‘Lazzaro feliz’, un noi amb massa bondat per aquest món

La pel·lícula italiana d'Alice Rohrwacher sedueix per la força de la seva història: un noi ple de bondat que ha de viure en un món despietat

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Lazzaro feliz ha estat una de les sorpreses cinematogràfiques d’aquesta darrera part de l’any, va guanyar a Cannes el premi al Millor Guió i va seduir a la crítica del festival. A casa nostra ha estat força temps a la cartellera, tot i que tinc la sensació que la pel·lícula està tenint una vida llarga però relativament discreta. Diria que aquesta és d’aquelles pel·lícules que funcionen molt pel boca-orella, vaja, que qui la recomana ho fa de manera molt entusiasta. Jo vaig rebre diversos estímuls per anar-la a veure, però quan vaig voler fer-ho, ja era fora de cartellera. Per sort, sales com els cinemes Maldà de Barcelona de tant en tant recuperen petites obres mestres a les que donen una mica més d’oxigen.

Lazzaro (Adriano Tardiolo) és un noi jove que treballa en una comunitat de camperols esclavitzada per una marquesa sense escrúpols. La casa i les terres fa temps que estan aïllades, cosa que facilita a la propietària mantenir la seva mentida. Els camperols no coneixen la llibertat, treballen llargues jornades sense rebre un euro, dormen en un parell o tres d’habitacions tots enllaunats i sempre deuen diners a la senyora de la casa. Aquesta és una història del segle XXI, cosa que pot sorprendre, però la directora i guionista, Alice Rohrwacher, juga amb la idea de què aquesta comunitat porta anys esclavitzada i sense cap contacte amb l’exterior: cada generació que neix, neix sent esclava. Tot canvia, però, quan el fill de la marquesa decideix rebel·lar-se contra la seva mare.

Diguem que Lazzaro encarna la bondat i la innocència més absoluta. A l’haver estat aïllat també ha estat lliure de qualsevol corrupció de l’ésser humà. A diferència de la resta de personatges, ell ha quedat com aturat en el temps, com si fos un àngel extraviat en la Terra. Però en un moment de la història, aquest àngel ha de relacionar-se amb el món real, i aquest món real és despietat i sense escrúpols. La pel·lícula, doncs, mostra aquesta contraposició entre una persona generosa que no té cap tipus de maldat i una societat depredadora. És una mena de pols i l’espectador ha d’esperar a veure qui el guanya.

Certament, Lazzaro feliz és una pel·lícula bastant original en el seu plantejament i crec que com que tots estem necessitats de bondat, és fàcil connectar amb el personatge. En essència, és una pel·lícula bastant senzilla, sense gaires artificis, i suposo que això és el que buscava la directora. Diu la crítica que Rohrwacher beu molt dels seus referents, grans mestres del cinema italià com Pasolini o De Sica. No sé si cal anar tan lluny, la veritat, perquè el que tenim és una pel·lícula molt seductora per la força de la seva història, però si comencem a gratar aquí i allà, no crec que Lazzaro feliz sigui una obra perfecta. Diria que cal deixar-se endur per aquesta aventura del protagonista, tan plena d’humanitat i tendresa, perquè només per això, un ja sortirà prou satisfet del cinema.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES