Crònica secreta del ‘procés’

A ‘El naufragio’ Lola García revela informació desconeguda sobre el procés i assenyala els errors dels governs de Catalunya i Espanya
El naufragio de lola garcía

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El naufragio (Península) ens explica, amb un ritme viu i precís, la nostra història propera i recent, a partir de la visita d’Artur Mas a la Moncloa, per tal de reunir-se amb el president Rajoy, el 2012, i després de la qual va manifestar amb contundència que no havia anat bé fins fa, com qui diu, quatre dies. La seva autora és Lola García, directora adjunta del diari La Vanguardia a la qual podem veure i escoltar en algunes ocasions participant en debats diversos. El llibre té la grapa de no ser excessivament voluminós i inclou un índex onomàstic imprescindible.

Lola García es avui gairebé una excepció, pel que fa a la modalitat tertuliana actual, ja que parla del que sap i no del que creu, opina, desitja o suposa. No és fàcil mantenir en l’actualitat, a causa de les circumstàncies, una difícil i espinosa objectivitat. Malgrat que el periodisme d’opinió sigui també interessant, sovint resulta necessari comptar amb cròniques descriptives, que ens deixin als qui les escoltem o llegim en situació de decidir sobre els fets de  forma  més o menys desapassionada.

En aquests darrers temps s’ha recuperat i reivindicat la figura de Gaziel (Agustí Calvet)  autor a qui García cita en algun moment, com ho han fet d’altres periodistes contemporanis. S’han reeditat llibres seus i ha passat de ser gairebé un oblidat a transformar-se en un referent. Malgrat alguns paral·lelismes entre situacions del passat i actuals, cada cosa i cada autor s’ha de situar en la seva època. García segueix d’alguna manera l’exemple periodístic de Calvet. Gaziel va ser director de La Vanguardia d’on el van fer fora malgrat haver aconseguit fer augmentar les vendes de forma exponencial.

La Vanguardia és un diari resistent, històric, ha generat odis viscerals i devocions diverses, però no se li pot negar la seva capacitat d’aplegar en les seves pàgines els millors periodistes de cada moment històric i d’aconseguir un públic transversal i polièdric. Molta gent que assegura rebutjar-lo acaba per tornar-hi, ni que sigui de forma una mica encoberta. Tan sols pel fet de mantenir, de forma gratuïta i generosa, la imprescindible i consultada hemeroteca, se li poden perdonar moltes coses.

Lola García és una periodista que es pot inscriure en aquesta tradició del periodisme de pes, lligat a aquest diari. Allò que ens explica a El naufragio és relativament recent però la nostra memòria sol ser breu i oportunista. I, a més a més, hi ha aspectes de la realitat que no arriben a la gent i que es van sabent amb el pas dels dies i la successió dels esdeveniments lligats a això que en diem «el procés».

S’han publicat darrerament molts llibres a l’entorn de tot plegat, entre els quals els de Jordi Amat, un altre cronista moderat i intel·ligent que s’esforça per fer anàlisis acurades sobre el passat i el present i lúcides biografies a l’entorn de personatges clau, poc o mal coneguts. No és fàcil situar-se en el punt de l’observador no implicat de forma directa, fins i tot es corre el risc de ser mal vist per molta gent, car, com explica la periodista, hi ha molta emoció en les vivències dels darrers anys. Des que el llibre acaba fins avui mateix ja han tornat a passar coses, un excés, ben mirat, sense que sapiguem ben bé, de portes enfora, on anem a parar ni en quin punt ens trobem.

Lola García incideix en les errades polítiques del sector català però també en les de l’estat  espanyol, inoperant o amb interès en esperonar el malestar existent. Acaba el llibre recordant que l’independentisme, que havia estat una postura residual i  minoritària, arriba avui al cinquanta per cent en totes les consultes i insisteix en què recórrer als tribunals de forma reiterada no fa res més que atiar una resistència popular lligada a emocions i sentiments, aspectes molt difícils d’entendre i valorar. La periodista s’expressa amb una suposada fredor i això, avui, és virtut. La recurrència habitual a penjaments com ara traïdor o botifler fan que unes quantes veus que podrien ser més objectives i serioses no  gosin alçar-se gaire ni massa sovint. Existeix un cert temor en evidenciar les nombroses lluites internes en els sectors independentistes, que ja venen de lluny, i en això aquest llibre també resulta valent i arriscat. En moltes ocasions sembla que encara es tracti a la gent de menor d’edat, en l’intent de maquillar realitats les quals, en algun moment, sortiran a la llum, agradi o no.

El naufragio ja va per la quarta edició. Alguns comentaris visceralment negatius que se li han fet, des de sectors molt concrets, resulten objectivament molt poc raonables i no fan res més que reblar el clau de l’excel·lència d’una crònica seriosa sobre el que passa, el que passava i allò que no sabíem que passava. Es tracta d’un llibre per tenir i revisar i no crec que passi de moda, ans al contrari, serà un referent imprescindible, amb el pas del temps, per tal de conèixer més a fons fets, personatges i situacions d’aquest present d’avui que aleshores serà ja història.
 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPeriodismePolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES