El tresor numismàtic del MNAC

El Museu Nacional ofereix visites guiades pel seu gabinet numismàtic que permeten descobrir les encís històric per les monedes

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No fa gaire vaig anar a una visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al seu Gabinet Numismàtic. És aquest un tema que sempre m’ha semblat llunyà, més llunyà encara que la filatèlia. Però m’ho vaig passar d’allò més bé i això té molt a veure, crec jo, amb les persones que menaven la visita, Eva Garcia Lleixà, historiadora de l’art, i Albert Estrada-Rius, historiador i conservador del Gabinet Numismàtic del MNAC. La mostra que ofereix el MNAC, molt didàctica, és relativament petita i molt ben muntada. La gran majoria de gent, quan visitem el museu, passem de llarg d’aquest espai, ja que, en general, anem a veure d’altres coses. Recordo quan les col·leccions estaven a la Ciutadella, també passava de llarg. Més endavant van anar a la Virreina i em semblava un sector d’allò més avorrit, el de la numismàtica. El relacionava amb aquells matins de la Plaça Real i tot d’aficionats al tema, una mica obsessius, cercant tresors a les paradetes. De fet, per a ser col·leccionista del que sigui s’ha de tenir una mena de vocació acumulativa.

La història de la moneda, dels diners, en general, és la història del poder i de la gent, fins i tot de la picaresca popular. Les imatges dels emperadors romans eren conegudes gràcies a les monedes, aquestes es van convertir en un instrument eficaç de propaganda. I des del principi es van falsificar, com toca, i per això es van fer tan paradigmàtics els duros sevillanos en el llenguatge popular. Hi havia dissenys ben fets i dissenys barroers, com passa sempre. La primera pesseta espanyola va copiar la matrona romana de les monedes de Trajà, per exemple. En l’original romà la dama amb la branca d’olivera tenia un conillet als peus, símbol d’Hispània, terra de conills, al capdavall. Sembla que després d’algun encuny pioner es va refusar el conill perquè semblava poc seriós o qui sap per quines connotacions subliminals. Aleshores van posar la dama repenjada als Pirineus i amb els peus a Gibraltar, un aspecte de reivindicació territorial evident.

El ministre que va tenir cura de la unificació de la moneda hispànica va ser Laureà Figuerola, català, i es van inventar l’escut agermanador de les terres d’Espanya que coneixem, per tal de no fer discriminacions. Figuerola era  de Girona però va viure i morir a Madrid, per qüestions professionals, tot i que va voler ser enterrat a la seva ciutat natal. Era republicà, totalment contrari a la restauració borbònica. Per cert, un dels elements clau de la pesseta original era el fet de mostrar una dama simbòlica i defugir qualsevol connotació lligada a dinasties reials. Malauradament ja sabem com va anar després i a les pessetes hi vam tenir un dictador durant anys i panys i, després borbons i borbonets. Figuerola va ser apartat de la universitat a causa dels avatars polítics però va tenir càrrecs de prestigi, com ara el de director de la Institución Libre de Enseñanzade caràcter laic i privat.

Avui la pesseta ja és un record, com tantes coses, i per un miracle de consens d’aquells que els humans propiciem de tant en tant, ni que sigui per interessos econòmics i polítics, hem passat a l’euro i quan anem a França ja no cal que canviem res si volem consumir com cal. Els diners convencionals, monedes i bitllets, van de baixa i possiblement acabaran per desaparèixer. Possiblement també ho faran les targes de crèdit amb suport físic, anirem amb el mòbil o potser amb res, car en algun país europeu hi ha gent que s’implanta un xip a la mà que li serveix d’eina de pagament i de moltes coses més. Una de les plagues que amenacen la investigació sobre monedes i d’altres objectes és la dels espavilats amb detectors de metalls que malmeten l’entorn i fan negoci amb tot plegat. És una activitat il·legal però massa freqüent, sobre la qual també ens van comentar diferents aspectes durant la visita. El pitjor és que una moneda fora del lloc on es troba perd tot el valor arqueològic i fa desaparèixer pistes imprescindibles sobre l’indret i la seva història.

Em va agradar molt, així mateix, la història de les pellofes, peces fetes amb llautó que servien per pagar i controlar l’assistència de la gent de les comunitats religioses als actes diversos, una mena de pagament intern i de sistema de control. El gabinet organitza cada any cursos per a gent no iniciada i s’havien fet, en èpoques de més alegries econòmiques, exposicions temporals interessants sobre aspectes numismàtics concrets. Per això podem trobar, avui, catàlegs imprescindibles i molt ben fets a l’entorn de la moneda i les seves grandeses i servituds.

Categories
ART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES