‘L’italiana in Algeri’ de Rossini capgira el Liceu

Torna al Liceu 36 anys després aquesta òpera del compositor italià amb un repartiment i direcció d’orquestra que asseguren un gran nivell

 

Antoni Garcés. Barcelona

Trenta sis anys després de les últimes representacions de L’italiana in Algeri al Liceu, aquesta divertida comèdia de Rossini torna al teatre de les Rambles amb un repartiment ple de reconeguts cantants rossinians i amb una producció del Teatro Reggio di Torino. L’italiana in Algeri és l’onzena òpera de Rossini, el compositor italià la va escriure amb tan sols vint-i-un anys; es va estrenar al Teatro di San Benedetto de Venècia pocs mesos després del gran èxit del seu Tancredi, també a la ciutat de Venècia, però en aquest cas al Teatro la Fenice. L’Italiana in Algeri va suposar un gran èxit per a Rossini, el mateix Stendhal la va qualificar com “la perfecció del gènere buffo” i és que en aquesta òpera trobem tot allò que caracteritzarà les grans obres del compositor de Pesaro.

L’argument ens relata la història d’un jove italià -Lindoro- que ha estat fet presoner per Mustafà a Algèria. Mustafà assegura estar cansat de les dones musulmanes ja que segons ell són febles i servils i intenta treure’s de sobre a la seva dona casant-la amb Lindoro i enviant-los a Itàlia en un vaixell que acaba d’arribar al port. Lindoro accedeix amb tal de poder tornar a la seva terra, però el que no sap es que la seva estimada Isabella ha vingut des d’Itàlia, precisament en aquell vaixell, per a buscar-lo. Quan Mustafà s’assabenta de què una italiana ha arribat a Algèria demana de seguida que li portin a casa seva ja que està convençut que una dona italiana amb caràcter és just el que ell necessita per ser feliç. El que no sap Mustafà es que el fort caràcter de Isabella ho trastocarà tot. La música de Rossini destaca en aquesta obra per la gran intel·ligència i comicitat, aconseguint crear situacions veritablement increïbles com el gran final del primer acte on senzillament és impossible que la música del compositor italià no ens tregui un somriure. És una obra de gran dificultat per als cantants ja que Rossini els exigeix moltíssima agilitat i destresa tant a les coloratures com al cant silabato. També destaca l’obertura, una de les més populars i interpretades del repertori amb els magnífics solos d’oboè.

Fins el dia 23 de desembre es podrà veure al Liceu aquesta italiana amb un repartiment molt correcte que assegura un gran nivell i amb una producció que tot i ser molt clàssica aconsegueix fer riure al públic durant tota l’obra. El paper de Mustafà al primer repartiment l’interpreta el baix-baríton Luca Pisaroni, un gran coneixedor del repertori belcantista i del cant rossinià que tot i algun petit problema de coordinació amb l’orquestra en algun moment puntual fa una gran interpretació del paper. Pisaroni es sent còmode amb les coloratures i les agilitats que demana la partitura i fa una divertidíssima interpretació del paper. El rol d’Isabella el canta Varduhi Abrahamyan que debuta al Liceu. Abrahamyan interpreta perfectament el paper d’italiana tant en la vessant vocal com en l’escènica. També debuta al Liceu Maxim Mironov, el tenor rus és tot un expert en el cant rossinià i no cal dir que domina el rol a la perfecció si bé és cert que no té una veu potent a la que el gran tamany del Liceu perjudica. Complementa el seu acuradíssim estil rossinià amb una gran interpretació escènica al igual que Giorgio Cadouro que canta el rol de Taddeo. Aquest personatge és segurament el més divertit de l’obra i el baríton italià es posa al públic a la butxaca amb la seva interpretació. Correcta la interpretació de Sara Blanch del rol d’Elvira, la dona de Mustafà; és un paper molt exigent amb atacs a l’agut de gran dificultat en alguns dels moments més compromesos de l’obra i la soprano catalana demostra tenir els recursos tècnics per a fer front a la partitura. Lídia Vinyes-Curtis canta una molt bona Zulma -esclava d’Elvira- i Toni Marsol interpreta molt bé el paper d’Haly, el capità dels pirates de Mustafà.

Si hi ha una cosa a destacar en aquesta italiana és la magnífica tasca del director italià Riccardo Frizza al capdavant de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. Frizza signa una direcció impecable i transparent d’una partitura que tot i no ser excessivament difícil per als músics demana concentració absoluta en tot moment. El director italià, gran coneixedor de l’obra de Rossini signa una versió molt acurada, detallista i amb un ús imaginatiu i intencionat de les dinàmiques i els tempos aconseguint crear moments de gran bellesa alhora que creant l’atmosfera còmica que l’obra demana. L’orquestra del teatre respon molt bé, oferint un so càlid i homogeni, alhora que transparent, molt millor al que ens té acostumat en obres d’aquest període. Molt bé també el cor del teatre, dirigits com sempre per Conxita Garcia.

Ja només ens queda parlar de la producció escènica de Vittorio Borrelli que com ja hem apuntat abans és molt clàssica i gens arriscada com sol ser habitual en aquesta obra. Tot i això hi ha un gran treball amb els cantants, als quals se’ls nota gaudir de la interpretació. Borrelli ha buscat remarcar tot allò que passa a més a més d’afegir alguna petita broma de la seva collita que ha provocat més d’una riallada general durant la funció. Val la pena aquesta Italiana in Algeri de Rossini, encara que sigui per oblidar-nos del nostre dia a dia i sortir del Liceu amb un somriure.

 

__________

L’italiana in Algeri / Gioachino Rossini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Riccardo Frizza / Director d’escena: Vittorio Borrelli / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Luca Pisaroni, Sara Blanch, Lidia Vinyes-Curtis, Toni Marsol, Maxim Mironov, Varduhi Abrahamyan, Giorgio Caoduro  / 13 de desembre de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
CLÀSSICAESCENAÒperaÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES