El culte de la música ‘trap’

Amb ‘Trapologia’ Max Besora i Borja Bagunyà analitzen un gènere musical inclassificable, aparentment absurd, però que aixeca passions
trapologia max besora i borja bagunya def

 

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Tanco Trapologia (Ara Llibres) amb la sensació que he après molt, fet que feia temps que no experimentava. La música trap és quelcom que tenim a tot arreu, com la Rahola en televisió o les paelles mal fetes als centres turístics. De fet, fins i tot podem ser-ne consumidors, però a l’hora de preguntar-nos què coi és el trap ningú no té resposta clara. La voluntat d’esclarir aquesta qüestió és el que impulsa Max Besora i Borja Bagunyà a fer aquest llibràs que aprofiten per a carregar l’escopeta de pólvora i disparar una mica contra tots.

L’any 2008, Quim Monzó visitava el programa Buenafuente per parlar sobre el Chiquilicuatre i, sense saber-ho, basteix els sòtols del que més tard serà el major encert del trap. La tesi monzoniana és que, en un món caspós com el nostre, apareix un home que trenca esquemes i que era normal que tingués èxit. Referint-se a l’accent argentí del cantant diu: “el que fa gràcia és que el seu accent argentí és pitjor que el que puc fer jo, però aquí està l’encert. Chiquilicuatre pensa: me suda tanto la polla que no lo hago bien porque no quiero”. I aquesta voluntat d’imperfecció serà una de les tesis amb què els autors sustenten l’èxit sobtat d’aquest gènere musical.

Si hi ha una idea clara és que el que triomfa d’aquest gènere és el seu missatge directe. Sí, estem fent això per pasta, i què? I tu has de callar perquè treballes per pasta, fas favors per pasta i penses a fer-ne més i més, i és lògic. El trap apareix com a trencament a aquesta mena de cantants que, malgrat tenir l’objectiu econòmic, ho amaguen rere un fons filopoètic. Em ve al cap una lletra de Los Chikos del Maiz que la gent canta eufòrica als seus concerts: “Soy el Tony, de los chikos del maíz // Viva el lumbreiras que le den al Arenal y al FIB”. Això està escrit el 2014, doncs bé, el 2016 ja els tenies dalt dels escenaris de l’Arenal Sound. EH! I totalment respectable, la pela és la pela, però digues-ho clar.

Hi ha tota una quadrilla de puritans musicals que, excusant-se, diuen que no estan d’acord perquè hi ha masclisme a les seves lletres. És clar que hi ha, a tot arreu, i ningú no ho nega. Això sí, no siguem tan crítics si després ignorem que qualsevol altre gènere musical també ho és. ¿Creieu que quan Guns N’ Roses canta “Solia estimar-la // Però vaig haver de matar-la, // vaig haver de matar-la // a dos metres sota terra” està fent una crítica a la moral de l’època? No. És una lletra més masclista que qualsevol de les actuals [jo encara no he llegit cap cançó de trap-reggueton que parli de soterrar algú], així que no ens fem els dignes.

En aquest gènere del trap també hi és la dona. La dona com a objecte passiu als videoclips dels homes, i com a poderosa als videoclips de les dones. De fet, la Bad Gyal és el millor exemple del que és fer carrera dins del trap. Comença gravant un videoclip amb una samarreta del PSG, dins d’una banyera que sembla un taüt, amb les rajoles sense netejar i un mòbil pitjor que qualsevol dels nostres. I què? Yo me lo guiso, yo me lo como, això és el trap. No sóc ningú i camino fent soroll amb unes cadenes d’or falses que, amb sort, es convertiran en vertaderes. Estic aquí, dalt de tu, sóc millor, i t’ho faig saber. Aquest esperit de fatxenderia i de fanfarroneria crea adeptes per allà on passa, o és que a nosaltres no ens agrada ser els millors? Doncs això.

El llibre està escrit amb la comoditat del qui sap del que parla, com fa aquell professor que explica el temari de forma graciosa, termina la classe i l’alumne surt de classe amb un somriure i uns coneixements a la butxaca. Lluny del que pugui semblar [jo també vaig pecar d’aquest prejudici], no és un llibre de conya. Té una base teòrica que els autors camuflen entre històries del Bronx, catanes i moviments ràpids de twerk. La frescor amb què creen un marc històric evolutiu, des dels inicis del trap amb el dirthy south de Dj Screw, D4L o A$AP fins a la catalana P.A.W.N GANG. Un llibre no apte per a ments tancades, però totalment recomanable per a gent que vol deixar els prejudicis de costat i, en lloc de lamentar-se pel triomf d’una música que parla de putes i drogues, tracta d’entendre per què el seu putu estil d’home atractiu amb guitarra que és un ploramiques no triomfa. Ha arribat Màximus Big i Bugga Boss, nais.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESLlibres sobre músicaMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES