nom: Marina Garcés, que darrerament ha estat molt d’actualitat gràcies als seus llibres Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg) i Nova il·lustració radical (Anagrama). En aquest darrer títol, Garcés parla precisament de la mort del futur, que ve acompanyada d’una idealització del passat –allò de qualsevol temps passat era millor-, i ho defineix així: “la nostra època és la de la condició pòstuma, sobrevivim, els uns contra els altres, en un temps que només resta”. Després, va més enllà: “Se’ns ofereixen tota mena de gadgets  per a la salvació: tecnologia i discursos a la carta. Líders i banderes. Sigles. Bombes. Se’ns embarca en projectes d’intel·ligència delegada, en els quals per fi podrem ser tan estúpids com els humans hem demostrat ser, perquè el món i els seus dirigents seran intel·ligents per a nosaltres. Un món smart per a uns habitants irremeiablement idiotes”. És a dir, les persones renunciem –d’alguna manera- a posar sota judici la realitat que ens envolta, l’acceptem o la refusem, però no la sotmetem a criteri. Davant les dificultats que ens trobem a nivell social, polític o econòmic, decidim agafar dreceres, sumar-nos a iniciatives o projectes de manera impulsiva, mirem de gaudir del nostre present, gastem hores amb modernes tecnologia i eines d’entreteniment per tal de relaxar-nos i evadir-nos, tot i que això ens generi una dependència. Tot plegat, sembla conduir-nos a un relat antiutòpic, com podria ser aquell Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, en el qual llegir estava prohibit perquè fer-ho estimulava a pensar i això conduïa –suposadament- a la infelicitat, per la qual cosa els personatges vivien tancats a casa, pendents de pantalles de telerealitat.

L’autora arrenca el seu breu assaig reflexionant sobre l’època en la que vivim, de caire antiil·lustrat, i marcada per un signe autoritari de la política, una cultura ofensiva o a la defensiva. En paraules seves, “el subjecte, com a consciència i voluntat, ha perdut la capacitat de dirigir l’acció al món i de ser, per tant, el timoner de la història”. Estem, doncs, “a les portes de la rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament”. I contra això, suggereix trencar amb la credulitat, posar-ho tot en qüestió o sotmetre-ho a judici, ella ho titlla acabar amb l’”analfabetisme il·lustrat”, en què ho sabem tot, però no podem fer res. Per tant, ens cal una “nova il·lustració radical” que ens permeti viure millor, a nivell individual i com a societat. Hem passat del present etern que ens va vendre la globalització –aquella idea de què l’aquí i l’ara eren inesgotables- a una idea de què tot es pot acabar en qualsevol moment perquè res no s’aguanta, i per tant el present etern esdevé un no-temps: ja no sumem dies, els restem. Cada dia queda un dia menys per a què tot peti.

Però contra tot això, Garcés sosté que les persones encara hi podem actuar. Suggereix construir de nou els “temps vivibles”, fent ús “d’eines conceptuals, històriques, poètiques i estètiques que ens retornin la capacitat personal i col·lectiva de combatre els dogmes i els seus efectes polítics”. Una convicció, en definitiva, que “no pot ser monopoli de ningú: ni d’una classe social, ni de la intel·lectualitat, ni d’unes institucions determinades. Tampoc de la identitat cultural europea”. És a dir, la societat, les persones, han d’aprendre a pensar per si mateixes, han d’abandonar la credulitat i sotmetre la realitat que viuen –o la que li venen- a judici, a crítica. Fer un “examen necessari de la paraula dels altres i, sobretot, del pensament propi”. Perquè, ho sabem, el propi pensament està tan ple de trampes com les paraules dels altres. La crítica, doncs, també ha de ser autocrítica.

Val la pena tenir aquesta Nova il·lustració radical en un lloc accessible per casa i rellegir-lo de tant en tant. La proposta de Marina Garcés és necessària, raonada i raonable, i seria convenient que les persones apliquéssim els seus suggeriments. La societat no canviarà si les persones que la formem no activem aquests canvis. Estem, certament, en una època estranya, com de transició cap a una altra cosa que desconeixem, però en certa manera temem, i ens calen arguments per filar una mica més prim la nostra realitat, el nostre present i el nostre futur, i sobretot ens calen veus que ens animin a fer crítica i sobretot autocrítica. Moltes vegades actuem de manera impulsiva, passional, des del dolor o la ràbia, des de l’amor més profund o la necessitat més desesperada, i cal calma, mesura i consciència. Aquest breu assaig no és la solució als nostres problemes, però sí és una recepta per començar a recuperar-nos com a individus i com a societat. Una lectura recomanable per tenir molt present en els propers anys.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
FilosofiaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES