La part de tots nosaltres que la vida ens roba pel camí

A 'El meu amor Sputnik' el japonès Haruki Murakami reflexiona com els amors frustrats i la pèrdua ens van canviant al llarg de la vida
El meu amor sputnik haruki murakami

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vaig descobrir Murakami amb Tòquio Blues, com tants milers de lectors. Llavors treballava jo a una de les llibreries FNAC de Barcelona, tothom el demanava, les piles de llibres baixaven i plovien les reedicions. Llavors el negoci editorial era més rentable i el fenomen best seller era més habitual. Tòquio Blues no va ser el primer llibre de l’autor japonès publicat a Espanya; de fet, en aquella llibreria teníem un altre dels seus títols en català, El meu amor Sputnik, en edició rústega a preu de saldo: 5,95 euros. Aquest títol estava a la prestatgeria, sense pena ni glòria, amb pàgines ja esgrogueïdes, ningú el demanava, però jo el vaig comprar, tot i que Tòquio Blues no em va fer el pes del tot.

Han passat uns quinze anys i aquests dies he llegit, finalment, El meu amor Sputnik (labutxaca/Tusquets). Reconec que no m’esperava gaire cosa, suposo que perquè sempre he cregut que Murakami està una mica sobrevalorat, encara que un altre dels seus llibres, After Dark, em va agradar força. Per sort, però, m’he trobat amb una meravellosa sorpresa. A El meu amor Sputnik, tenim una història d’amor que acaba esdevenint una història de soledat. Sumire és una noia jove que ha abandonat els estudis perquè vol dedicar-se a escriure. Els seus pares li han posat un ultimàtum: la mantindran fins a determinada data, a partir d’aquí, si escrivint no es guanya la vida, haurà de buscar-se una feina. Per sort, un dia coneix una dona, Miu, disset anys més gran que ella que li ofereix incorporar-se a l’empresa familiar. La protagonista accepta, i tot li va força bé, però té un inconvenient: s’està enamorant d’ella, tot i que Miu està casada amb un home.

A mesura que avança la lectura, veiem que el matrimoni de Miu no funciona del tot bé, o almenys no com un s’esperaria d’una parella feliç; ella va patir una experiència traumàtica quan era jove i això la va afectar a nivell físic i emocional. Per altra banda, Sumire també té els seus propis maldecaps, lligats amb el seu desig i amb la necessitat de sentir-se realitzada com a escriptora. Hi ha un tercer personatge, K, que és el que fa de narrador, un noi amic de Sumire enamorat d’ella que viu amb resignació que la relació no vagi més enllà de l’amistat. Els tres, doncs, viuen continguts, reprimits d’alguna manera, i això ens porta a persona en una mena de dualitat en les persones: aquells que som i aquells que voldríem ser.

Amb aquesta idea de la dualitat és amb la que juga Murakami. Els seus lectors habituals saben que habitualment l’autor japonès ens porta per viaranys surrealistes i onírics i aquesta novel·la no és una excepció. Al llarg de la història assistim a diversos episodis que estan fora de la realitat. El trauma de Miu és un fet impossible, però que, en canvi, va succeir; la situació en la que s’acaba trobant Sumire és tot un misteri i fins i tot K viu una mena de traspàs a un món paral·lel. En essència, amb molta sensibilitat però també cruesa Murakami ens ve a dir –crec- que en cada experiència traumàtica, en cada absència, una part de nosaltres es queda pel camí. Poc a poc ens anem buidant, a vegades aconseguim omplint-nos d’altres coses, però no sempre és així. Els tres personatges deixen de ser el que eren. I el lector també s’adona que ell tampoc no és el que era fa uns anys, que les coses han canviat, que una part d’ell ha quedat enrere i  a estones no es reconeix. La vida és així, ens diu Murakami, anar assumint pèrdues i absències. Mantenir-se dret, mentre el temps ens colpeja.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...